El Catalanisme: De Valentí Almirall al Catalanisme Conservador

La Lliga de Catalunya i el Missatge a la Reina Regent

L’escissió del Centre Català va conduir a la formació de la Lliga de Catalunya, que va incorporar homes com Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, i Enric Prat de la Riba. La nova organització tenia un caràcter més conservador, amb la qual cosa va connectar millor amb la burgesia. El nou grup volia l’oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret civil català, el proteccionisme i l’autonomia. Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent, adreçat a Maria Cristina, en el qual es demanava autonomia per a Catalunya. L’any següent la Lliga de Catalunya va promoure una campanya en defensa del manteniment del dret civil català i contra el projecte de reforma del Codi Civil. Finalment, el govern va accedir a canviar la redacció del Codi Civil, i aquest fet va ser presentat com “la primera victòria del catalanisme”.

Per què es considera Almirall el pioner del catalanisme?

Valentí Almirall és considerat el primer polític que va elaborar una teoria sobre el catalanisme. Procedent del federalisme, ell va ser qui amb més precisió va defensar les raons per les quals Catalunya havia de tenir unes formes d’autogovern pròpies.

Per a Almirall no sols la llengua, la història i la cultura justificaven les reivindicacions polítiques catalanes, sinó també les diferències entre una Catalunya industrial, moderna i dinàmica i una Espanya que era fonamentalment agrària, amb un clar predomini de les classes tradicionals i amb un sistema polític fortament centralista.

Aquesta particularitat demanava l’existència d’unes institucions polítiques pròpies que permetessin atendre amb més eficàcia els principals problemes polítics, socials, econòmics i culturals del país.

En els seus escrits va ser extremadament crític amb el sistema de la Restauració, que denuncià al llibre España tal qual es, en què va assenyalar que el caciquisme, la corrupció i el frau impedien la reforma de la vida política a Espanya. Com que es malfiava dels partits i la política espanyola, primer es va proposar mobilitzar la societat catalana perquè prengués consciència de la seva situació de subordinació política, després va establir les principals demandes polítiques i les va presentar al rei, prescindint de Corts, governs i partits polítics.

Lo Catalanisme

Almirall va desenvolupar la seva teoria sobre el particularisme català que defineix Catalunya com una nació, i que es considera un antecedent clar del nacionalisme català. Aquest particularisme no sols es defensa pels vells drets històrics i la personalitat lingüística i cultural, sinó per les característiques específiques de la nova societat industrial catalana.

El Memorial de Greuges

És considerat el primer manifest polític del catalanisme. És un document defensiu que denunciava el centralisme, demanava el proteccionisme econòmic per a la indústria catalana, i el manteniment del dret civil català.

El Catalanisme Conservador

El Catalanisme Tradicionalista: Torras i Bages

Al llarg de la Restauració una bona part del clero va abandonar els plantejaments carlins i es va buscar espai dins el liberalisme més conservador. En aquest trànsit hi va tenir un paper molt important el vigatanisme, moviment cultural i intel·lectual impulsat pels membres de les institucions eclesiàstiques de Vic. L’acostament del clero català al catalanisme conservador va estar liderat per clergues com Jaume Collell i el bisbe Josep Morgades. Aquest grup va dotar-se d’un òrgan de premsa, el setmanari La Veu de Montserrat, i entre les seves iniciatives cal destacar les campanyes a favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat i la restauració del monestir de Ripoll, com també l’exigència que els bisbes fossin catalans. La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme d’arrels cristianes. Va publicar La tradició catalana, en què defensava que l’esperit de Catalunya reposa en la família, la propietat i la religió, i refusava tot plantejament de canvi social. Defensava una estratègia regionalista allunyada de l’acció política.