Catalanisme: De les Bullangues a la Lliga Regionalista (segle XIX)

Les Bullangues (1833-1843)

Les bullangues van ser revoltes populars a Catalunya durant la Primera Guerra Carlina, amb caràcter espontani i violent. Davant el creixement del moviment carlí, Maria Cristina, com a regent, va intentar apropar-se als liberals moderats per controlar la situació. La guerra va afectar especialment Catalunya, on els milicians locals lluitaven i finançaven el conflicte.

El primer gran esclat va ocórrer el 22 de juliol de 1835 a Reus, quan els carlins van executar cinc milicians de la ciutat. Això va provocar ràbia contra el clergat, considerat simpatitzant dels carlins. A Reus i Barcelona es van cremar convents i es van executar frares. Els liberals catalans no van condemnar aquestes accions, ja que facilitaven la desamortització de terres de l'Església.

Les bullangues també van dirigir-se contra les fàbriques mecanitzades, com la Fàbrica Bonaplata, que va ser incendiada en una protesta ludista contra la pèrdua de llocs de treball per la mecanització. Les autoritats liberals van desaprovar aquestes accions, però la revolta va continuar.

Barcelona va estar en estat de guerra fins al 1839. El 1843, en l’última bullanga coneguda com la Jamància, Espartero va respondre bombardejant Barcelona des de Montjuïc, amb un balanç de 335 morts. Les bullangues van mostrar el descontentament amb el centralisme de Madrid i van representar un primer senyal de lluita pel sentiment nacional català.

La Renaixença: De la Cultura a la Política

La Renaixença va ser un moviment cultural que va aparèixer a tots els territoris de parla catalana a la segona meitat del segle XIX, amb l'objectiu de revifar el català com a llengua de cultura, enfrontant-se a la imposició del castellà. Oficialment va començar el 1833 amb la publicació de l'Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, seguit pels poemes de Joaquim Rubió i Ors. Es volia demostrar que el català podia ser una llengua de prestigi, comparable a altres llengües internacionals.

El 1859 es van celebrar els primers Jocs Florals, amb poemes que exaltaven el passat gloriós de Catalunya i fomentaven una identitat nacional. Aquest moviment va promoure la historiografia catalana i el Romanticisme, recuperant elements de la història, el folklore i les llegendes èpiques, com la del naixement de la senyera o la modernització d'Els Segadors com a himne. També es va reconfigurar la sardana com a símbol d’unitat.

Figures històriques com Rafael Casanova es van convertir en símbols nacionals, especialment amb commemoracions com l’ofrena floral l’11 de setembre. Els Jocs Florals van impulsar l’ús del català tant culte com popular, i es van convertir en una festa de cultura catalana, amb autors destacats com Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer.

Es van crear publicacions en català, com La Renaixença, Diari Català i revistes com La Campana de Gràcia. Aquest moviment cultural va donar lloc al catalanisme, que va evolucionar cap a l’àmbit polític, especialment amb la figura de Valentí Almirall.

Valentí Almirall i el Catalanisme Polític

Valentí Almirall, polític i periodista, va ser una figura clau del catalanisme progressista i federalista. Vinculat al Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF), Almirall defensava una Espanya formada per estats federats amb respecte per les particularitats de cada territori. El 1869, va participar en el Pacte Federal de Tortosa, que unia Catalunya, València, Aragó i les Balears en suport del federalisme.

El 1879 va fundar El Diari Català per difondre el catalanisme, i el 1880 va convocar el Primer Congrés Catalanista, marcant les bases del moviment. Posteriorment, el 1882 va crear el Centre Català, un partit progressista i catalanista. El 1883, al Segon Congrés Catalanista, es van aprovar mesures com la defensa del dret civil català i el proteccionisme.

El 1885, Almirall va liderar la creació del Memorial de Greuges, primer manifest del catalanisme polític, que defensava l'autonomia catalana i criticava el centralisme. El 1886 va publicar Lo catalanisme, on afirmava que Catalunya era el motor del progrés espanyol i advocava per una unitat cultural catalana per reforçar la identitat.

L’intent d’Almirall d’unificar el catalanisme progressista va fracassar el 1887, quan el sector conservador, liderat per Ferran Alsina, es va escindir per formar La Lliga de Catalunya. A partir d’aquí, el Centre Català va perdre influència, mentre el catalanisme es dirigia cada cop més cap a posicions més conservadores.

La Lliga de Catalunya: El Catalanisme Conservador

La Lliga de Catalunya, fundada a finals del segle XIX, representa el catalanisme d’arrel conservadora, amb figures destacades com Jacint Verdaguer, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Àngel Guimerà i Enric Prat de la Riba. Aquest grup defensava:

• La llengua catalana com a idioma oficial de Catalunya.
• La protecció del dret civil català.
• Una política pròpia catalanista.
• Un sistema econòmic proteccionista.

El 1888, durant els Jocs Florals i amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona, la Lliga envia un missatge a la reina regent Maria Cristina, on es reivindiquen:

• La restauració de les Corts catalanes amb sistema federal.
• Un exèrcit català format per voluntaris, sense lleva forçosa.
• L’autonomia política i la sobirania interna per a Catalunya.
• La designació de càrrecs públics per catalans.
• La oficialitat del català en l’ensenyament i en la vida pública.
• Un plantejament monàrquic on el rei ha de jurar les Constitucions catalanes.

Tot i aquestes peticions, el govern central les ignora. Finalment, el 1889 s’aprova el Codi Civil Unitari per a Espanya, però amb algunes excepcions regionals que permeten cert marge al dret civil català.

La Unió Catalanista (1889)

La Unió Catalanista va ser creada el 1889 com una agrupació de diferents sectors catalanistes, incloent-hi entitats culturals, sindicats, associacions i publicacions. Es va formar com a resposta al Codi Civil Unitari, recentment aprovat, que amenaçava el dret civil català. Aquesta organització tenia una estructura federativa i va aconseguir consolidar-se arreu de Catalunya.

L'entitat es va constituir oficialment el 15 de març de 1891 i estava formada per 3 òrgans:

1. El Consell de Representants: format per un delegat de cada corporació adherida. Es reunia un cop l'any i elegia la junta permanent.
2. L'Assemblea General de Delegats: escollida pel Consell de Representants, també es reunia anualment en llocs diferents per fomentar el catalanisme.
3. La Junta Permanent: s'encarregava d'executar els acords presos.

La Unió Catalanista va tenir una gran influència en la difusió del catalanisme durant aquest període.

Les Bases de Manresa (1892)

Del 25 al 27 de març de 1892, la Unió Catalanista va organitzar a Manresa una assemblea de delegats que va resultar en l'aprovació de les Bases de Manresa, un conjunt de 17 bases redactades en la seva majoria per Enric Prat de la Riba. Aquest document, de gran rellevància, establia les bases per a una futura constitució de Catalunya i reflectia un caràcter medievalitzant, inspirat en les antigues institucions pre-1714.

Les Bases de Manresa proposaven una organització de Catalunya basada en les comarques i municipis, amb un sistema federal que implicava competències per al poder central i, alhora, per al futur estat català. Algunes de les demandes més destacades eren:

• El català com a única llengua oficial.
• La dependència directa del poder regional sobre l’ordre públic.
• Competències exclusives en finances, sistema tributari, educació i legislació.
• Un poder central amb competències limitades a representació internacional, infraestructures interregionals i defensa (amb un exèrcit que inclouria efectius de cada regió).
• Dret exclusiu dels catalans per exercir càrrecs públics a Catalunya.
• Un Tribunal Superior de Catalunya inapel·lable.
• Substitució del servei militar obligatori per voluntaris.
• Restabliment de les antigues institucions com l’Audiència i les Corts, amb una vinculació de Catalunya amb Espanya a través d'un pacte amb la corona.
• Sufragi corporatiu per a l'elecció de les Corts catalanes, basat en classes professionals, industrials, comerciants i propietaris (un exemple de corporativisme reaccionari).

Malgrat el rebuig que van generar, les Bases de Manresa van representar un moment fonamental en la reivindicació d’un estat català dins d’un marc federal i monàrquic. Aquest plantejament va guanyar força després de la pèrdua de Cuba, que va suposar una pèrdua de poder per a les elits econòmiques catalanes i va afavorir l'aproximació de les seves forces al catalanisme polític.

El Catalanisme d'Arrel Cristiana

Durant el segle XIX, els sectors cristians catalans es van mantenir a favor de l’Antic Règim, ja que l'Església era un dels pilars visibles d’aquest sistema, cosa que va provocar enfrontaments durant les bullangues (crema d’edificis religiosos i assassinat de clergues). El Sexenni Democràtic (1868-1874) va intentar descristianitzar l'espai públic, excloent l'Església de les decisions polítiques i retallant els seus recursos. La Restauració de 1875 va recuperar l’ordre social cristià, i l'Església va començar a allunyar-se dels preceptes carlins per vincular-se al catalanisme emergent.

A la ciutat de Vic van sorgir tres figures clau del catalanisme religiós: el canonge Jaume Collell i els bisbes Josep Morgades i Josep Torras i Bages. Aquest moviment ideològic, conegut com a Vigatanisme, va buscar separar-se del carlisme per adherir-se al catalanisme. Collell va publicar el setmanari La Veu de Montserrat, que defensava el catalanisme religiós i tradicional i vincularia la història i el sentiment catalanista amb la fe cristiana.

El 1880 es va celebrar el Mil·lenari de Montserrat i, el 1893, la restauració del Monestir de Ripoll com a símbol de la grandiositat medieval catalana. El 1890, Collell va intentar traslladar La Veu de Montserrat a Barcelona, però no ho va aconseguir i va fundar La Veu de Catalunya, que es va convertir en el diari més rellevant del catalanisme conservador, amb la participació d’escriptors com Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba.

Una figura destacada del catalanisme religiós va ser Josep Torras i Bages. Teòleg i escriptor, va publicar l'obra La Tradició Catalana el 1892, en què defensava que el sentiment nacional català era fruit de la voluntat de Déu i que la identitat catalana no podia existir sense la religió. Torras i Bages veia l'esperit de Catalunya com vinculat a la família, la propietat i la religió, i rebutjava el canvi social. Defensava que el clergat havia de jugar un paper fonamental en la regeneració de la societat catalana mitjançant un catalanisme cristià, allunyat del racionalisme liberal i de la tradició carlina.

El seu pensament va influir les Bases de Manresa (1892), que van integrar elements religiosos i medievalistes, rescatant els valors cristians i lligant-los al projecte nacional català. Aquest ideari va ser incorporat pels sectors conservadors i va marcar una etapa de vinculació entre el catalanisme i la fe cristiana, considerant-les dues parts inseparables d’una mateixa identitat.

El Desastre de Cuba i el Tancament de Caixes

El 10 de desembre de 1898, la signatura de la pau a París va suposar una gran humiliació per a Espanya, ja que va perdre les seves últimes colònies: Cuba, Puerto Rico i Filipines. La guerra va ser costosa, absorbint un terç del PIB del país, i la derrota va deixar al descobert la decadència de l’Estat espanyol. Els culpables de la derrota van ser assenyalats, tant els militars ineficaços com els governs dels partits dinàstics.

En aquest context de crisi, apareix una sèrie de figures que intentaran regenerar Espanya, com el general Camilo G. Polavieja, que proposava descentralitzar el país i oferir un concert econòmic per a les regions. Quan el govern conservador de Francisco Silvela va accedir al poder, va començar a treballar per regenerar Espanya. Entre els seus ministres es trobaven Polavieja i el catalanista Manel Duran i Bas. El juny de 1899, el ministre de Finances, Villaverde, va presentar un projecte de pressupostos per afrontar la pèrdua econòmica derivada de la guerra, que implicava un augment d’impostos a industrials i comerciants.

Tanmateix, el setembre de 1899, els comerciants es van negar a pagar les noves contribucions, iniciant així el que es coneix com el Tancament de Caixes. Un mes després, el govern va ordenar l’embargament dels morosos, però l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, es va negar a portar-ho a terme i va dimitir. Això va provocar una vaga general de comerciants, un fet que va ser interpretat com una mena de revolució separatista a Espanya. El govern va respondre suspendent les garanties constitucionals a Barcelona durant 18 mesos, el que va resultar en la dimissió de Duran i Bas i la marxa de Polavieja del govern.

Aquesta crisi va provocar que les elits econòmiques catalanes es veiessin forçades a acostar-se als partits catalanistes, ja que només aquests partits podien defensar els seus interessos i aconseguir un concert econòmic per a Catalunya. Finalment, el fracàs del govern de Silvela, que va optar per una resposta violenta i repressiva, va portar a l’abandonament de Silvela de la presidència el 1900.

Els esdeveniments de la derrota de Cuba i el Tancament de Caixes van fer evident la necessitat d’un canvi en el model polític d’Espanya i van impulsar els partits catalanistes com a alternativa per a les elits econòmiques de Catalunya.

La Candidatura dels Quatre Presidents

Els partits La Unió Regionalista i El Centre Nacional Català van començar a treballar conjuntament, tot i que el primer no era un partit estrictament catalanista. Aquest acord va portar a la creació d’una llista conjunta per a les eleccions generals de maig de 1901, coneguda com La Candidatura dels Quatre Presidents. Aquesta candidatura va aconseguir un èxit històric, obtenint els primers quatre diputats catalanistes a les Corts espanyoles.

Els quatre diputats elegits van ser Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner, i Sebastià Torres. Aquests resultats van ser un èxit sense precedents. A més, es van afegir dos diputats vinculats al republicanisme, Pi i Margall i Alejandro Lerroux, ambdues figures importants en la política espanyola.

Aquest èxit va propiciar la fusió de La Unió Regionalista i El Centre Nacional Català, donant lloc a la creació de La Lliga Regionalista.

La Lliga Regionalista

La Lliga Regionalista va ser el primer gran partit específicament catalanista, creat per representar les classes mitjanes i altes de Catalunya, amb una gran base econòmica i una influència política destacada. No es definia com un partit tradicional, sinó com una Lliga o una unió d'individus i organitzacions amb un objectiu comú. El seu propòsit era promoure el desenvolupament econòmic i la modernització de Catalunya, fonamentat en un regionalisme reivindicatiu. Els dos grans objectius de la Lliga van ser:

1. Criticar el centralisme i el caciquisme espanyol, denunciant la marginació de les classes dominants catalanes.
2. Crear un grup de pressió a Catalunya per reformar Espanya i influir en el govern central.

Tot i ser un partit clarament catalanista, la Lliga Regionalista no era independentista. El gran teòric i president del partit va ser Enric Prat de la Riba, qui va consolidar la ideologia del partit amb la publicació, el 1906, del seu llibre La nacionalitat catalana. En aquest llibre, Prat de la Riba afirmava que Catalunya era una nació i que tota nació necessitava un estat. Tot i que no defensava la independència, creia que l'estat federal seria la solució per a Catalunya, una nació que es sentia sense estat.

La Lliga Regionalista va tenir una gran influència en la política catalana i espanyola del primer terç del segle XX, amb una forta presència a tot el territori i contribuint a consolidar la consciència nacional catalana.