Les causes de la Primera Guerra Mundial: tensions, crisis i detonant

Les causes de la Primera Guerra Mundial

Les causes de la guerra: a principis del segle XX, Europa tenia una sèrie de tensions i crisis. França i el Regne Unit recelaven del creixent poder alemany i del gir expansionista en la política del kàiser Guillem II. Hi havia molts factors d'inestabilitat internacional: tensions colonials i territorials amb el Marroc i els Balcans. Les aspiracions nacionals i aquestes tensions van portar a un rearmament massiu i a un clima d'enfrontament.

1.1 Les rivalitats entre les grans potències europees

1.1. Després de la guerra franco-prussiana de 1870, França reclamava a Alemanya Alsàcia i Lorena. La seva enemistat es va reavivar a començaments del segle XX per les rivalitats colonials. Tots dos se sumaven a la lluita amb Rússia i Àustria-Hongria pels Balcans. L'impuls econòmic del Regne Unit i d'Alemanya va generar rivalitats que van provocar la «batalla econòmica». Alemanya volia un imperi colonial per a les seves manufactures, mentre que el Regne Unit hi veia una amenaça per a les seves colònies. Alemanya volia una poderosa marina de guerra (política naval alemanya) semblant a la britànica. El Regne Unit abandona l'aïllament i s'alia amb França.

1.2. Formació dels blocs i cursa d'armaments

Cap al 1907 veiem les potències en dos blocs oposats. 1. La Triple Aliança: amb la dimissió de Bismarck, Guillem II instaura la Weltpolitik, amb un nacionalisme expansionista, militarisme i una poderosa flota de guerra. Formada per Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia el 1882, buscava un equilibri europeu favorable a Alemanya (aïllar França evitant revenges). El 1912 perd Itàlia per l'ocupació italiana de Líbia. 2. La Triple Entesa: formada per França, Rússia i el Regne Unit el 1907 per uns acords: el 1893 França i Rússia signen un pacte militar protegint-se de la Triple Aliança, i França trenca el seu aïllament. El Regne Unit i França signen l'Entente Cordiale el 1904, el Regne Unit dóna suport a França per establir un protectorat al Marroc, i s'acaben les rivalitats colonials. Contrarestar el poderío naval alemany. El 1907 s'hi uneix Rússia. Els blocs no buscaven la guerra, però es va tornar incontrolable amb la situació internacional desestabilitzada. La cursa d'armaments va ser un pas cap al conflicte bèl·lic. Entre 1890 i 1914 es van doblar els exèrcits de totes les potències (excepte el Regne Unit), amb un servei militar obligatori que permetia la mobilització massiva i ràpida de tropes. Les armes es van millorar amb la 2a Revolució Industrial. El punt culminant va ser la «Pau Armada», en els anys previs a la guerra, que va causar inquietud a l'opinió pública.

1.3. Les crisis marroquines

A començaments del segle XX van sorgir enfrontaments imperialistes al nord d'Àfrica, al Marroc. El 1905 té lloc la 1a Crisi Marroquina: Alemanya es va negar a l'acord de França i el Regne Unit de repartir el Marroc entre Espanya i França. Guillem II desembarca a Tànger, i vol mantenir la independència del Marroc. La Conferència d'Algesires de 1906 es va fer per evitar una guerra a Europa: es va reconèixer la independència del Marroc amb un protectorat franco-espanyol, favorable a França. El 1911 té lloc la Crisi d'Agadir: tropes franceses ajuden el sultà i Alemanya ho veu com una violació de la Conferència d'Algesires. Alemanya volia que França li cedís el Camerun a canvi de la llibertat al Marroc. El 1911 es va acordar que França lliurés a Alemanya una gran part del Camerun si Alemanya reconeixia el protectorat franco-espanyol al Marroc. Va quedar palesa la solidesa de l'Entente Cordiale.

1.4. Les crisis dels Balcans

La «Qüestió d'Orient» a la zona dels Balcans, ocupada pels turcs, molt febles. Sèrbia, Grècia, Romania, Bulgària... es van aixecar contra ells i van aconseguir la independència. La debilitat turca va fer que Àustria-Hongria volgués intervenir contra el nacionalisme eslau, i Rússia volia influència sobre els pobles eslaus (Sèrbia). Entre 1908 i 1913 hi van haver tres crisis als Balcans. El 1908 Àustria-Hongria annexiona Bòsnia i Hercegovina, amb la protesta de Sèrbia, que aspirava a unir els pobles eslaus del sud. La Triple Entesa no hi va intervenir i els serbis van cedir. El 1912 Sèrbia, Montenegro, Bulgària i Grècia van formar la Lliga Balcànica, que va derrotar l'Imperi Otomà i li va cedir així els territoris. La repartició d'aquests territoris va fer que el 1913 hi hagués una guerra entre Bulgària i Sèrbia, aquesta última recolzada per la resta de pobles. Bulgària perd, per la qual cosa Sèrbia amplia les fronteres i Rússia accentua el seu poder, mentre que Alemanya i Àustria veuen reduït el seu poder, la qual cosa és el precedent d'una crisi definitiva.

1.5. El detonant, juliol de 1914

El 28 de juny de 1914 es produeix l'assassinat de l'hereu de la corona austrohongaresa, l'arxiduc Francesc Ferran, i la seva dona, a Sarajevo, Bòsnia. Un estudiant bosnià, Gavrilo Princip, pertanyent a la «Mà Negra» (societat secreta profserbia que volia unir tots els pobles del sud). El 23 de juliol el govern austrohongarès envia un ultimàtum a Sèrbia, que no compleix totes les condicions. El 28 de juliol Àustria declara la guerra a Sèrbia; Rússia, Alemanya, França, el Regne Unit... s'uneixen a la guerra pels seus aliats, mentre que Itàlia es manté neutral.