Castellanismes i Diftongs en la Llengua Catalana

Els Castellanismes en el Diccionari

El Diccionari de la Llengua Catalana manté els castellanismes que ja figuraven al Diccionari General de la Llengua Catalana en les edicions de 1932, 1954 i següents, tant si ja no s'hi feia constar la seva condició de forasters com si hi eren assenyalats amb la marca de cast.. En el Diccionari de la Llengua Catalana, l'indicador de castellanisme no figura en cap dels dos casos.

Alguns exemples de castellanismes admesos en sinonímia amb mots tradicionals catalans són:

• marfil (que vol dir el mateix que vori)
• surra (al costat de l'equivalent natjada)

Criteris d'Incorporació de Mots Forasters

A l'hora d'incorporar nous mots, es plantegen dues solucions oposades:

1. Tancar hermèticament la porta i no introduir al diccionari cap mot foraster, que seria la solució més còmoda.
2. Obrir indiscriminadament la porta a tots els castellanismes que pul·lulen en l'ús quotidià de la llengua, sota el pretext del realisme i de la necessitat de no perdre per al català aquells per als quals aquest és la “segona llengua”. Això seria un veritable suïcidi.

Notícia de Castellanismes no Incorporats

Alguns castellanismes no s'han incorporat perquè ja existeixen formes catalanes equivalents:

• alfombra (perquè ja tenim catifa)
• calentador (per escalfador)
• camilla (per baiard, llitera)
• carpa (per tendal, envelat)
• fiambrera (per carmanyola)
• nòvio (per promès, xicot)
• recado (per encàrrec, gestió)
• tonto (per babau, beneit)

Particularitats de la Pronunciació

Es registren diverses particularitats fonètiques en certs parlars:

1. El resultat -[e] de la tercera persona del singular d'algunes formes verbals: porta [porte], anava [anave], aniria [anirie], vaja [vage].
2. Pronunciar com a [e] la a gràfica del mot amarar [amerar], i com a [a] la e gràfica del mot lleganya [llaganya].
3. La pronúncia del sufix -ista amb [e] tancada final per al masculí: pianista [pianiste], solista [soliste], etc.
4. El tancament en [u] de la o àtona en determinats contexts fònics: Joan [Juan], Josep [Jusep], cobert [cubert], cosir [cusir], etc.

Els Diftongs

La successió de dues vocals que pertanyen necessàriament a síl·labes diferents constitueix un hiat (ex: o-be-ir, cli-ent, te-a-tre, i-de-a). Un diftong és la successió, dins d'una mateixa síl·laba, d'una vocal (nucli sil·làbic) i d'una consonant gradual ([j] o [w], representades per les grafies i i u). Exemples: rei-na, io-gurt.

• Un diftong és creixent quan la consonant gradual precedeix el nucli vocàlic: gual, io-de.
• És decreixent quan la consonant gradual segueix el nucli vocàlic: ai-re, au-ca.

Quan una vocal és precedida i seguida d'una consonant gradual i tots tres segments s'integren en la mateixa síl·laba, ens trobem davant un triftong: cre-ieu, Al-guai-re, guai-tar, a-de-qüeu.

Identificació de Diftongs

Per identificar les síl·labes i separar-les correctament en l'escriptura, cal reconèixer els diftongs. Dues vocals seguides fan un diftong en els casos següents:

• a) En les combinacions ai, ei, oi, ui, au, iu, ou, ii, uu.
• b) La u i una altra vocal quan aquesta té una g o una q al davant.
• c) Una i o una u quan les trobem enmig de dues vocals (fan diftong amb la vocal següent, i diem que tenen valor de consonant).
• d) Una i o una u que inicien paraula i van seguides d'una vocal.

Remarques Formals als Diftongs

Àmbit general

És admissible la següent pronúncia:

1. La reducció unisil·làbica, especialment en cultismes, dels grups consonant + i + vocal, en mots com alteració ([al-te-ra-ci-ó] > [al-te-ra-ció]) o ciència ([ci-èn-ci-a] > [cièn-cia]), i dels grups consonant + u + vocal.

Àmbit restringit valencià

És admissible:

1. La pronúncia creixent valenciana del diftong ui: hui [új] > [wí], vuit [vújt] > [vwít].

Nota sobre l'ús de "mitat"

En valencià, en tortosí i a gran part del català occidental predomina la variant mitat enfront de l'oriental, i pretèrita, meitat. És admissible la forma reduïda en el registre formal oral, però no és aconsellable en l'escrit.