Les cartes de població i els furs breus: Dret local a la Península Ibèrica

Les cartes de població són el primer tipus de document. Són contractes entre dues parts (el que dóna una casa i el que la rep). Marquen el naixement d'un poble. Tenen una part de contraprestació. La major part de les vegades no tenen veu en el contracte, accepten la donació i prometen per assentiment acceptar les clàusules de la donació. Marquen l'origen d'un poble, és la seva partida de naixement. Per tant, com els cristians dels territoris peninsulars que resistien als musulmans, poc a poc comencen el procés de reconquesta, van repoblar nombroses localitats més o menys importants i, per tant, les cartes són molt nombroses. No hi ha dues cartes iguals; cada població té les seves característiques i uns recursos de tipus econòmic diferents i, per tant, els senyors adapten els textos a la realitat de cada lloc. Les otorgaven directament els senyors als repobladors i, si no n'hi havia suficients, existia l'intermediari, que era un professional de la repoblació que s'encarregava de buscar repobladors a canvi d'una comissió. S'entregava a persones amb pocs recursos econòmics i se'ls animava a quedar-se al poble a canvi de terres i casa. Les cartes són freqüents a partir de finals del segle X i XI i duraran fins a ben entrat el segle XIV. Però totes tenien la mateixa finalitat i la mateixa eficàcia jurídica. Les cartes de població solen tenir entre 15 i 20 línies i en aquest text es recollia tota la informació necessària i els pobles conservaven els documents perquè era la primera manifestació de dret local. A partir del segle XI, algunes poblacions de la península van anar fent-se més grans que altres. Entre aquestes ciutats formaven alguns nuclis comercials i algunes poblacions que eren capitals de regnes i comtats. De manera que les necessitats en matèria jurídica són superiors a les que es troben en les cartes de poblament. I a partir del segle XI, en algunes ciutats apareixeran uns nous textos: furs breus: característiques: dret local, amplia el contingut de la carta de poblament, adopta forma de reglament articulat, complementa i no contradiu la carta de poblament.

El primer fuero breve que trobem és a Lleó, que és la capital d'Astúries-Leó. Té 50 articles. La característica més significativa del fuero breve de Lleó és que els primers articles estan dedicats a tot el regne, és a dir, tindran valor per tot el regne de Lleó; per tant, és una de les primeres manifestacions de dret territorial de la Península Ibèrica.

La major part dels articles estan destinats exclusivament a millorar les condicions de vida de les ciutats i el segon fuero breve de la península el trobem a Jaca (Aragó). Es redacta al voltant de l'any 1065, té una vintena d'articles, és el fuero de la capital d'Aragó en el període de formació d'aquell regne. Són molt poc nombrosos i signifiquen un pas endavant en l'evolució del dret municipal i, a partir del segle XIII, en la franja nord de la Península Ibèrica, i com a conseqüència que es va obrir l'itinerari turístic, una gran part de les poblacions d'aquesta franja nord van créixer de manera significativa. La seva societat respectiva necessitava majors solucions jurídiques i en aquest segle XII, basant-se en el dret tradicional visigot (hispano-romà) i en les noves disposicions dels reis i dels senyors feudals, es va donar origen a un tercer tipus documental: furs extensos: són una ampliació i una consolidació del règim municipal. Tenen un nombre d'articles que varia molt. No tenen influència del dret canònic que en aquells moments s'estava construint a Itàlia i ja treballaven les primeres generacions de glossadors, però no influències del dret canònic. Són prou abundants i els trobarem en els segles XII i XIII i cada fuero extens només s'utilitzava en la població en la qual es redactava i, en tot cas, sobre les poblacions de la seva àrea d'influència pròxima. Es dóna el pas definitiu per a la consolidació d'un primer règim local anterior al dret canònic. En el segle XII començaran a aparèixer en els diferents regnes. De forma paral·lela als furs extensos, tant a Castella i Lleó com en els territoris de la corona d'Aragó, continuarà utilitzant-se el liber iudicum, però cada vegada menys, a mesura que creix el poder dels reis i dels comtes que dictaran cada dia noves normes jurídiques. Apareix en el segle XII els primers textos de dret territorial sense que hi hagi encara influències fortes del dret canònic.

En Catalunya, en el segle XII, són molt abundants les constitucions de pau i treva i es redacten per parts. Les constitucions de pau i treva són assemblees que tenen el seu origen religiós en el segle XI. Amb el temps, aquestes assemblees es van convertir en precedents pels reis i comtes i van tenir molta importància. Tenen molta importància en el segle XII. El segon text va ser en els usatges: dret feudal exclusivament que marquen i defineixen les relacions a tots els nivells entre senyors i vasalls i també sobre tendència i conservació de castells.