Català: Ús, Varietats, Gramàtica i Filosofia d'Aristòtil

Coneixement i Ús del Català

Oficialitat del Català

Oficialitat: estatus jurídic aconseguit per la major part del domini lingüístic (Catalunya, País Valencià, Illes Balears).

Extensió del Coneixement del Català

Extensió del coneixement: es fa evident en els percentatges de població d’aquests territoris, progressivament capaç d’entendre, llegir, parlar i escriure el català. Això afecta tant els catalanoparlants com els no catalanoparlants.

Dificultats Polítiques i Estatus del Català

Dificultats polítiques: derivades del fet de no disposar d’un estat propi i de la política adversa dels estats espanyol i francès.

Diferències Territorials i Àmbits d'Ús del Català

Àmbit Privat

L'àmbit privat inclou la vida familiar i les relacions interpersonals.

• A favor: Els pares catalanoparlants continuen transmetent la llengua als fills.
• La majoria de parelles mixtes transmeten el català als fills.
• L’actitud favorable de la població castellanoparlant a l’aprenentatge del català.

• En contra: Un catalanoparlant utilitza el castellà quan li parlen en castellà.
• El coneixement adquirit d’una llengua pròpia.

Àmbit Públic Oficial

L'àmbit públic oficial comprèn les institucions públiques, administratives i el sistema educatiu.

Les institucions estatals no usen el català o el fan testimonial, i els organismes autònoms que van ser públics continuen discriminant el català, però la Generalitat el fa servir.

Àmbit Públic No Oficial

L'àmbit públic no oficial inclou els mitjans de comunicació, l'oferta cultural i l'àmbit sociolaboral.

Els mitjans de comunicació públics van ser un èxit després de la dictadura (premsa diària d’informació general, premsa periòdica: setmanals, ràdio i televisió).

Criteris de Diferenciació Dialectal

Els criteris de diferenciació inclouen: vocals a, e oberta i e en síl·laba àtona; u, o oberta i o tancada en síl·laba àtona; pronunciació de –ix-; verbs incoatius de 3a conjugació; plurals antics esdrúixols; i lèxic diferenciat.

Català Occidental

El català occidental es caracteritza per: la a es manté; les e es redueixen; e tancada; la u es manté; les o es redueixen; o tancada; amb la i; increment de –ix-; mantenen la n; exemples: espill, melic.

Català Oriental

El català oriental es caracteritza per: les tres vocals (a, e, o) es fan neutres; les 3 vocals (a, e, o) es fan u (en alguns casos); sense i; increment de –eix-; perden la n; exemples: mirall, ocell.

Varietats Socials del Català

Varietats Castellanitzants

• Xava: Varietat bastant generalitzada en l’àmbit metropolità, caracteritzada per la simplificació fonètica i la influència del castellà.
• Pijo: Varietat influïda pel castellà, alterna constantment el català i el castellà. Incorpora mots d’altres llengües.

Varietats per Edat

• La parla adreçada als infants: Vocabulari específic, abús de diminutius, ús de la tercera persona, entonació emfàtica.
• Llenguatge dels joves: Caracteritzat per un vocabulari específic relacionat amb el camp lèxic de les activitats dels adolescents.

L'Argot

L'argot és una varietat utilitzada per grups socials restringits o en activitats concretes per no ser entesos pels altres.

Varietats Funcionals del Català

Varietat Informal

• Registre col·loquial: Usat en la vida quotidiana.
• Registre familiar: Àmbit més íntim, ús de diminutius, sobrenoms; varia segons si són parella, família gran o petita.
• Registre vulgar: Conté elements inadequats, incorreccions fonètiques, etc.

Varietat Formal

• Registre estàndard: Usat en l’àmbit acadèmic, premsa, programes informatius. Intenta ser neutre, actua com a model lingüístic de referència.
• Llenguatge d’especialitat: Usat pels col·lectius professionals. Terminologia precisa i expressions que dominen els especialistes.
• Registre literari: També anomenat poètic, té una intencionalitat estètica basada en un grau d’elaboració artística superior a la resta.

Conjugació Verbal del Català

Temps Verbals

• Perfet: he escrit, has escrit...
• Imperfet: escrivia, escrivíem, escrivíeu...
• Passat simple: escriví, escrivires, hagué escrit, haguérem escrit, haguéreu escrit, hagueren escrit...
• Passat perifràstic: vaig escriure...
• Passat anterior perifràstic: vaig haver escrit...
• Futur perfet: hauré escrit, hauràs escrit, haurà escrit...
• Passat anterior: haguí, hagueres...
• Condicional perfet: hauria escrit, hauríem escrit, hauríeu escrit...
• Present de subjuntiu: escrigui, escriguis, escrigui, escriguem...
• Perfet de subjuntiu: hagi escrit, hagis escrit, hagi escrit, hàgim escrit, hàgiu escrit, hagin escrit...
• Imperfet de subjuntiu: escrigués, escriguessis, escrigués, escriguéssim, escriguéssiu, escriguessin...
• Plusquamperfet de subjuntiu: hagués escrit, haguessis escrit, hagués escrit, haguéssim escrit, haguéssiu escrit, haguessin escrit.

Conceptes Clau de la Filosofia Aristotèlica

Crítica a la Teoria de les Idees de Plató

Aristòtil critica la Teoria de les Idees de Plató per diversos motius:

• És impossible l'existència d'idees perfectes del dolent i negatiu al món.
• L'essència d’una cosa no pot existir separada de la cosa material.
• No explica el moviment i el canvi, que és el més característic del món sensible i material.

Hilemorfisme

El hilemorfisme sosté que qualsevol substància és un compost de matèria (component físic) i forma (conjunt de qualitats específiques).

Potència i Acte

• Potència: Capacitat d’una substància de rebre una forma diferent de la que té.
• Acte: L’actualització d’una potència.

Contràriament a Parmènides, que afirmava que l’ésser no pot venir del no-ésser, Aristòtil sosté que hi ha diverses maneres d’ésser i no-ésser. Per exemple, una llavor no és un arbre, però pot arribar a ser-ho.

Les Quatre Causes

Una causa és tot allò que és necessari perquè es produeixi un fenomen.

• Causa material: Allò del que està fet.
• Causa formal: Les qualitats essencials.
• Causa eficient: L'executor, el creador.
• Causa final: L'objectiu o la finalitat.

Teleologisme Aristotèlic

El teleologisme aristotèlic afirma que per a Aristòtil tot té una causa final, ja que la natura no fa res en va. La natura tendeix a actualitzar-se, millorant i perfeccionant-se.

De la Cosmologia a la Teologia

La transició de la cosmologia a la teologia en Aristòtil descriu l'univers com un cosmos (món terrestre i celeste) finit en l’espai i etern en el temps.

Per a Aristòtil, el Primer Motor Immòbil és Déu, perquè és la causa suprema de l'univers, i el mou a través de l’esfera dels estels fixos. És una forma pura sense matèria ni energia.

Coneixement i Lògica: Les Formes del Saber

Per a Aristòtil, els éssers humans tenen una curiositat innata que dona impuls a conèixer les coses amb un desig desinteressat.

• Saber teòric: Desig de comprendre la realitat, les seves causes i sentits.
• Saber pràctic: Guiar i orientar l’acció i el comportament individual i col·lectiu.
• Saber tècnic: Estudi de les creacions humanes, fetes mitjançant unes tècniques determinades.

Teoria del Coneixement Aristotèlica

L'optimisme epistemològic d'Aristòtil es basa en la confiança en la raó humana com a font de coneixement.

Concepció de l'Ésser Humà segons Aristòtil

Aristòtil, igual que Plató, creu que l’ésser humà es divideix en cos i ànima. Mentre que Plató dona més importància a l'ànima, Aristòtil dona la mateixa importància a les dues, ja que estan a la mateixa alçada. Segons Aristòtil, l’ésser humà té una finalitat (teleologia), que és ser feliç i s’aconsegueix actualitzant la nostra capacitat intel·lectiva. L’ànima és allò que dona vida i energia al cos. Animals, plantes i humans la tenen, però de manera diferent:

• Ànima vegetativa: Nutritiva, l'objectiu és la conservació de l'espècie.
• Ànima sensitiva: Capacitat de traslladar-se i interactuar amb l’entorn.
• Ànima intel·lectiva: Permet conèixer el món i a si mateix, i dur a terme accions bones.

Concepció Epistemològica d'Aristòtil

Segons la concepció epistemològica d'Aristòtil, quan naixem som com un full en blanc, sense saber res, i mica en mica anem aprenent i omplint el full. A diferència de Plató, que creia que des d’un principi tenim tota la informació i el que fem és anar recordant (reminiscència), per a Plató aprendre és recordar.

Virtuts Dianoètiques

Les virtuts dianoètiques són allò propi i característic de l'ésser humà, la seva dimensió intel·lectiva. L’ésser humà troba la felicitat en l’actualització dels seus potencials intel·lectuals. Estan relacionades amb la capacitat de reflexió i deliberació, i ens permeten entendre el món i actuar bé.

• La prudència: Indica quins són els mitjans que ens apropen al bé.
• L'art: Saber fer de manera racional.
• La saviesa: Comprensió de la realitat.
• La ciència: Coneixement objectiu d’allò que és universal i necessari, per tant demostrable.
• La intel·ligència intuïtiva: Habilitat de captar els principis generals de la ciència.

Virtuts Ètiques i el Terme Mitjà

Les virtuts ètiques es relacionen amb el fet que l’ésser humà no és només intel·lecte, sinó que forma part del regne animal i té necessitats i desitjos, així com funcions sensitiva i vegetativa. Aquestes virtuts tenen a veure amb la manera d’actuar al món, controlant passions i desitjos. Les pautes ètiques eviten l’excés, cercant un terme mitjà.