Carrers ciutats medieval

Estiu, calor

Quan vénen la calor i el sol que uns altres paguen per vindre a buscar ací, nosaltres ens queixem amargament de la sort que ens ha tocat: amb aquesta calor no es pot viure, diem. Ens precipitem a l’aire condicionat, com si no fórem hereus d’incomptables generacions que han viscut sense imaginar tan sols que era possible passar l’estiu sense patir calor. Perquè la calor no és l’equivalent del fred: contra aquest, la humanitat ha hagut de protegir-se d’ençà que va perdre el pèl espés i s’escampà per terres de neu i de gel. En canvi la calor era, quan arribava, un estat natural. Avui ens hem fet tan malcriats que, com sol dir-se, no sé on anirem a parar.

El Mercat Central de València

Anar al Mercat Central de València és un goig per a tots els sentits. Feia temps que no passejava davall la seua volta, entre la flaire de les parades de fruites i verdures i entre la immensa exposició de carns i peixos que són contemplats detingudament pels clients més exigents. Avui estic buscant la par

Taulells valencians a Irlanda Acompanyar un venedor de taulells de la Plana per les carreteres d’Irlanda és un sistema com un altre de viatjar i de conéixer allò que el turista no veu. En una ciutat de la Irlanda del Nord, on els indicis de batalles passades entre catòlics i protestants són encara visibles, coneixem un xicot catòlic, que fa pocs anys col·locava taulells a les cuines i ara té un establiment impressionant de ceràmica per a la construcció. Déu haver guanyat lliures a cabassos, i abans de tancar el tracte amb nosaltres ens porta a la casa nova que s’està edificant: un autèntic casalici, amb celler de vins climatitzat i estables per a cavallsVenècies
Si un crepuscle mai no és decadent, com ha de ser-ho el crepuscle de Venècia? És la millor hora dels colors del cel i de l'aigua, té la llum que volen els marbres antics i les parets ocres i rogenques i el silenci viu de la ciutat. Un silenci que admet les veus, les passes i els sorolls de l'espuma i dels motors de les barques. És l'hora més alta de la mirada.

Praga despintada (1984)

Fa pena, Praga. La més gran acumulació d’arquitectura esplèndida que poden veure els ulls. Tota l’arquitectura civil des del gòtic fins al Modernisme, quilòmetres de carrers on cada façana és una joia. Milers de cases increïbles. Però brutes, cobertes no de la gràcia dels segles, sinó de les crostes i la lletjor de la vellesa. Deslluïdes, despintades, decrèpites, escrostonades. Ara, finalment, sembla que comencen a restaurar, a poc a poc, algun palau, alguna església. Ara. Quan els alemanys, bombardejats fins a l’arrasament, s’ho han refet ja tot, una pedra picada damunt de l’altra.

La perifèria de la ciutat

Després del Cinturó Industrial comença la ciutat, bé, no la ciutat pròpiament dita, que es distingeix més enllà, tocada com una carícia per la primera i rosada llum del sol, això que es veu ací són aglomeracions caòtiques de barraques fetes de tots aquells materials, la majoria precaris, que puguen ajudar a protegir de la intempèrie,

L’entusiasme

Contra el que poden pensar certs esperits descontentadissos o pessimistes, l’espècie humana abunda en entusiastes. Si convenim que l’entusiasme és una virtut –i, tant si ens agrada com si no, així se sol reconéixer-, no hi ha dubte que les reserves que en posseïm són inesgotables i, naturalment, esperançadores. La gent s’entusiasma amb les coses més desiguals i contradictòries: amb les nobles, amb les vulgars i, és clar, amb les menyspreables. La qualitat psicològica és, en tots els casos, idèntica. Diríeu que l’entusiasme no ve suscitat pel seu objecte, sinó que, al contrari, existeix abans i tot que el seu objecte, i el cerca o el troba a l’atzar, o li l’imposen les circumstàncies

.Entendre el món

Si alguna vegada ha estat possible entendre el món, cosa ben dubtosa, ara certament no ho és. Des de la Il·lustració, hem volgut veure el món, amb gran optimisme, com un planeta amb voluntat de millorar: allò que se'n deia

Un xic tímid (Cecil)

Era medieval. Com una estàtua gòtica. Alt i refinat, amb unes espatles que semblaven apuntalar-se ben quadrades per l’esforç de la voluntat i un cap que s’inclinava una miqueta més alt que el nivell ordinari de la visió. S’assemblava a aquells sants delicats que guarden els portals d’una catedral francesa. Ben educat i no deficient físicament, era presoner de les grapes d’una mena de dimoni que el món modern coneix com a timidesa, i el medieval, amb una visió més profunda, venerava com a ascetisme. Una estàtua gòtica implica el celibat, de la mateixa manera que una estàtua grega implica fruïció, i potser les paraules del sacerdot volien expressar això.

Sàruman

Van alçar la mirada, astorats, perquè no havien sentit cap so que anunciara la seua aparició. Veien una figura agafada a la barana que els esguardava des de dalt. Era un vell vestit amb una gran capa, el color de la qual no era fàcil de descriure, perquè canviava segons el punt en què es fixaren els ulls.

El nou paisatge

No baixà de la màquina, es llevà el casc i es quedà contemplant l’extensa ruïna del seu jardí perdut. Era el triomf inevitable de l’asfalt que s’estenia de nord a sud, fins on arribava la vista. Els límits de la ciutat gran es confonien amb els dels pobles estirats en carrers i en edificacions indistingibles. Allò que van ser els pobles de l’Horta s’endevinava en xicotets nuclis de carrers més torts i atapeïts. En un d’aquells, hi havia hagut sa casa i la fusteria del pare, però no el va poder localitzar. I pensà: “aquest és el paisatge nou que ens ha dut la riquesa, hem destruït la bellesa i hem construït la lletjor”El misteri de l’aigua
A poc a poc, mentre la Pau tornava a regnar pels voltants de la Font Clara, anà minvant també, en la llunyania, el soroll de la dura batalla entre els tenebrosos habitants del nord i els nostres guerrers. Bandades i bandades de vampirs negres fugien, ferits i derrotats, volant maldestrament en direcció a les tètriques ciutats on tenien els seus caus.

Cultura juvenil i conflicte generacional

Els joves són els protagonistes del canvi, no solament perquè els correspon rebre l’herència passada i transmetre-la a les generacions futures, sinó també perquè, en integrar-se com a nous participants en el procés cultural, lleven importància a tot allò que ha estat assimilat en el període anterior i així creen una nova manera de pensar i de construir el món. Les noves generacions garanteixen el canvi, ja que els joves, precisament perquè encara no s’han integrat en l’organització social, són més lliures per a veure’n els defectes i intuir-ne les febleses. Un adult tendirà a desconfiar del canvi social i cultural, i a resistir-s’hi, perquè prefereix la certesa del seu present a la incertesa del futur, mentre que un jove, que en el present encara no té una identitat precisa, és l’intèrpret ideal de les tensions socials existents.
Un poblet de l’Horta Santàngel, aleshores, era un poblet entre tants. Una vintena de carrers, un barri de cases emblanquinades i un grapat d’edificis més alts habitats per immigrants completaven la seua geografia. Un barranc immens acaronava el terme pel sud, en paral·lel. A vista d’avió, el poble emergia com una illa triangular enmig de l’horta, a un pas de la mar. Els senyals de trànsit estaven per arribar. Per això, cap direcció estava prohibida, cap carrer era de sentit únic i es podia aparcar en la mateixa porta de l’alcalde o, fins i tot, davant l’església en l’hora d’eixida de la missa cantada dels diumenges, la de les vuit i mitja. Dues grans fàbriques de porcellana i un magatzem agrícola ja ocupaven més mà d’obra que els camps d’hortalisses. Però la fàbrica més temptadora era la ciutat, distant menys de quatre quilòmetres.