El català: marc legal, situació a Europa i la UE

El marc legal del català

El català es parla a les Illes Balears, Catalunya, València, la Franja de Ponent (Aragó), el Carxe (Múrcia), Andorra, el sud de França i l'Alguer. En total, 68.730 km² poblats per uns 13.740.000 habitants, dels quals al voltant de vuit milions parlen català, i més de deu l'entenen. El seu coneixement és desigual segons el territori on és parlada, com a conseqüència de les polítiques dels diferents governs.

Legislació de les llengües a l'Estat Espanyol

Dos anys després de la mort de Franco, es van convocar eleccions i el 1978 es va dur a terme un referèndum a través del qual es va aprovar l'actual Constitució espanyola. Per primera vegada, després de dos segles de prohibició i de persecució lingüística, la Constitució reconeixia la cooficialitat del castellà amb el català, el gallec i el basc.

• El 1979 es va aprovar l'Estatut d'Autonomia a Catalunya; l'any 1982, el de la Comunitat Valenciana; i el 1983 el de les Illes Balears, en els quals es reconeix l'oficialitat de les llengües territorials pertinents (català) i la de l'estat (castellà).
• La regulació legal dels estatuts d'autonomia es complementa amb l'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística a Catalunya, a la Comunitat Valenciana i el 1986 a les Illes Balears.
• A l'Estat Espanyol s'aplica un model mixt, és a dir, s'hi aplica el criteri de personalitat i el de territorialitat. Pels que tenen com a llengua pròpia el castellà, s'hi aplica el principi de personalitat, però a la resta de parlants (bascs, gallecs i catalans) el de territorialitat.
• Això implica el dret d'usar les llengües territorials, però no l'obligació de conèixer-les; sí que és obligatori conèixer el castellà.

El marc legal fora d'Espanya

El català només té consideració de llengua oficial a Andorra, on la Llei d'Ordenació de l'Ús de la Llengua estableix que tothom té dret a ser atès en català.

A França, tot i que el marc francès no reconeix el català ni cap altra llengua, només el francès, des de la Llei Deixonne es permet l'ensenyament en català i fer publicacions en els territoris on és pròpia, és a dir, al sud. El 2010 el català va ser declarat oficial a Perpinyà, juntament amb el francès.

• A Itàlia també es permet ensenyar català a l'Alguer i té un reconeixement oficial des de 1997.

El català a Europa

El català, entre la normalitat i l'anormalitat. El català no és exactament una llengua minoritària, ja que és oficial a Andorra i cooficial en tres comunitats autònomes. A més:

• És una llengua transmesa de generació en generació i l'entén un 90% de la població.
• Està plenament codificat i disposa d'una autoritat lingüística, com l'Institut d'Estudis Catalans.
• El català compta amb una tradició literària.

Factors que determinen l'anormalitat:

• Part de la població que viu en el territori lingüístic no coneix la llengua.
• Una part del domini lingüístic pertany a altres estats més extensos on la llengua oficial és una altra (França i Itàlia).

La Carta Europea de les Llengües Regionals

Entre els segles XVII i XX, els estats europeus van dur a terme un projecte homogeneïtzador per posar en marxa una sèrie de mecanismes per desprestigiar les llengües i cultures que entorpien el seu projecte.

• La democratització dels estats desperta un moviment que reclama el respecte per les llengües i les cultures pròpies dels territoris. Així sorgeix la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, amb l'objectiu de promoure les llengües menys parlades d'Europa; a través d'aquest document, els estats es comprometen a donar suport a les llengües no oficials.
• A l'Estat Espanyol, aquesta Carta està en vigor des del 2001, la qual cosa significa que donarà suport al català, el basc i el gallec.

La Unió Europea i la llengua catalana

Des de l'entrada a la Unió Europea, s'ha demanat que el català esdevingués llengua oficial. El primer parlament en fer una petició formal va ser el balear l'any 1988, però no va tenir èxit.

Gràcies a la pressió social i dels mitjans, s'han aconseguit uns acords mínims que reconeixen el català com a llengua de comunicació amb els ciutadans per a les institucions i organismes de la UE.

Així, la llengua catalana constitueix una excepció dins la UE: no hi ha cap altra llengua amb característiques semblants a les del català que no sigui oficial.