La Ceràmica Andalusina: Evolució i Formes (Segles IX-XV)

La ceràmica andalusina (segles IX-XV)

Des del 1978 s'han fet estudis tipològics, però no existeix cap manual ampli sobre la ceràmica andalusina; la causa és que aquest tipus de produccions són d'àmbit local i no hi ha una estandardització formal i tipològica, sobretot en les de les primeres fases. Guillem Rosselló Bordoy ha estat l'únic que ha fet una catalogació i descripció d'algunes formes andalusines i ha provat d'adscriure-les a la seva funció (1993) – vegeu l'apartat de formes andalusines.

Ceràmica emiral (segle IX)

Es caracteritza per ser produccions no especialitzades i poc elaborades, d'àmbit de factura i difusió locals, per la manca d'una xarxa de distribució; fetes a torneta o a mà, tot i que les més tardanes podrien ser fetes a torn alt o ràpid. Segurament cuites en forns d'una sola cambra; no se'n coneix cap, però la mala qualitat d'algunes peces fa pensar en coccions que no arribaven a altes temperatures.

Hi ha un repertori poc diversificat i destinat a funcions bàsiques; acostumen a ser peces petites, de parets gruixudes, poc estilitzades i amb molt desgreixant per fer-les més consistents. En aquesta darrera fase podem trobar els primers vidrats. Principalment trobem: olles (de vores entrants, cos bombat i asimètriques, de base plana i perfil d'S insinuat); les formes varien depenent de la zona de producció. Fins al segle X no hi ha gerretes (de dues anses), i les produccions a torn alt i vidrades les trobem en fases quasi del segle XI.

Ceràmica califal (segles X-XI)

Es caracteritza per una producció cada cop menys feta a torneta, sinó ja a torn alt, on també hi ha les primeres aparicions de vidrats en verd i manganès com a ceràmica àulica (palatina), i decoracions de «corda seca». Augmenta el repertori i l'aixovar. Segurament de factura en forns de dues cambres – se'n coneix algun. En aquest moment ja hi ha una major capacitat de distribució –regional– a través dels mercats rurals i urbans.

Aquestes ceràmiques decorades principalment són de factura cordovesa, lligada a Madīnat al-Zahrā, amb una funció força propagandística del califat; tot i això, les decoracions són força simples i no ocupen tota la superfície de l'objecte. Els colors es relacionen amb una simbologia: blanc: omeies; verd: profeta, Islam; i el negre: simplement per als contorns. Molts dels motius són epigràfics, com en relació amb el califat o la religió (p. ex., Al-Mulk o Bakara). Hem de tenir en compte, però, que en àmbits domèstics és difícil trobar-ne de decorada, en molts casos ni vidrades, com a molt amb incisions decoratives.

A partir del segle XI s'imitarà aquest model ceràmic palatí arreu dels territoris (p. ex., Lleida, Tortosa, València...).

Ceràmica taifal (segles XI-XII)

Es caracteritza per ser produccions més especialitzades fetes a torn alt. Hi ha ja una major difusió dels vidrats en verd i manganès (la seva producció és fins a finals del segle XI, tot i que es poden trobar en contextos del XII) i monocroms (o amb sobreposició de traces negres: p. ex., safes melades amb traces en manganès –negre–), i les decoracions de caire palatí i de «corda seca parcial». Són típiques d'època taifal les gerretes.

Decoracions: inici dels vidrats metal·litzats amb traces de verd i manganès (ja des del segle X i perduren fins al XIII, però amb auge en aquest moment); també les decoracions en blanc i negre o verd (poc freqüents); i les decoracions en «corda seca»* total o parcial (deixant parts sense vidrar). A partir del segle XII moltes olles i cassoles comencen a vidrar-se per l'interior (p. ex., Balaguer), i a difondre's els vidrats monocroms en tons melats o verds (oliva o fulla), lligat sobretot a formes concretes com les safes, redomes o cadafs. També es comencen a veure decoracions incises o estampades. En àmbit domèstic tampoc acostumen a estar vidrades, com a molt pintades o incises (això perdura fins al segle XIII).

*Tècnica de la «corda seca»: es tracta de fer els dibuixos amb manganès barrejat amb greixos per evitar la vitrificació d'aquestes parts durant la cuita; d'aquesta manera, a més, les parts vidrades sobresurten més en relació amb els contorns. També serveix per evitar que els colors es barregin.

Ceràmica almoràvit o almohade (segles XII-XIII)

Perduren les produccions especialitzades en torn alt amb vidrats bicolors i monocroms que encara perduren d'època anterior; apareix la ceràmica amb decoracions esgrafiades i de «reflex metàl·lic», sobretot en ambients luxosos i a partir del segle XIII. S'amplia l'àrea de distribució i comercialització, igual que els centres productors.

Ceràmica de la cort nassarita (segles XIV-XV)

Segueix el mateix model de producció que en la fase anterior, tot i que les produccions retrocedeixen als territoris no reconquerits pels cristians, i en ambients àulics. En aquest moment trobem algunes decoracions de «reflex metàl·lic» combinat amb blaus amb motius molt barrocs, destinats principalment a objectes de decoració.

Formes andalusines

Obertes:

• Safa - ṢAḤFA/TAYFŪR/GIDĀR (ataifor): plats grans per a menjar, segurament de forma comunitària.
• Jofaina (o platet): semblant a una escudella, tot i que aquesta forma com a tal no existiria en el repertori andalusí; plat més petit per a consum individual, segurament.
• Trespeus - AṮĀFIYA: semblant a un gibrell amb tres peus, de funció no determinada.
• Ribell/Llibrell – LIBRĪL/QAṢRĪYA/QADAḤ (lebrillo)
• Morter: són de grans dimensions.

Tancades (majoritàriament destinades a l'emmagatzematge, el servei de taula i la cuina):

• Alfàbies - JĀBIYA (tinajas): Gran varietat de mides i alçades dels colls. A partir del segle XIII tenen decoracions estampillades.
• Gerres - ŶARRA (en la ceràmica cristiana s'anomena Gerro): Destinades a contenir líquids. Dues anses. No vidrades?
• Cadaf - QADAḤ (jarro): amb una ansa i boca simple o amb bec pinçat o pitorro (semblant al pitxer cristià). Normalment no decorats amb vidrat en verd i manganès?
• Gerreta – JARRITA/ŠURAYBA/BARRĀDA: amb dues anses, destinada a contenir líquids per beure de forma individual; de taula.
• Redoma – RADŪMA: amb ansa, coll estret i llarg i bases planes, de vegades amb repeu; semblant a una ampolla de petites dimensions. Poden ser decorades en verd i manganès, o monocromes en vidrat melat o verd.
• Limeta – LIMMA: sense ansa, de coll llarg i panxa arrodonida; semblant a una ampolla.
• Cantimplora
• Ancolla – QULLA (orza): sense anses i de boca més ampla que la gerra, per a contenir aliments o líquids; semblant a una ampolla però de majors dimensions, segurament no per al servei de taula.
• Olles – BURMA/QIDR: de panxa globular, base plana o còncava i amb o sense anses.
• Cassoles – QAṢʿA/ṬĀŶIN
• Coladors

Altres:

• Tapadores - GIṬĀʾ/MUGAṬṬA: s'adapten a moltes formes diferents; podrien girar-se i servir com a plats.
• Discos: segurament en relació amb la cocció en forns, com el pa.
• Fogó – TANNŪR/MALLA/NAFĀʾI: característics en època emiral.
• Estalvis: en coneixem pocs, però sempre en ambients àulics o luxosos. Servien per a donar estabilitat als grans contenidors més que com a protecció en el servei de taula.
• Embuts – BŪṬ/ANBŪBA/MIṢABB
• Alambí – ANBĪQ: per a processos de destil·lació
• Llànties – QANDĪL/MIṢBĀḤ
• Tinters, guardioles, alemaris...
• Peces de construcció com tubs, teules, rajoles...
• Cadúfol: element agrícola lligat a l'extracció de l'aigua de les sínies.
• Tambors, joguines, testos, maquetes arquitectòniques, atanor (brocal de pou)...