Catalanisme i regeneracionisme a Catalunya

Unió Catalanista i Assemblea de Manresa

Narcís Verdaguer, dirigent de la Lliga de Catalunya, va proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés tots els grups catalanistes comarcals d'arreu de Catalunya. Es va construir la Unió Catalanista amb l'objectiu que fos una federació de tots els grups, centres associacions, ateneus i publicacions. Pretenien propagar les idees regionalistes i elaborar un programa comú. La nova entitat va tenir un suport important de la Catalunya rural. Les bases socials estaven formades sobretot per propietaris mitjans, comerciants, professionals liberals i intel·lectuals. El punt feble de l'agrupació va ser les discrepàncies entre els membres més apolítics i els defensors de participar a les eleccions. Un dels primers actes va ser la celebració a Manresa d'una assemblea de delegats per aprovar un programa polític que va rebre el nom de Bases per la Constitució Regional Catalana. El document conegut com a Bases de Manresa, reconeix la plena sobirania de Catalunya, proclama l'oficialitat de la llengua catalana i el restabliment de les antigues institucions del país.

Dos projectes per a Catalunya

D'una banda el federalisme català, que pretenia crear un estat català dins de la República federal espanyola. Dirigit per Josep Maria Vallès i Ribot va concretar els seus principis amb la redacció del Projecte de Constitució per a l'Estat Català. La constitució d'un estat federal implicava dotar Catalunya d'una entitat política i organitzativa pròpia, que havia de ser el fruit d'un gran pacte federal amb les altres regions o nacionalitats espanyoles. Definia una organització interna catalana (estatal, social i política), defensava la identitat i la llengua catalanes, els interessos econòmics propis i dotava l'autogovern català d'àmplies atribucions.

Per l'altra, el catalanisme conservador que pretenia dotar Catalunya d'òrgans d'autogovern propis. Van elaborar les Bases per a la Constitució Regional Catalana proposades per Unió Catalanista, en els quals a tenir un paper destacat Enric Prat de la Riba. Les bases estaven estructurades en disset articles que definien un poder regional que es basava en la plena sobirania de Catalunya. Les competències de l'estat central quedaven força limitades, i se n'atorgava d'absolutes al poder català en matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic encunyació de moneda… S'hi proclamava la oficialitat de la llengua catalana, es demanava que els càrrecs públics a Catalunya només fossin exercits per catalans i s'hi declarava voluntari el servei militar. El caràcter conservador es palès en el restabliment d'antigues institucions com les Corts o l'audiència reial (regides per sufragi corporatiu) i la vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un pacte d'aquestes institucions amb la Corona.

El Catalanisme com a Regeneracionisme

L'Oportunitat: El Desastre del 98

El desastre del 98 va tenir un abast econòmic i militar, però a Catalunya va comportar canvis polítics que van significar la irrupció del catalanisme en la vida política. El desastre del 98 va comportar el desprestigi dels partits dinàstics, el que va afavorir al catalanisme que tenia uns líders consolidats, un cos doctrinari amb entitat i havia aconseguit una mobilització social. Una nova generació d'activistes i intelectuals van defensar la creació d'u programa polític i la creació d'un partit que es presentés a les eleccions per tal d'accedir a l'autonomia.

La Candidatura dels 4 Presidents

Amb el fracàs del projecte regeneracionista de Silvela els dirigents de les corporacions econòmiques i ciutadanes de Barcelona, com a portaveus de la burgesia van crear un grup polític: Unió Regionalista. Hi havia industrials, dirigents del Tancament de Caixes i representats de la burgesia agrària. El seu programa demanava una autonomia política i administrativa per Catalunya. Paral·lelament a aquesta iniciativa el grup que publicava el diari La veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista i va fundar el Centre Nacional Català. Format per joves (Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Jaume Carner, Lluís Duran i Ventosa…) favorables a la intervenció en la política per via electoral.

Aquests dos grups van arribar a l'acord de presentar una candidatura unitària de les eleccions, ja que els primers tenien una bona base social amb industrials i comercials, però els hi faltava un projecte polític definit i dirigents amb experiència, mentre que el segon tenia un programa polític possibilista i dirigents amb experiència però els hi faltava suport social.

Aquesta iniciativa es va conèixer com la “candidatura dels quatre presidents” atès que l'encapçalava ex presidents d'institucions catalanes importants: Albert Russiñol, Bartolomeu Robert, Lluís Domenech i Montaner i Sebastià Torres. Malgrat el triomf electoral dels partits dinàstics a Catalunya la candidatura catalanista va imposar-se a Barcelona i va aconseguir l'elecció dels quatre regionalistes.

Un Partit de Nou Tipus: La Lliga Regionalista

L'èxit de la candidatura unitària va afavorir la fusió dels dos grups en una nova entitat política: la Lliga Regionalista, amb el diari La Veu de Catalunya com a òrgan de difusió principal. Les victòries del 1901 van marcar una fita dins el corrupte sistema electoral de la Restauració perquè fou el primer cop que candidatures no dinàstiques van guanyar a Barcelona. A partir d'aquest moment l'hegemonia electoral va passar entre republicans i catalanistes. A més la lliga va saber dotar-se d'una organització eficaç i moderna. El seu programa polític va saber aplegar la majoria dels sectors benestants disposats a lluitar contra el corrupte i centralista sistema de la Restauració i a favor d'un reformisme polític que atorgués autonomia a Catalunya.