Catalanisme i la Renaixença: història i fets (s. XIX)

Catalanisme: la Renaixença

Context i objectius

La Renaixença és un moviment cultural del segle XIX que intenta recuperar l'ús de la llengua i dels signes identitaris catalans. Durant el segle XIX la població mantenia la llengua catalana com a pròpia, però el castellà era l'única llengua oficial. La societat catalana va crear ateneus i societats literàries per reivindicar la llengua i la cultura; volien tornar a utilitzar el català en l'àmbit públic.

La Renaixença va sorgir per reivindicar l'ús públic del català, amb l'oda «La Pàtria» (1833). Es van reunir nombrosos intel·lectuals per rastrejar les arrels de la literatura i la història, i per recuperar la identitat catalana.

Estudis i recerca literària

L'estudi de literats com Manel Milà i Fontanals reivindicà el paper de la tradició i va analitzar elements culturals com a expressions de l'ànima catalana.

Promoció de la llengua literària

El 1858 es van recuperar els Jocs Florals per promoure la llengua catalana. Amb això els escriptors van començar a preocupar-se per crear una llengua literària culta.

Autors destacats

• Jacint Verdaguer: recreador del català literari a partir de la llengua viva.
• Àngel Guimerà: planteja diversos problemes socials en la seva obra.
• Josep Anselm Clavé: polític i poeta que contribueix a l'arrelament del català entre els obrers.
• Abdó Terrades: escriu com a instrument de propaganda i agitació.
• Valentí Almirall: primer en formular una doctrina del fet diferencial català.

Context polític i reaccions a l'estat liberal

L'estat liberal va generar crítiques que proposaven descentralitzar i impulsar plantejaments federalistes i autonomistes. Espanya es definia com a nació única, amb les Corts com a única disposant de la sobirania i una organització centrada en la política centralitzada.

Moviments i dècades rellevants

• Bullangues (1835-1843): moviment popular que s'oposa al centralisme.
• Dècada moderada (1844-1854): augment de la centralització amb un ordre polític molt dur, provocant tensions a Catalunya. Es reivindica el particularisme català i els escriptors defensen la descentralització de l'estat.
• Carlisme: fort arrelament a les zones rurals, oposant-se a la centralització perquè la consideraven un mal constitucional. Al segle XIX els carlins van presentar una monarquia federalitzant, restablint llibertats i creant institucions provincials com la Diputació catalana.

Fets i manifestos carlins

El 1872 Carles VI publica un manifest prometent restablir les lleis de Catalunya suprimides per Felip V el 1714.

Federalisme i republicanisme

El federalisme (ca. 1840) comença vinculat al republicanisme, amb figures referents com Abdó Torrades. El 1868 es produeix un canvi polític que obre la via a plantejaments de república democràtica federal, amb suport procedent de sectors de l'antiga Corona d'Aragó. Amb el fracàs de la República, el republicanisme va perdre influència.

El 1883 el federalisme proposa una constitució per a un estat català dins d'una federació espanyola. Figures com Pi i Margall van defensar també causes internacionals, com la independència de Cuba.

Organitzacions catalanistes (1880-1891)

El 1880 Valentí Almirall promou el primer Congrés Catalanista. El 1881 s'allunya de Pi i Margall i impulsa una acció política que desemboca en la formació del Partit Centre Català (1882). Almirall, però, no va atraure les bases populars perquè era massa republicà per a certs sectors.

El 1883 se celebra el segon Congrés Catalanista, que denuncia el caràcter dels partits catalans i crida els polítics a abandonar-los i organitzar-se en agrupacions catalanes.

Formació de la Lliga i altres agrupacions

El 1887 el Centre Català desapareix i es forma La Lliga de Catalunya, amb figures com Narcís Verdaguer i Callís, Domènech i Montaner; tenia un caràcter conservador. El 1888 es presenta un missatge a la reina Maria Cristina en què es demana l'autonomia per a Catalunya.

El 1889 hi ha una campanya en defensa del dret civil català. Cap al 1890 apareixen tendències del catalanisme conservador; el clero, vinculat originàriament al carlisme, s'allunya d'alguns sectors i busca un liberalisme més conservador.

Moviments culturals i polítics finals de segle

Vigatanisme: moviment cultural impulsat per membres eclesiàstics de Vic. El dirigent de la Lliga Catalana, Narcís Verdaguer i Callís, funda la Unió Catalanista (1891), federació de diversos grups i centres, que proposa idees regionals amb suport de la Catalunya rural.

Bases de Manresa: programa polític en què es reconeix la plena sobirania catalana i la oficialitat de la llengua.

Crisi de 1898 i organització política

La crisi de 1898 afavoreix les aspiracions polítiques del catalanisme i condueix a la formació de la Lliga Regionalista (1901-1913). El 1899 corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona creen la Unió Regionalista, que demana una autonomia política i administrativa per a Catalunya.

El 1900 es crea el Centre Nacional Català, amb figures com Enric Prat de la Riba. L'abril de 1901 la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català arriben a un acord i presenten la Candidatura dels Quatre Presidents: Àlbert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres, formant la Lliga Regionalista. Aquesta organització provoca la fi del monopoli polític local i influeix en la lluita contra la corrupció electoral.