La caritat com a resposta a la pobresa medieval

La resposta a la pobresa medieval és el que es coneix com caritat, que ve del llatí “caritas”, que vol dir amor i estimació́ al proïsme.L’autor més important citat ésFrancesc Eiximenis: -Filòsof social que reflexionava molt sobre la pobresa i la caritat. -El primer llibre que escriu es Lo cristià, autor molt influí̈t per la religió́. En aquest llibre el que fa és el plantejament organicista, compara el funcionament del cos físic amb el cos civil, al igual que nosaltres amb el cos físic tenim una infecció́, el que fem és eliminar-la, també́ la societat ha d’eliminar això que produeix molèstia o desordre. El que vol dir és que s’ha de eliminar als pobres, ja que aquests són un destorb. És una visió́ molt radical, planteja un genocidi de pobres. Al final del llibre, se n’adona que la seva visió́ dels pobres és una mica bestia i fa una reflexió́ dient que pot ser hem de fer una crida a la solidaritat, a ajudar-los i donar-li una alternativa a les seves necessitats, en definitiva, cridar a la caritat. -Després publica un altre llibre que es diu el Regiment de la cosa pública, aquí́ fa dos coses: criticar la vagància de les persones i condemna al oci, les persones ens hem de dedicar sempre a treballar (caps de setmana, en les vacances...). Planteja que tothom està obligar a treballar, però fa una excepció́: les persones que presenten una discapacitat o una malaltia greu. Aquestes persones no estan obligades a treballar i nosaltres hem d’afavorir la seva integració́ laboral i social. -També́ fa una classificació́ dels pobres: els vers pobres i els fingits. Els primers eren els pobres dignes, els pobres autèntics. D’altra banda, els segons eren els falsos pobres, els indignes.El paper de l’església a l’Edat Mitjanaés molt important, ja que aquesta es la impulsa i promou la caritat com a resposta a la pobresa medieval. Estem parlant d’institucions de l’església que es troben als monestirs, a les catedrals, parròquies... El que diu Antoní Milà és que l’església té tant poder que funciona assimilable al que fa el senyor feudal, però amb la diferència de que també́ fa activitats voluntàries. A lesVparròquies i monestirs s’ajudaven als pobres. Rep molts privilegis del senyor feudal. Ordes mendicants: conjunt de persones religioses que es dediquen a fer una acció́ assistencial als pobres. El delme era la desena part dels beneficis de la terra que anava a parar a la església, per pagar al bisbe, al rector...

Els hospitals durant l’Edat Mitjana era una institució́ bàsica de caritat on s’atenien a persones malaltes però també́ a persones pobres en totes les seves necessitats bàsiques. A un hospital es donava de menjar, roba, protecció́, allotjament... Des de els hospitals també́ es repartia menjar a pobres indigents que no estaven hospitalitzats. Eren molt petits, tenien màxim 8 o 9 llits. Despréscomenç̧aran a fer-se més grans. Això el que va fer és el naixement d’hospitals més grans a les grans ciutats, especialment amb la creació́ del que es coneix com els pavellons, amb el qual es feia la separació́ entre els malalts contagiosos i els no contagiosos. Un dels hospitals més important és el de la Santa Creu i Sant Pau (s. XIII – XIV). La persona que estava al càrrec d’un hospital medieval s’anomenava procurador o administrador, i el que supervisava la seva feina era el rector de la parròquia.La Pia Almoinaés una institució́ medieval que apareix al s. XI a les catedrals, ve del nom de llatí “Pió” (que significa donar). S’encarregava de donar menjar i roba als pobres a traves d’una sèrie d’almoines determinades per donar resposta a les seves necessitats. A cada catedral hi havia una Pia Almoina i cadascuna s’encarregava dels seus pobres. La font de finanç̧ament venia dels donatius, de les recol·lectes de cada catedral i els llegats (testaments). Hi havia dos tipus d’almoina:- Pa: el que estava destinada a la alimentació́ dels pobres. Diners que recollien a la catedral per comprar aliment pels pobres d’aquella catedral. Normalment es donava en dies molt assenyalats. 3 cops al any: nadal, pasqua, i el dia de la celebració́ de la patrona de la catedral.- Vestuari: era la que es donava als pobres per poder obtenir roba per vestir-se i que nomé́s es donava habitualment un cop al any. També́ era arbitraria, el bisbe de la catedral era el que decidia i repartia la roba en aquells pobres que creia que tenien més necessitats que uns altres.Bací́ dels Pobres Vergonyatsés una institució́ que apareix a les parròquies al s. XIII. Bací́ vol dir plat, és el plat de ferro gran que es passava a les mises per fer les recol·lectes de diners. Anava destinat als pobres de la parròquia que estaven vivint una situació́ sobrevinguda (s’han quedat sense feina, s’ha mort el marit, etc.). Era administrat per persones laiques. Les fonts de finanç̧ament era a través dels llegats, donatius i recol·lecta a les mises.Renaixement (Mitad s. XV – s. XVI)

Els historiadors çonsideren que és una època de molts canvis importants. El primer va ser l’aparició́ de la impremta, per Gutenberg, ara les histories també́ es poden transmetre per escrit, augmenten la propagació́ de les idees i ideologies. Apareixen els llibres, documents... De la tradició́ oral passem a la tradició́ escrita. El segon canvi és social: descobriments geogràfics i científics, com el descobriment d’Amèrica.Creixement de la població́ perquè l’esperanç̧a de vida augmenta i la mortalitat disminueix, creixement econòmic pels intercanvis comercials pel mar, aparició́ d’una nova classe social: la burgesia, que són les persones que tenen un alt nivell adquisitiu i acabaran obtenint el poder econòmic que serà el capitalisme. Comencen a aparé̀ixer altres corrents religioses contraries a la cató̀lica: la protestant (Luter), Calví és el que crearà la corrent de la predestinació́. Leonardo Da Vinciés la figura més important del Renaixement: descobridor de la circulació́ de la sang, pintor, científic. Aparició́ de la figura del rei (monarquia) i desaparició́ del senyor feudal. Això és coneix com a contrareforma religiosa. Tots aquests canvis afecten a la consideració́ del concepte de pobresa. Quina és la situació́ de la població́? La majoria de ciutadans continuen sent pobres. El grau pel qual es poden cobrir les necessitats de la població́ ésmínim.En el Renaixement es començ̧a a donar la separació́ de poders. A partir de Montesquieu va ser el que els va separar en executiu, judicial, legislatiu. Apareixeran els Parlaments, entitats judicials...L’almoina individual que es donava als pobres durant la Edat Mitjana començ̧a a donar-se de manera més col·lectiva a partir de les caixes centralitzades. Les autoritats de les ciutats eren els prínceps, i aquests comencen a veure que el fet de l’existència de pobres donava desordre social, i creuen necessari uns controls determinats, s’ha d’aplicar unes mesures. Començ̧a aparé̀ixer la idea de que als pobres se’ls s’ha de controlar i mantenir-los tancats en algun lloc, no poden anar vagant pels carrers. En definitiva, els pobres s’havien d’institucionalitzar. Aquesta idea donarà al gran confinament, que vol dir la reclusió́ i el tancament dels pobres, això s’ha d’argumentar: per què s’ha de tancar els pobres?

1. Els pobres per satisfer les seves necessitats bàsiquesés millor fer-ho en una institució́ tancats i no en mig del carrer.2. La neteja dels carrers per cuidar la imatge publica.3. Evitar la propagació́ de malalties infeccioses dintre de la població́.4.Instrucció́ religiosa i moral de les persones, la millor manera d’adoctrinar a les persones és dins d’una institució́, d’això s’encarregava la església.L’Antoní Milà es pregunta si tots els pobres estan tancats (el gran confinament), hi ha assistència domiciliaria durant el Renaixement? Ens explica que en determinats tipus de pobres si que hi havia assistència de domiciliaria:- Els pobres vergonyants. Es permetia que rebessin atenció́ domiciliaria.- Persones grans, especialment les viudes.- Famílies amb problemes econòmics o amb situacions sobrevingudes.La figura més important del Renaixement es Joan-Lluís Vives, era un filòsof i un tractadista (una persona que escriu tractats, llibres) que era originari de València, començ̧a a fer uns plantejaments de la pobresa molt important, a partir de la seva obra De subventionepauperum (L’auxili dels pobres), la va escriure perquè es va traslladar durant bastants anys a Bruges, i l’obra en qüestió ve a ser un programa d’assistència publica en aquesta ciutat. Canvia radicalment la visió́ que havia aportat Francesc Eiximenis, plantejava la pobresa en termes sociològics. Considerava que aquesta no era una gràcia divina, sinó́ que era el resultat de les desigualtats socials. Diu que hem d’analitzar quines són les necessitats que tenen els pobres, i quin és el paper que han de jugar els poders públics per donar resposta a aquestes necessitats. Joan-Lluís Vives diu al seu llibre que el que s’hauria de fer és el següent:1. S’ha de prohibir la mendicitat, i els que no són ciutadans de població́, se’ls s’ha de retornar al seu lloc d’origen; no obstant això, se’ls ha de donar una ajuda econòmica per poder-se pagar el viatge de volta al seu lloc d’origen.2. Tothom està obligat a treballar però hi ha unes excepcions excepte uns col·lectius determinats: persones amb discapacitats física o psíquica, els malalts mentals i els malalts que estan hospitalitzats.3. Les autoritats locals són les que han de donar resposta als pobres, però que evidentment, la església que té una actuació́ voluntària, també́ pot col·laborar amb les autoritats. No ha de ser una resposta privada, sinó́ publica.4. Començ̧a analitzar les necessitats dels pobres i a fer un recompte estadístic dels pobres, ja que no hi havia cens de població́. Diu que s’ha de fer un cens de pobresa, qui és pobre i quants són.5. La resposta a la pobresa ha de ser tècnica i professional, concretament diu que els pobres se’ls ha d’atendre amb mesures de prevenció́, tractament, assistència i inserció́.6. Planteja que no tots els pobres són igual, hem de classificar els tipus de pobres a partir de les seves necessitats. La resposta a aquestes necessitats no pot ser igual per tothom.7. S’ha de poder finanç̧ar, recaptar diners de ciutadans perquè es poguessin cobrir les despeses per atendre els serveis adreç̧ats als pobres. Aquí́ entra la idea de les caixes centralitzades.8. El paper de l’església ha de ser secundari.Els dispositius assistencials més importants del Renaixement són:Cases de Misericòrdia: Van ser creades per Miquel de Giginta, el canonge de la catedral de la ciutat d’Elna, França. Va escriure El tratado de remedio de los pobres, la seva obra més important, on desenvolupa la creació́ de les cases de Misericòrdia. És un programa d’assistència dels pobres de la zona de Castella. La primera casa de Misericòrdia que es dissenya y es fa és a la ciutat de Toledo, després aniran la de Madrid, Barcelona, Saragossa i València. Són importants perquè és un equipament assistencial i molt innovador en el seu disseny. Les seves característiquessón: -Els beneficiaris són tots els pobres, ja que hi podien accedir tots i l’entrada i sortida ésvoluntària. -Es feia formació́ professional de lletres (aprendre a llegir i escriure) i de millora per les dones (tasques domèstiques). No nomé́s atenien les tasques de necessitats fisiològiques. Els homes anaven al taller per treballar un ofici determinat. També́ rebien la formació́ religiosa tant homes com dones, que s’anomenava doctrina. -L’Antoní Milà ens diu que hi havia separació́ de gènereperò un cop a la setmana es trobaven en un lloc anomenat “La cuadra de las maravillas”. - El bisbe no podia estar tot el dia en la Casa de Misericòrdia, per tant, contractava a un majordom i la seva dona. El majordom estava en els tallers amb els homes i la dona s’ocupava de la formació́ de les lletres i de que els homes i les dones estiguessin separats tots els dies- -Com es finanç̧ava? Amb els ingressos econòmics que venien a partir dels productes fabricats en els tallers; donatius i llegats; amb les suertes, que són les rifes benefiques que es feien en les ciutats; un altre font de finanç̧ament indirecta és la sopa boba, un cop a la setmana feien fora una gran cassolada on es donava menjar als pobres que no estaven interns.Albergs: anaven adreç̧ats a la atenció́ dels nens i dones. A partir de la proposta de Cristobal Pérez de Herrera, considerava que aquests dos col·lectius eren els més desatesos. Es creen a ciutats importants d’Espanya: Madrid, Sevilla, Valladolid, València i Barcelona. No hi havia homes.