Cavalleries, Roís de Corella i la Prosa Valenciana: Anàlisi Literària

CAVALLERIES I NARRATIVA: La narrativa de cavalleries neix al nord de França cap a la segona meitat del segle XII. En principi, es tractava de reelaboracions pseudohistòriques tant de l'èpica francesa, matèria de França, com de llegendes clàssiques llatines, matèria de Roma. Però la font d'on beu més la narrativa de cavalleries són les recreacions dels antics mites cèltics que foren coneguts com a matèria de Bretanya. Chrétien de Troyes va sistematitzar un cicle de novel·les en vers tota la mitologia referida al rei Artús i als personatges que l'envoltaven: la reina Ginebra, Merlí, Morgana i els cavallers de la Taula Rodona, llegendes que, fins aleshores, havien estat transmeses només de manera oral i estaven ja en fase de desintegració.

La temàtica d'aquestes novel·les és una mescla d'aventures militars, de religiositat i de relacions amoroses. Juntament amb les ambientacions realistes, hi apareixen elements meravellosos i inversemblants (dracs, gegants, etc.). Els relats se situen en èpoques remotes i en geografies fantàstiques, relacionades amb les mitologies europees. Segueixen sempre l'esquema de la quest o recerca d'algun objecte: el cavaller a qui s'ha encomanat una missió ha de superar una sèrie de proves simbòliques en un camí de perfeccionament personal que el du a enfrontar-se al seu destí. Les narracions de cavalleries es van convertir, amb algunes obres com ara el Llibre de l'ordre de cavalleria de Ramon Llull o el Tractat de cavalleria de Pere el Cerimoniós, en manuals de comportament cavalleresc. Aquestes obres tingueren gran difusió tant a la Corona d'Aragó com en altres territoris: recordem que el llibre de Llull va ser el primer que isqué d'una premsa anglesa. Tenim algunes traduccions de la matèria de Bretanya des del segle XIII a terra nostra, com ara La demanda del sant Graal o el Lancelot de Leonís, del segle XIV i també obres originals en vers amb un llenguatge molt occitanitzat, com el Jaufré o el Blandín de Cornualla, que ja presenta algunes característiques realistes.

Novel·la cavalleresca: els espais geogràfics són reals, el temps és el present o el passat immediat i els herois no són prototipus sobrehumans, sinó que presenten una psicologia i unes característiques pròpies i, fins i tot, poden tenir objectius ben prosaics: la riquesa, el poder, la fama, l'amor d'una dama. Les anomenades novel·les cavalleresques respecten el pacte de versemblança propi de la historiografia i generen una ficció modèlica, però possible.

Enfront de la novel·la cavalleresca, als segles XIV i XV foren molt populars una sèrie de narracions d'extensió mitjana, estructura senzilla i amb forta presència de motius folklòrics, que representaven mons meravellosos i personatges d'una peça, amb virtuts sense tara o dolents sense redempció. Són adaptacions o traduccions de relats medievals, com

ara La filla del rei d'Hongria, La comtessa Fidel o la Història d'Admich e Melis. Aquests són els llibres de cavalleries que condemnarà Cervantes en

el Quixot. En la nostra literatura destaquen l'anònima Història de Jacob Xalabín i sobretot Curial e Güelfa i Tirant lo Blanc.

JOAN ROÍS DE CORELLA I LA VALENCIANA PROSA: Dins el grup d'escriptors més afectes a la idealització i als models clàssics, destaca Joan Roís de Corella. Fill segon d'una família de baixa noblesa, va estudiar teologia i rebé ordes menors, la qual cosa no li impedí mantenir almenys una relació amorosa prolongada de la qual van néixer dos fills. Corella va gaudir d'un gran prestigi en la societat del moment i de molta influència tant entre els cercles de l'aristocràcia culta com en els cenacles burgesos.

La seua obra s'enmarca en la narrativa amorosa fortament influïda per clàssics com Ovidi i Sèneca, i relacionada amb autors italians com Boccaccio i Alberti. Es tracta d'una literatura destinada a la lectura en cercles refinats que valoraven més l'alambinament de l'anàlisi sentimental que les aventures bèl·liques. Corella destaca un caràcter antiheroic assenyalat amb poca inclinació a l'heroisme masculí, que exalçava la narrativa de cavalleries, i s'esforçava a compaginar l'exercici literari amb un fort component ètic.

El tret més característic d'aquest gènere és un estil elegant i de sintaxi recargolada per la imitació de construccions llatines, van triar moltes vegades gèneres no narratius com el debat o la lletra i és habitual que les narracions tinguen una significació al·legòrica. Ofereix la mostra més harmònica, va ser conegut amb el nom de valenciana prosa. Amb més o menys fortuna, la usaren autors com Francesc Alegre, Francesc Carroç Pardo de la Casta, i Miguel Peres i Bernardí de Vallmanya.

Les narracions podrien ser catalogades com a prosa poètica ja que l'autor s'hi esforça a aconseguir un ritme deliberat amb mecanismes retòrics. En aquest estil, Corella adapta els principals mites amatoris de l'antiguitat i en proposa una lectura moral. Les fonts principals són les Metamorfosis i les Heroïdes d'Ovidi i el cicle de la guerra de Troia. Hi destaquen la Història de Josep i la Història de santa Magdalena, en què l'autor aplica els mateixos recursos que en les de tema profà.

Corella és clar hereu d'Ausiàs March. Escriu estrofes d'un lirisme puríssim i d'altres d'un dramatisme tens.