El català sota el franquisme: repressió i resistència cultural

La llengua catalana sota el franquisme

El 18 de juliol de l'any 1936, al Marroc i sota el poder del General Franco, s'inicia un cop d'Estat militar de bona part de l’exèrcit espanyol contra el règim democràtic de la República. D'aquesta manera començava la Guerra Civil. Catalunya, el País Valencià i Menorca van fer costat a la República, mentre que la resta d'illes es van unir als militars rebels que tenien el suport dels règims feixistes i nazis d'Europa.

Amb la victòria, entrava a governar el franquisme, un règim polític totalitari. El totalitarisme és un sistema polític que reuneix en mans d'un grup o d'un sol partit tots els poders de l'Estat, no permet l'actuació d'altres partits, imposa la seva ideologia en tots els ordres de la vida del país i negligeix els drets humans en profit de la raó d'Estat. Per això, el franquisme defensava una visió unitària d'Espanya dins la qual la pluralitat lingüística, nacional o cultural era considerada negativa, ja que es creia que anava en contra de l'autoritat establerta i, per tant, havia de ser destruïda. Així, la destrucció de qualsevol element que fos signe de catalanitat es convertia en un objectiu prioritari per al règim de Franco, en un intent, programat i declarat, de genocidi cultural i lingüístic.

La repressió va començar a materialitzar-se el 5 d'abril del 1938, quan el govern franquista va publicar una llei que va tenir un seguit de conseqüències encadenades: el govern i el Parlament del Principat de Catalunya van ser abolits, es va deixar sense efecte l'Estatut d'Autonomia i, per tant, el català va deixar també de ser oficial i fou condemnat a desaparèixer de tots els àmbits d'ús oficials (de l'administració pública, de l'administració de justícia, de l'administració municipal, del registre civil, dels documents notarials, de l'ensenyament primari, secundari, universitari, etc.).

Per poder dur a terme aquestes lleis es van prendre les mesures oportunes: es va promoure i es va intensificar la vinguda de funcionaris de tot tipus (ministerials, judicials, policials, d'alts càrrecs eclesiàstics...), la majoria de mestres catalans van ser depurats i substituïts per “maestros nacionales” provinents sobretot de Castella, allaus immigratòries van ser destinades a indústries catalanes...

Aquest procés va culminar amb la prohibició total de l’ús del català en els àmbits públics: la llengua catalana fou prohibida en el teatre, en el cinema, en la ràdio, en la premsa, en els rètols dels edificis, en els comerços, en les cooperatives, en els cementiris, ...

Una vegada acabada la guerra, l'any 1939, vam entrar dins un període dur i difícil per a la llengua, la cultura i la llibertat, ja que el règim feixista del general Franco volia anul·lar qualsevol indici que no fos castellà. La llarga postguerra va fer que l’Estat espanyol s'estanqués a tots els nivells, sobretot econòmicament, i tornés a ser predominantment rural, amb mà d'obra barata, un mercat molt reduït i una lentíssima industrialització.

Es diu que la repressió de la dictadura franquista va tenir etapes especialment virulentes. La que va des de 1939 fins a 1945 es considera la més violenta i pretenia la substitució cultural plena.

Després hi va haver altres etapes i cada una suposava una nova estratègia en el procés de genocidi cultural, com la d'intentar assimilar la cultura catalana o la de diluir-la afavorint aspectes folklòrics (usant etiquetes com "alicantinismo" o "barcelonismo" s'evitaven les referències directes a la realitat catalana). Convivint amb aquests intents genocides marcats per una forta repressió, a les terres catalanes hi va haver una continuïtat en els usos lingüístics a través d'iniciatives clandestines que tenien la intenció de salvar la llengua i de recuperar el prestigi social i cultural que s'havien perdut amb la victòria feixista. Ben aviat van sorgir algunes expressions usades com a lema dels nous poderosos: "Una patria, una lengua, una espada", "Habla el idioma del Imperio", “Habla en cristiano", etc.

Miquel Martí i Pol

La biografia de Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, Osona, 1929) ha estat marcada per alguns trets definitoris:

• El seu lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre.
• La seva condició obrera, com a escrivent a la fàbrica tèxtil La Blava, de Roda de Ter, on va treballar des dels 14 anys fins als 43.
• Les conseqüències de la malaltia que va contreure pels volts del 1970, una esclerosi múltiple que des d'aleshores li ha impedit de moure's i de parlar amb normalitat.
• El compromís del poeta amb la seva classe social i amb el país.
• La seva disposició, des de jove, a interrogar-se.
• I, és clar, la seva dedicació a la poesia, que va començar a donar fruits entorn del 1948.

Ha publicat un volum de narracions, Contes de la vila de R... i altres narracions (1978), dos volums de memòries, un d'articles periodístics i diverses traduccions.

Dels plantejaments existencialistes al realisme històric

Format sota el catolicisme imperant de la postguerra, en un ambient perfectament descrit a El poble (1966), el jove Martí i Pol es presenta tot interrogant-se sobre el seu ésser i el seu destí. Afirma el seu jo, distint d'un "vosaltres" que inclou la resta dels humans però que es concreta en la gent que l'envolta, bàsicament de condició obrera, la qual en el fons admira, i constata el desconcert que li causa el procés de coneixença de la pròpia personalitat. Una crisi dels valors religiosos acaba d'accentuar l'íntim isolament en què ha viscut fins que, a la fi, la crisi es resol per mitjà d'una obertura a la realitat del seu entorn, concretada en el seu poble i la fàbrica on treballa; d'aquí neixen els poemes d’El poble i dels dos conjunts La fàbrica-1959 i La fàbrica (1972). Amb aquests poemes, Martí i Pol s'inclou de ple en el realisme històric en tant que hi tradueix un món - el de la gent amb qui conviu- que coneix bé i que descriu per mitjà de procediments tan realistes com l'inventari o la crònica. Els obrers que van a la feina cada dia, les dones que fan la feina de casa, els jubilats, són els protagonistes, els seus "herois", perquè el poeta els eleva a aquesta categoria en considerar la seva feina, la seva vida, com una autèntica gesta gairebé èpica. El contrast entre la descripció de la vida de l'obrer en condicions molt dures, i el tractament humà, d'una gran tendresa, és una de les característiques més originals d'aquesta poesia. El poeta se sent compromès amb la gent del seu poble i la seva fàbrica i, per extensió, amb la classe social de la qual formen part, fins a posar la seva veu i el seu gest -discurs i acció- al seu servei: "D'ells vull parlar, en parlar de la gent d'ara. / D'ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo." Una poesia que s'expressa a través d'un llenguatge directe i assequible, però, lluny de caure en el perill del pamfletisme, Martí i Pol aconsegueix de mantenir el valor poètic dels seus textos a través d'una tria acurada del lèxic i de la recurrència de metàfores i imatges simples evocadores de sensacions i estats anímics que permeten al lector de familiaritzar-se amb el context social i alhora penetrar en l'univers personal dels homes i les dones que s'hi mouen.

De l'enclaustrament a una nova obertura

Els efectes de l'esclerosi múltiple que Martí i Pol contrau pels volts del 1970 es fan presents ja a partir dels Vint-i-set poemes en tres temps (1972). L'objecte de la seva poesia, fins el 1975, s'interioritza; ara s'imposen la solitud, l'angoixa, una certa presència de la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat, l'únic que percep com a possible en les noves circumstàncies que li toca de viure. En aquest context, els sentits prenen un paper important -la vista i el tacte, especialment- perquè són els instruments que li permeten de fixar els límits de la seva realitat. Els poemes de Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), carregats d'imatgeria, sintetitzen magistralment el nou món del poeta i l'actitud amb què s'hi enfronta, una actitud que no cau mai en la desesperança, sinó que malda sempre per aferrar-se a la vida: amb les limitacions que calgui, però viure. A Quadern de vacances (1976) Martí i Pol revela ja l'inici de la superació i els llibres següents posen de manifest un cant a la vida cada cop més esclatant, que arriba al cim amb volums com Estimada Marta (1978) i L'àmbit de tots els àmbits (1981). Ara el poeta aposta clarament pel futur, amb optimisme, amb unes enormes ganes de viure i amb una renovada fe en l'home. Reprèn la poesia amorosa, amb un matís fins i tot eròtic. I convida el lector a una reflexió cívica sobre la necessitat d'aportar cadascú el que pugui en la construcció del país comú. Són tres vies -la fe en el futur, l'erotisme i la reflexió cívica- que defineixen un nou moment, cabdal, en l'obra del poeta i donen alguns dels seus textos més madurs. És en aquest procés de nova obertura quan Martí i Pol inicia un aprofundiment en la seva reflexió sobre la poesia i la seva activitat com a poeta, reflexió que es va accentuant al llarg dels anys vuitanta i noranta. Aquesta reflexió és objecte d'alguns poemes, com, per exemple, uns quants de l'apartat "Capfoguer" d'Estimada Marta, i d'alguns textos més teòrics, com l'article del 1987 "Algunes consideracions sobre experiència i poesia" (Reduccions, núm. 34). La poesia és entesa com un procés de coneixement interior per part del poeta, d'autoanàlisi, per tant lligada a l'experiència personal. Martí i Pol entén que la poesia tendeix a expressar el que és essencial de la vida personal i la col·lectiva, i a expressar-ho amb senzillesa. D'altra banda, el material amb què treballa el poeta, la paraula, és objecte d'atenció preferent: no pot ser utilitzada de manera gratuïta, sinó que se li ha d'exigir densitat, justesa i capacitat de suggestió.

De la serenitat al desconcert

En plena maduresa vital, la poesia de Martí i Pol traspua una innegable sensació de serenitat, present ja en textos com els del Primer llibre de Bloomsbury (1982) i confirmada a Els bells camins (1987). Ni tan sols el dolor produït per la mort de la primera muller, que genera el Llibre d'absències (1985), no trenca aquesta actitud del poeta. Es tracta d'una serenor feta de saviesa de viure, d'experiència, d'observació del món que envolta el poeta, des d'una certa posició "tardoral", i sobretot de voluntat de coneixement, aplicada en especial al propi jo del poeta. Aquest procés d'experiència, d'observació i de coneixement, associat a una progressiva manifestació del valor absolut de l'amor, és el que permet al poeta de seguir creixent, de seguir madurant, d'autoafirmar-se cada cop amb més plenitud. Amb tot, en els llibres que publica ja els anys noranta -el primer dels quals, però, conté textos escrits a partir del 1986- la poesia de Martí i Pol presenta un nou tombant, definit pel desconcert, el desencís, la inseguretat. Es tracta de sensacions personals, íntimes fins i tot, accentuades pel pes dels anys -el poeta reconeix que es fa vell-, i hom diria que per la descoberta d'unes noves manifestacions de la pròpia personalitat, desconegudes, o almenys ocultes fins ara, que se li imposen i destorben la relativa placidesa amb què s'havia acostumat a fer front a si mateix. Aquestes sensacions desconcertants provoquen ara, també, molts silencis, llargs períodes d'agrafia, rars en el conjunt de la producció de Martí i Pol. Ara bé, aquesta sensació de desconcert no és només personal: tant a Un hivern plàcid (1994) com al Llibre de les solituds (1997), es deriva també de la reflexió sobre la vida col·lectiva del país, sobre els esdeveniments d'ordre social i polític coetanis. I aquí el desencís de Martí i Pol esdevé crític, de nou, lluny d'abandonar-se a la resignació o a la passivitat. Al darrer volum, Llibre de les solituds, el poeta recupera la ironia, ja present en alguns llibres d'anys enrere, com a recurs per a salvar-se tant del desconcert com de la resignació, amb la qual cosa introdueix un element que permet de pensar en la superació d'aquesta darrera etapa.