Catalunya: De la Restauració a la Dictadura (1880-1926)

Crisi de la Restauració i Pèrdua de les Colònies

Les forces polítiques i socials al marge del sistema aviat van esclatar en conflictes importants. El 1880 es va viure un període complicat que va culminar amb el terrorisme entre 1893 i 1897, amb fets com les bombes del Liceu i l'assassinat de Cánovas del Castillo. El principal problema que va haver d'afrontar el règim de la Restauració, però, va ser el conflicte provocat per la insurrecció independentista a les últimes colònies espanyoles: Cuba, Puerto Rico i Filipines. El 1895 va esclatar una nova insurrecció a Cuba, acompanyada de la rebel·lió a Filipines el 1896. La intervenció dels EUA a favor dels insurrectes va ser decisiva, ja que després d'una guerra ràpida, entre l'abril i el juliol de 1898, el govern espanyol es va veure obligat a cedir la sobirania de Cuba, Filipines i Puerto Rico. La pèrdua de les últimes colònies va provocar una greu crisi dins la societat espanyola, ja que part de l'opinió pública va responsabilitzar els partits dinàstics del desastre del 1898. Van trigar molt a buscar solucions i propostes. Nacionalistes bascos i catalans van ser els que van tenir més ressò, mentre que Maura intentava, sense èxit, arreglar els problemes polítics. Les revoltes per la guerra contra països colonitzats van afectar fins i tot el monarca. El 1917, la Revolta de la Junta de Defensa, l'Assemblea de Parlamentaris a Barcelona i la vaga general revolucionària, d'inspiració socialista, van posar en crisi la corona. El fracàs de la guerra del Marroc va accelerar el procés de degradació de la Restauració, que va culminar amb la dictadura de Primo de Rivera.

Consolidació del Catalanisme

La Restauració, el canvi de segle i el desastre del 98 van influir en la consolidació del catalanisme, trencant l'hegemonia dels partits liberal i conservador a Catalunya. La Lliga Regionalista va obtenir els èxits electorals i es va consolidar com a força hegemònica. Aquest fet i l'aparició de forces catalanistes d'esquerres van fer que els partits que dominaven Espanya perdessin influència a Catalunya.

La Lliga Regionalista

Constituïda a Barcelona el 1901, el seu èxit polític va suposar el declivi dels partits dinàstics espanyols a Catalunya i l'acostament de les classes benestants a l'ideari catalanista liderat per Enric Prat de la Riba. La Lliga era un partit conservador però modern i reformista. Es va presentar com a candidatura única de totes les forces polítiques catalanes a les eleccions del 1907 i es va expandir per tot Catalunya fins que, el 1914, va aconseguir la constitució de la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat de Catalunya

Va ser un pas important per a l'obtenció de l'autonomia. Federava les quatre diputacions provincials catalanes i, tot i ser una institució estrictament administrativa, va tenir molta importància política. Va ser la primera institució d'autogovern a Catalunya des del 1714 i representava el reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya. La Mancomunitat va intervenir en àmbits molt variats i va destacar per la voluntat de resoldre els problemes de tot Catalunya, més enllà de l'àrea de Barcelona; per això va decidir construir carreteres i trens secundaris per comunicar el territori. Va desenvolupar una política sanitària, social i laboral molt activa. També va crear un sistema educatiu modern basat en els nous corrents de la pedagogia moderna.

Creixement Industrial i Sindicalisme

La generalització de l'energia elèctrica a Catalunya al segle XX va significar un augment de l'energia disponible i la reducció dels costos. Això va afavorir un nou impuls de la industrialització del país, que es va diversificar en sectors industrials nous. Amb el creixement industrial també va créixer la població obrera. Entre 1900 i 1930, el nombre de treballadors industrials a Catalunya va augmentar un 100% i va arribar als 580.000. En aquest període es va consolidar a Catalunya un sindicalisme de masses socialment revolucionari, representat principalment per la Confederació Nacional del Treball (CNT). El sindicat, arrelat en la tradició de lluita del proletariat català, promovia una ideologia revolucionària que reivindicava l'acció directa com l'enfrontament directe amb els patrons. Aquestes accions, d'àmplia repercussió social i econòmica, van arribar al punt més àlgid entre 1917 i 1922. La reacció dels propietaris industrials va ser la creació del Sindicat Lliure, que es va enfrontar durament a la CNT, donant lloc al pistolerisme i obrint un període d'enfrontament social intens.

Dictadura i Resistència Catalana

Des del mateix moment de la instauració de la dictadura, els militars espanyols van proposar posar fi al catalanisme i van iniciar una destrucció sistemàtica de l'obra de la Mancomunitat, que finalment van dissoldre. Els sectors més radicals del catalanisme, liderats per Francesc Macià, que el 1922 havien fundat Estat Català, van emprendre accions contra la dictadura. La més espectacular va ser el complot de Prats de Molló, en què un exèrcit de voluntaris de l'Estat Català, capitanejat pel mateix Macià, va intentar envair Catalunya el novembre de 1926. L'intent va ser frustrat per la policia francesa, però va disparar la popularitat i el carisma públic i polític de Francesc Macià.