Catedral de Lleó: Joia del Gòtic a Castella

Catedral de Lleó

Cronologia

Del 1258 al 1302.

Estil

Estil gòtic castellà. Arquitecte: mestre Enrique; a la seva mort, el 1277, el substituí Juan Pérez. Materials utilitzats: pedra i formigó. Sistema constructiu: arquitravat i voltat.

1. Tres o cinc naus longitudinals, la central més ampla i més alta.
2. Capçalera amb un transsepte més curt.
3. Deambulatori d'on surten les capelles radials.
4. Portalades decorades amb rica ornamentació escultòrica.
5. Grans finestrals que després van ser ricament ornats amb vitralls.

• Elements de suport i suportats: Utilitza les tècniques de sustentació introduïdes al segle XIII: voltes de creueria i arcs apuntats. Amb nervis que es perllonguen en fines columnetes adossades als pilars i que arriben fins a terra; i arcbotants per la part exterior. Aquest nou sistema de repartiment de les forces permetia alliberar la càrrega dels murs i allotjar-hi enormes finestrals vidrats. L'alçària de les columnes i els pilars crea l'efecte de gran verticalitat característic del gòtic.

Es cobreix amb volta de creueria que es combina exteriorment amb contraforts i arcs rampants. Als murs destaca un cos alt de finestres (claristori) format per vitralls gòtics d'estil francès que representen imatges de sants i profetes.

Espai exterior i interior

La façana occidental, la principal, s'inspira en la de Chartres: és flanquejada per dues torres quadrades acabades en pinacle separades del cos de la nau central, presidit per una gran rosassa. A la part inferior, una triple portalada de gran profunditat constitueix el principal element decoratiu exterior del temple: la imatge de Jesucrist al timpà central, entre les de la Mare de Déu i la de Sant Joan, i les escenes del judici final a la llinda formen un dels grups escultòrics més destacables del gòtic castellà.

A l'extrem sud del transsepte hi ha una altra portalada, també triple, on ressalta l'estàtua-columna de la Mare de Déu Blanca, situada al mainell de l'accés central.

La catedral consta de cos principal de planta basilical cruciforme i un adossat a la part esquerra que engloba el claustre i les dependències religioses. A l'interior, la planta es basa en una reducció de la de la catedral de Reims, la nau de la qual té nou trams mentre que la de Lleó en té cinc. El recinte consta de tres naus –la central més alta que les laterals–, un gran transsepte també de tres naus, una capçalera, un absis amb deambulatori o girola, i cinc capelles radials de forma trapezoïdal.

A la part central, entre el transsepte i l'absis, hi ha el cor, que va ser construït posteriorment, entre el 1474 i el 1481.

L'alçat interior respon a la triple divisió característica del gòtic clàssic: arcades, trifori o tribuna, i claristori o cos alt de finestrals. Així, als murs de la nau central, molt més elevada que les laterals, hi ha un trifori compost per finestres lanceolades (amb forma de ferro de llança) que sostenen al damunt un conjunt de 230 finestrals elevats, apuntats i decorats amb vitralls d'una policromia impressionant, i que a la façana occidental són coronats per una rosassa.

És una catedral, fruit de la influència directa del gòtic francès, tant pel que fa a la planta com a l'alçat i a la inserció dels grans finestrals. Incorporà els trets més característics de les catedrals de Reims i de Chartres. Constitueix el model més representatiu de l'arquitectura gòtica a Castella i, tot i que inspirà altres obres civils i religioses (com la catedral de Burgos), el seu exemple no tingué gairebé continuació a causa de la complexitat tècnica.

Significat

Com a edifici religiós i sota l'advocació de la Verge Maria i coneguda amb el nom de Pulchra Leonina, el seu emplaçament en el Camí de Sant Jaume, la catedral de Lleó conté un extens programa iconogràfic que simbolitza aspectes fonamentals de les creences religioses d'aquell temps. A les portalades hi predomina el tema del judici final, Crist en majestat, la Verge. D'altra banda, una arqueta de plata situada al peu de l'altar conté les restes de Sant Froilà, patró de la ciutat de Lleó.

L'encàrrec de la seva construcció va ser fet el 1205 pel bisbe de Lleó, Manrique de Lara, sota el mecenatge del rei Alfons X.

La catedral de Lleó és, juntament amb la catedral de Burgos, el model més representatiu de l'arquitectura gòtica afrancesada a la Corona de Castella, la qual cosa es fa evident pel que fa a l'alçada i a la lluminositat interior com en la planta, la forma de la qual és pràcticament una còpia exacta, però reduïda, de la planta de la catedral de Reims.

La façana principal presenta també una influència formal clara respecte de la catedral de Chartres, i la decoració escultòrica, en la qual sobresurt la Verge Blanca al mainell de la porta central de la portalada sud del transsepte, també mostra l'herència de l'estil septentrional francès.

Funció

És un edifici religiós destinat al culte i a la veneració de relíquies per part d'un gran nombre de pelegrins que recorrien el Camí de Sant Jaume.

D'altra banda, s'ha volgut veure en aquesta construcció el desig de posar en relleu la importància del Regne de Lleó després que s'unís al de Castella el 1230.