Carles I d'Espanya: Projecte Imperial, Conflictes i Llegat

Carles I, el projecte imperial

En morir Isabel I el 1504, la seva filla Joana fou proclamada reina de Castella, mentre que a Aragó hi continuà regnant Ferran el Catòlic. Però al 1506, en morir Felip I el Bell, l’espòs de la reina, aquesta va patir una afecció mental. Considerant la seva incapacitat per governar, el seu pare, Ferran, va assumir la regència de Castella fins al 1516, quan va morir. Carles I, primogènit mascle de Felip I i Joana, nascut a Gant al 1500, fou proclamat rei a Brussel·les i va arribar a Espanya el 1517. La seva herència era immensa: l'herència de Castella i Aragó, l’arxiducat d’Àustria i els dominis dels Països Baixos, el Franc Comtat i Luxemburg.

Carles va arribar a Espanya envoltat d’una cort d’amics, consellers i eclesiàstics de Flandes, entre els quals hi havia Adrià d’Utrecht (més endavant papa Adrià VI), que no coneixien el país ni parlaven el castellà, però se'ls van oferir càrrecs i dignitats. Això va suscitar immediatament la malfiança entre els notables de Castella i Aragó. El monarca va convocar les Corts de Castella, d’Aragó i de Catalunya, en les quals va ser reconegut com a rei. Amb aquestes convocatòries volia atreure els descontents i, sobretot, obtenir recursos financers per a les seves empreses imperials europees.

Al 1519 va morir el seu avi, l’emperador Maximilià, i Carles va ser elegit per unanimitat emperador amb el nom de Carles V d’Alemanya. El maig de 1520, el monarca va marxar cap a territori alemany per fer-se càrrec de l’Imperi.

Carles I va heretar el títol d’emperador en circumstàncies molt difícils. S’acabava de produir la rebel·lió religiosa i política dels protestants a l’Europa Central, França aspirava al domini d’Itàlia, i al Mediterrani era cada vegada més amenaçadora l’expansió de l’Imperi Turc. Carles I entenia que tenia una gran missió històrica: el manteniment d’una monarquia cristiana i universal, amb el papa com a cap espiritual, davant l’amenaça dels protestants, dels turcs i de França.

Aquest projecte va ser posat en dubte pels qui no creien en aquesta unitat cristiana d’origen medieval, presidida pel papa i per l’emperador, i hi anteposaven els interessos de cada estat i de cada príncep. Per defensar la seva idea d’imperi cristià i unitari, l’emperador es va veure ficat en guerres contínues i va dur una vida itinerant.

Carles I només va viure a Espanya 14 anys i va prestar més atenció a la seva funció com a emperador d’Occident que com a monarca espanyol. Als 56 anys, amb problemes greus de salut, l’emperador va abdicar en el seu fill Felip II, qui va heretar la cort i tots els seus territoris, llevat dels dominis de l’Arxiducat d’Àustria i els drets del títol imperial, que foren cedits al seu germà Ferran. Des d’aleshores, la branca austríaca dels Habsburg serà la que ostentarà el títol imperial. Carles I es va retirar al monestir de Yuste, on va morir al 1558.

Les Comunitats i les Germanies (conflictes interns)

Els conflictes entre la monarquia i els grups polítics i socials dels regnes hispànics es van manifestar al començament del segle XVI. Tot just començar el regnat de Carles I es van produir les revoltes de les Comunitats i de les Germanies, que presentaven un caràcter de revolta política, però també tenien un fort component social i antisenyorial.

Les Comunitats (1520-1522)

Les Comunitats van sorgir a Castella, on d’ençà de la mort d’Isabel s’havien produït greus problemes socials i polítics. Les Corts reclamaven a Carles I més atenció als afers del regne, però el monarca només les va convocar per demanar diners per a la seva coronació com a emperador. Al 1520, el monarca va marxar cap a Alemanya enmig d’un malestar creixent. Un seguit de ciutats (Toledo, Segòvia, Ávila, Burgos) es van revoltar contra la monarquia, es van constituir en govern del regne i van oferir la corona a la mare de Carles I, la reina Joana. Aquest moviment, els principals dirigents del qual eren Juan de Padilla, Juan Bravo i Francisco Maldonado, agrupava un sector dels hidalgos i de les classes mitjanes urbanes.

Els comuners reclamaven la protecció de la indústria nacional, especialment la tèxtil, molt perjudicada per l’exportació de llana, el respecte a les lleis del regne i més participació en política.

En pocs mesos, el conflicte es va estendre i també es van produir revoltes pageses de caràcter antisenyorial. Els insurrectes es van trobar aviat amb l’oposició de la monarquia, dels grans exportadors de llana i de la gran noblesa terratinent. Amb l’ajuda d’aquests sectors, el regent Adrià d’Utrecht, en absència del rei Carles, va reunir un exèrcit que va derrotar els comuners a Villalar (1521), i els seus dirigents principals van ser ajusticiats.

Les Germanies

Les Germanies van esclatar paral·lelament i van afectar gairebé tots els territoris de la Corona d’Aragó, encara que els fets més greus es van produir a València. L’estiu de 1519, aprofitant la fugida de les autoritats municipals per temor a la pesta i als atacs barbarescos, els agermanats van aconseguir el control de la ciutat de València, dirigits per Joan Llorenç, Guillem Sorolla i Vicent Peris.

Les Germanies foren una revolta d’artesans, de la petita burgesia i de pagesos contra l’oligarquia ciutadana, la noblesa i l’alt clergat. Demanaven la democratització dels càrrecs municipals, una millora dels arrendaments pagesos i la protecció del monarca davant dels abusos dels poderosos. Però Carles I es va aliar amb la noblesa i els agermanats foren derrotats el 1521. La revolta va fracassar a Mallorca i a Catalunya.