Carles Riba, Josep Pla i l'Avantguarda: Poesia i Crítica Catalana

Carles Riba: Obra Poètica i Crítica Literària

L'Obra Poètica: Els Llibres d'Estances

Va iniciar-se amb Primer Llibre d'estances, influenciat per Dant i Petrarca, entre altres. Hi ha un esforç per a situar la poesia personal més enllà de l'anècdota, tractant les realitats anímiques i psicològiques a través d'unes abstraccions que relacionen aquests poemes amb la lírica medieval. La tendència generalitzadora de l'experiència serà una característica fonamental de Riba. Segon Llibre d'estances mostra una transició envers un segon període, caracteritzat per la influència de Rilke, Hölderlin, etc. Riba s'acostava a les posicions estètiques de la poesia pura. En el segon llibre, les nocions i les imatges continuen conservant una referència explícita a les coses.

Tres Suites i la Poesia Epigramàtica

El to personal s'esvaeix i el poema es tanca en una construcció hermètica, autosuficient, que fa desaparèixer qualsevol rastre d'emotivitat. Va ser seguida d'una etapa de producció poètica ben escassa, en la qual va escriure sobretot tankes (poemes epigramàtics breus característics de la literatura tradicional japonesa).

Elegies de Bierville i Salvatge Cor

• Elegies de Bierville: L'experiència de la guerra i l'exili, una de les obres més importants de la poesia catalana i europea. Va aconseguir una fusió i una elaboració extraordinàries de l'experiència literària i personal, lligades a l'experiència històrica col·lectiva. Emprèn un viatge envers el seu interior, a la recerca d'ell mateix i d'una certesa. S'estructura sobre un doble moviment: l'exili i el retorn, la mort i el renaixement, perquè el viatge a l'exili esdevé el de tornada a l'ànima. A l'exili, l'ànima queda reduïda a la seva pròpia essència; despullada de tota il·lusió, s'hi veu obligada a cercar la realitat.
• Salvatge cor: Sonets que combinen amb tensió l'anàlisi profunda de l'experiència amorosa i l'amor a Déu.

La Crítica Literària de Riba

Tota l'obra crítica es pot definir com la reflexió d'un gran poeta sobre la creació literària i sobre el fet literari en general. Evoluciona des de la influència dominant d'Eugeni d'Ors fins a l'estilística de Vossler i fins a la crítica culturalista a la manera de Valéry, i arriba a l'anàlisi de l'obra en funció de la sensibilitat del creador. Tots els llibres constitueixen una contribució extraordinària al coneixement de la literatura catalana moderna i un document de primer ordre sobre els debats culturals de la nostra època i sobre les preocupacions intel·lectuals i literàries de Riba. Per a ell, la crítica va ser com la poesia, un altre camí per explorar-se i descobrir-se, un mitjà per reflexionar sobre la seva pròpia obra, per a justificar-la o explicar-la, per contrast o en relació amb l'obra d'altres.

Les Traduccions i l'Humanisme Clàssic

Es va donar a conèixer amb una traducció de les Bucòliques de Virgili el 1911, en ple ambient classicitzant del Noucentisme. El seu interès per les llengües antigues el va dur a estudiar, a més de llatí, grec i hebreu, i també llengües modernes. La seva dedicació principal com a traductor va ser la literatura clàssica grega. La creació de la Fundació Bernat Metge el 1922 va impulsar decisivament la seva carrera com a humanista. L'interès de Riba pels clàssics va ser la conseqüència d'una implicació personal ben intensa. Si va traduir els autors grecs, va ser perquè creia en l'eficàcia educadora de les seves obres i perquè en la seva personalitat s'imposava, per damunt del filòleg i professor, el poeta i l'escriptor. D'aquest fet prové la presència constant de temes i de referències de la cultura clàssica en la seva poesia.

Els Antinoucentistes: Josep Pla

El Quadern Gris: Formació i Estil

Basat en un dietari dels anys 1920-1921, molt reelaborat literàriament, és la història de la formació de la personalitat humana i literària del seu autor. Pla s'afirma com a escriptor i s'oposa al llenguatge afectat i artificiós dels escriptors noucentistes, que converteix la literatura en una activitat on es perd el contacte amb la realitat de les coses. Per a Pla, l'observació de la realitat i l'experiència de la vida és fonamental en la formació de l'escriptor. Per això, qualsevol tema de la realitat exterior és vàlid: el paisatge, la gent... Aquest llibre, a més de ser la crònica de la formació humana i literària de Pla, representa la concreció d'una manera de fer literatura a mig camí entre el dietari, l'autobiografia i les memòries.

Memòries Personals i Col·lectives

El Quadern Gris és també una síntesi de la gran varietat de temes i de procediments que caracteritzen els escrits de Josep Pla i una mostra de la unitat íntima d'una obra tan extensa. La primera obligació d'un escriptor és observar, relatar, manifestar l'època en què es troba. La literatura és el reflex d'una societat determinada en un determinat moment. Aquesta voluntat de donar fe del que l'escriptor ha vist i viscut explica el caràcter intensament testimonial de tota la seva obra. Pla va practicar tots els gèneres propis d'aquest tipus de literatura.

Un Estil Clar i una Visió del Món Escèptica

El projecte literari de Josep Pla només es podia construir amb una llengua clara, precisa i natural, que no interposés entre el lector i la realitat «una falsificació qualsevol». Amb aquesta finalitat, l'autor busca sempre la paraula que pot resultar més familiar a qualsevol lector de l'àmbit lingüístic català. Els recursos que l'autor utilitza per a fer-se entendre amb precisió i amenitat inclouen una adjectivació concreta, acompanyada sovint d'uns símils molt imaginatius. Utilitza també contínuament la transposició metafòrica i la sinestèsia, la identificació de sensacions procedents de diferents sentits, com un sistema de penetració de la realitat molt suggestiu. L'escriptura de Pla dóna prioritat a la descripció de la realitat en termes dels sentits. La sensualitat del seu estil respon tant a una voluntat de ser exacte i clar, com a la concepció materialista, irònica i escèptica de l'existència característica de la seva visió de la vida. Aquest materialisme, que és la causa de l'actitud antiidealista, es revela en un dels trets més característics del seu estil: el fet d'unir o d'oposar una dada material de la vida ordinària a les pretensions de qualsevol idea sublim i transcendental.

Els Antinoucentistes: La Poesia d'Avantguarda

Característiques dels Moviments d'Avantguarda

L'avantguarda fa referència a una sèrie de manifestacions artístiques ben diferenciades. Totes comparteixen la voluntat de trencar la tradició artística i el model burgès de cultura, i l'afany de recerca i d'experimentació per a construir un llenguatge nou que permetés reflectir la vida moderna. En aquest èmfasi per la modernitat hi havia una consciència del trencament que la societat industrial havia representat en la història de la humanitat, i també una reacció contra els poders burgesos que havien conduït Europa a la Primera Guerra Mundial.

El Cubisme: Nova Interpretació de l'Espai (1907-1914)

El cubisme obre les avantguardes. Desenvolupat entre 1907 i 1914, rebutja la còpia directa de la realitat. L'objectiu és representar-ne l'estructura per mitjà d'un llenguatge formal geometritzador.

El Futurisme: Exaltació de la Vida Moderna

Va ser donat a conèixer pel poeta Marinetti. En el primer manifest futurista exaltava les innovacions de la societat industrial. L'acceptació d'aquests valors implicava la destrucció de tots els antics. En el camp més literari, Marinetti proposava un mitjà d'expressió nou, «les paraules en llibertat», que tenien com a finalitat la destrucció del discurs tradicional, de la sintaxi i l'eliminació de la puntuació. A més, acceptava com a única forma verbal l'infinitiu, propugnava l'abolició de l'adjectiu i de l'adverbi, i el trencament de la disposició habitual del text en la pàgina. Tots tenien com a objectiu obtenir imatges i associacions audaces i violentes que havien de contribuir a destruir les formes i els temes de la tradició literària.

El Dadaisme: La Negació de Tot

Aquest moviment es va proposar de dur al terreny intel·lectual el desordre existent en l'àmbit social i polític de la Primera Guerra Mundial. Els dadaistes van atacar tots els fonaments de la societat occidental mitjançant l'absurd, l'atzar, el subconscient i l'humor. Reivindicaven la destrucció per la destrucció com una manera de crear confusió sense donar cap alternativa. Aquesta voluntat d'anarquia i de demolició es va palesar en fotomuntatges, collages al·lucinatoris, recitals de poemes «sonors», «fonètics» i de sorolls. Els dadaistes compartien un desig d'alliberament mental portat més enllà de la lògica, de la moral i del bon gust, que es va prolongar en el surrealisme.

El Surrealisme: La Descoberta del Subconscient

És el moviment de més consistència entre els corrents de l'avantguarda. Breton el va definir així en el primer Manifest Surrealista. Ell i uns altres artistes van reivindicar com a espais òptims per a la creació artística l'estat de somni i els moments de la vida dominats per l'espontaneïtat i la manca de control racional, en què l'individu s'allibera de les repressions imposades per la cultura burgesa. Amb aquest objectiu propugnaran l'escriptura automàtica, producte de la transcripció directa, sense reflexió, feta a partir de suggeriments i d'estímuls de vegades desconeguts fins i tot pel mateix artista. Un dels principis del surrealisme va ser l'exploració constant de «l'atzar objectiu». La realitat esdevé, així doncs, un text críptic immens, de valor altament poètic, la clau del qual és, per a Breton, aquest atzar objectiu.

La Primera Avantguarda Catalana (1915-1924)

Va coincidir amb l'europea. Barcelona va ser la ciutat més favorable a les innovacions de la pintura moderna. En la literatura, la cronologia d'aquesta etapa és definida per la publicació el 1915 del primer cal·ligrama en llengua catalana, l'«Oda a Guynemer» de Junoy, i per la mort de Salvat-Papasseit el 1924, el mateix any que Breton feia públic el Manifest Surrealista.

Joan Salvat-Papasseit: Divulgador i Poeta

Divulgador de la primera avantguarda. Amb la publicació del poema «Columna vertebral: sageta de foc», Salvat inicia una obra que marcarà l'evolució de la poètica avantguardista a Catalunya. Va crear una obra poètica original que l'enfrontà amb el to mitjà de la poesia noucentista, un poema clarament futurista en què la ruptura formal es reforçava amb la del contingut. Destaquen dos llibres més avantguardistes: Poemes en ondes hertzianes i L'irradiador del port i les gavines, que contenen elements del cubisme i futurisme.

• L'irradiador del port i les gavines: Marca una distància respecte de l'avantguarda poètica, tendeix a l'abandonament de les tècniques avantguardistes i s'acosta a les formes i als recursos del cançoner popular, encara que continuarà aprofitant alguns procediments expressius característics de l'avantguarda.
• La gesta dels estels: Accentua el procés de mitificació de la realitat quotidiana. És un llibre singular dins de la tradició de la poesia amorosa. El poeta hi canta l'amor reduït a l'acte mateix de la carn, sense psicologismes, que esdevé líric precisament per la senzillesa i la llibertat amb què és expressat. El rebuig d'abstraccions i de metafísiques es retroba en tota la seva obra. Els temes li arriben de la vida diària.

La Continuació de l'Avantguardisme (Segona Etapa)

El segon avantguardisme es diferencia del primer perquè el dadaisme i el surrealisme substitueixen el cubisme i el futurisme. Durant aquest període, l'avantguarda es converteix en un autèntic moviment d'agitació cultural a partir de la constitució del grup de Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch.

El Grup del Manifest Groc i Salvador Dalí

El grup va actuar com un revulsiu de la vida intel·lectual catalana, en impulsar una campanya de subversió i de divulgació de les noves formes de l'art. La revista L'Amic de les Arts es va convertir en la plataforma més sòlida de l'avantguarda artística. La manifestació d'aquest grup que va obtenir més repercussió va ser la publicació del Manifest groc, un full on atacaven les rutines i les realitzacions del Noucentisme. Salvador Dalí, en una conferència que va pronunciar, va sintetitzar les idees de Breton, va explicar les línies mestres del seu mètode paranoicocrític i, de passada, va carregar amb gran violència contra Àngel Guimerà. Dalí va escriure també una obra creativa ben original, articles teòrics sobre l'art i la cultura i proses poètiques que presenten grans paral·lelismes amb les seves pintures de la mateixa època. La descripció dels objectes crea una mena de superrealitat, construïda a partir de metamorfosis contínues que reprodueixen les visions dels somnis.

L'Avantguardisme al País Valencià: Carles Salvador

Al País Valencià es va produir un debat entre els defensors de la tradició literària valenciana (Miquel Duran i Tortajada) i els defensors de les avantguardes (Carles Salvador). Els primers argumentaven que la literatura havia de connectar amb les classes populars i que a València no es donaven les condicions per a introduir-hi un moviment que consideraven elitista i reaccionari. Els segons defensaven la necessitat de renovar i posar al dia el panorama literari valencià. Salvador va publicar Vermell en to major i Rosa dels vents, que apliquen les teories exposades per ell. Revelen la influència de Joan Salvat-Papasseit en una sèrie de recursos formals, com el trencament gràfic del vers i la construcció de les imatges, la introducció de motius relacionats amb el maquinisme, i l'exaltació d'un vitalisme sensual que culmina en El bes als llavis.

Josep Vicenç Foix: Surrealisme i Classicisme

Va ser la figura que va contribuir d'una manera més decisiva a difondre l'avantguarda artística. Va donar notícia de les novetats surrealistes i va acollir les col·laboracions del grup de Dalí. A més, va escriure proses narratives on intentava reproduir la fluïdesa lliure del somni, com Gertrudis i Krtu. Cada prosa es connecta amb les altres per mitjà de la repetició d'unes imatges o d'uns elements que expressen una intuïció no racionalitzada de la realitat. Després va evolucionar envers una posició estètica que s'allunya de l'ortodòxia de l'avantguarda sense abandonar, però, el compromís amb l'esperit de recerca de la modernitat. Va esdevenir un referent ineludible durant els anys 40 i 50.

Sol, i de dol: Dividit en sis seccions, inclou setanta sonets escrits en un estil que incorpora la llengua medieval a la moderna i que reprèn com a models els poetes de l'edat mitjana en una síntesi única de classicisme i avantguarda. En el conjunt de les publicacions de Foix, conté en síntesi tots els temes desenvolupats al llarg de la seva obra. Després va publicar més llibres en vers, com Les irreals omegues (tretze poemes que reprodueixen en un ambient oníric molt precís anècdotes personals amb imatges i motius típics de Foix i reflexions sobre la desfeta moral col·lectiva durant la Guerra Civil i després del conflicte).