Casa Kaufmann (Fallingwater) per Frank Lloyd Wright

Obra Arquitectònica

I.1. Catalogació

• Obra arquitectònica: Casa Kaufmann (Fallingwater)
• Autor: Frank Lloyd Wright (1869-1959)
• Data: Construïda entre 1934 i 1937.
• Lloc: Gran casa als boscos de Pennsylvania, edificada en voladís sobre una cascada.

Estil

L'arquitectura orgànica. Als Estats Units d'Amèrica, a partir dels anys trenta, es desenvolupa un nou corrent que, tot i acceptar els principis del funcionalisme, posa molt èmfasi en la sensibilitat individual tant de l'arquitecte com de l'usuari de l'edifici. L'arquitecte que representa aquesta tendència és Frank Lloyd Wright. Es va formar a l'Escola de Chicago i va ser deixeble de Sullivan, però aviat va abandonar el racionalisme per considerar-lo fred i mancat de sensibilitat. Proposa una arquitectura en la qual l'home no sigui només el punt de partida per organitzar un sistema de proporcions modulars, sinó també el punt de partida d'una concepció orgànica de l'edifici que ha de reflectir la seva personalitat.

I.2. Anàlisi Material

Tipus d'Edifici

És una arquitectura domèstica.

Tipus de Material

Mentre el Racionalisme es centra en els materials artificials (vidre, ferro, acer), Wright reivindica els elements naturals, orgànics: la pedra rústica que accentua la solemnitat de l'edifici, la fusta que augmenta el recolliment i fa més grata la permanència a l'edifici, i el formigó armat i el vidre.

Tipus de Talla

I.3. Anàlisi Formal

Elements Constructius

Planta

Es serveix de planta oberta amb la finalitat de fer visible la interacció entre l'obra humana i la naturalesa. L'edifici, igual que una planta, ha de néixer d'aquest sòl. Respecta les irregularitats del terreny i imposa l'asimetria i la irregularitat en la planta. Intenta la construcció d'un edifici tan orgànic com si fos la mateixa naturalesa qui hagués tingut l'ocasió de construir-lo. Hi ha una adaptació de l'arquitectura al paisatge: arbres, penyes, monticles, etc., que s'incorporen al disseny. L'edifici es projecta des de dins cap a fora.

Alçat

La Casa Kaufmann està situada sobre una roca d'una cascada natural i està edificada en tres nivells. L'eix vertical de l'edifici és la xemeneia, construïda en pedra rústica, que s'eleva des de la roca natural com si fos una torre. Des d'aquest eix es projecten asimètricament una sèrie de voladissos de formigó armat. Aquests voladissos, presos de la casa japonesa, fan que la llum solar no penetri directament a l'habitatge, sinó que ho faci després de reflectir-se en el sòl, produint una llum indirecta que no descoloreix ni deforma els objectes.

Espai Interior

Creix des de dins cap a fora i s'estén d'acord amb les necessitats de qui l'habita. Wright és un estudiós de l'espai interior de la casa, crea espais intermedis que poden ser considerats interiors i exteriors alhora: terrasses, pòrtics, galeries, ràfecs molt grans. Les grans cobertes i àmplies galeries fan que l'edifici es fongui amb l'ambient i que aquest penetri a la casa; així, la casa manté una íntima relació amb l'entorn. Es dóna una total simbiosi entre l'obra humana i la naturalesa. En estar organitzada a base de grans miradors volats, estesos en totes les direccions, l'habitant pot gaudir de la natura.

I.4. Aproximació Històrica

L'arquitectura del segle XX es veurà influenciada pel fort canvi que experimenten les ciutats com a grans aglomeracions humanes, per la universalització dels fenòmens culturals i per les noves corrents arquitectòniques que apareixen.

En primer lloc, la industrialització ha accelerat els processos de concentració de la població i ha donat lloc a una disminució constant de la població rural en benefici de la població urbana. Les grans ciutats i conurbacions alberguen (tant al món desenvolupat com al Tercer Món) milions de persones. Això suposa un creixement important de la planificació urbanística i dels serveis públics essencials per fer possible la vida en aquestes ciutats. També significa que els tipus d'edificis s'han diversificat. A les ciutats contemporànies adquireix importància la construcció de fàbriques, oficines, magatzems, mercats, ponts, ports, museus, universitats, escoles, biblioteques, teatres, estadis de futbol, poliesportius, hospitals, ministeris i seus d'organismes internacionals, però la construcció més abundant és la destinada a l'habitatge.

Per satisfer aquesta demanda arquitectònica tan àmplia i variada, ha estat fonamental la utilització dels materials fabricats industrialment en grans quantitats i a preus assequibles: el formigó armat, el ferro, l'acer, el vidre, les fibres plàstiques, juntament amb els clàssics (pedra, fusta, maó) i, en el mateix sentit, les noves tècniques de construcció: elements prefabricats i modulars, sistemes de muntatge, càlculs d'estructures, etc.

Un altre fet clau de l'arquitectura del segle XX és la universalització. Des de 1928 se celebren els Congressos Internacionals d'Arquitectura Moderna (CIAM), que han contribuït a la difusió de les noves tendències, juntament amb el desenvolupament dels mitjans de comunicació. Així, es poden trobar plantejaments molt similars a Tòquio, Los Angeles o Barcelona. A més, les grans obres públiques i les grans operacions urbanístiques es fan mitjançant concursos internacionals als quals concorren els principals estudiosos d'arquitectura de tot el món.

Ens trobem lluny del localisme d'altres èpoques: recordem els treballs del català Ricardo Bofill a París, el Palau de Sant Jordi de Barcelona, obra del japonès Arata Isozaki, o el Museu Guggenheim de Bilbao, del nord-americà Frank Gehry.

Pel que fa a l'evolució de l'arquitectura del segle XX, es pot parlar d'una fase inicial en què predominen els estils de finals del segle XIX. A partir del període d'entreguerres, es defineix el que serà el moviment fonamental de l'arquitectura del segle XX, l'anomenat Racionalisme o Funcionalisme. Es va difondre per Europa i Amèrica, i les seves formes es van repetir en edificacions de tot estil.

A partir dels anys setanta, sorgeixen tendències crítiques al Racionalisme, i apareix l'anomenada arquitectura postmoderna, que nega els principis estrictament funcionals i racionals del Racionalisme. Finalment, els anys 90 han contemplat un retorn a la simplicitat, un intent de retornar a una arquitectura ordenada i a l'abast de la majoria de la població.

Tot i la tasca que la Bauhaus va dur a terme, va rebre dures crítiques dels sectors més conservadors d'Alemanya, cosa que va fer que Gropius dimitís. Hannes Meyer es va fer càrrec de la direcció de l'escola, la producció dels seus tallers es va intensificar i la Bauhaus va començar a ser coneguda mundialment. Els últims anys, el director va ser Ludwig Mies Van der Rohe (1886-1969). L'arquitecte del Pavelló Alemany per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, un dels edificis més significatius de l'arquitectura racionalista.