Caritat i pobresa a l'Edat Mitjana i Renaixement: institucions i respostes

Caritat i pobresa a l'Edat Mitjana

La resposta a la pobresa medieval és el que es coneix com a caritat, que ve del llatí caritas, que vol dir amor i estimació al proïsme. L'autor més important citat és Francesc Eiximenis: filòsof social que reflexionava molt sobre la pobresa i la caritat.

Francesc Eiximenis: plantejaments i crítiques

El primer llibre que escriu és Lo Cristià. Eiximenis és un autor molt influït per la religió. En aquest llibre adopta un plantejament organicista: compara el funcionament del cos físic amb el cos civil. Igual que quan tenim una infecció al cos físic intentem eliminar-la, la societat ha d'eliminar allò que produeix molèstia o desordre. Això vol dir, segons la seva visió radical, que s'ha d'«eliminar» els pobres perquè aquests són un destorb; planteja, fins i tot, mesures molt extremes contra ells.

Al final del llibre, però, s'adona que la seva visió dels pobres és massa dura i fa una reflexió més moderada: potser cal fer una crida a la solidaritat, ajudar-los i oferir-los alternatives a les seves necessitats; en definitiva, cridar a la caritat.

Regiment de la cosa pública i obligació de treball

Després publica un altre llibre titulat El Regiment de la cosa pública, on fa dues coses: critica la vagància i condemna l'oci. Les persones, diu, s'han de dedicar al treball de manera permanent (sense excepcions per caps de setmana o vacances). Planteja que tothom està obligat a treballar, però introdueix una excepció: les persones amb discapacitat o una malaltia greu. Aquestes persones no estan obligades a treballar i la societat ha de facilitar la seva integració laboral i social.

Eiximenis també fa una classificació dels pobres: els veritables i els fingits. Els primers són els pobres dignes, els pobres autèntics; els segons serien els falsos pobres, els indignes.

El paper de l'església a l'Edat Mitjana

El paper de l'església a l'edat mitjana és molt important: impulsa i promou la caritat com a resposta a la pobresa. Parlem d'institucions eclesiàstiques presents als monestirs, a les catedrals i a les parròquies. Antoni Milà afirma que l'església tenia tant poder que la seva funció podia ser assimilable a la del senyor feudal, però amb la diferència que també realitzava activitats voluntàries. A les parròquies i als monestirs s'ajudava els pobres i es rebien molts privilegis del senyor feudal.

Ordes mendicants: conjunt de religiosos que es dedicaven a fer acció assistencial amb els pobres. El delme era la desena part dels beneficis de la terra que anava a parar a l'església, per pagar el bisbe, el rector, etc.

Hospitals medievals i la Pia Almoina

Hospitals durant l'edat mitjana: era una institució bàsica de caritat on s'atenia persones malaltes però també persones pobres en totes les seves necessitats bàsiques. A un hospital es donava menjar, roba, protecció i allotjament. Des dels hospitals també es repartia menjar a pobres indigents que no estaven hospitalitzats. Eren molt petits, tenien màxim 8 o 9 llits.

Després començaran a fer-se més grans. Això va propiciar el naixement d'hospitals més grans a les grans ciutats, especialment amb la creació dels pavellons, que separaven malalts contagiosos i no contagiosos. Un dels hospitals més importants és el de la Santa Creu i Sant Pau (ss. XIII–XIV). La persona que estava al càrrec d'un hospital medieval s'anomenava procurador o administrador, i la seva feina era supervisada pel rector de la parròquia.

Pia Almoina

Pia Almoina és una institució medieval que apareix al segle XI a les catedrals; ve del llatí Pio (donar). S'encarregava de donar menjar i roba als pobres a través d'una sèrie d'almoïnes determinades per atendre les seves necessitats. A cada catedral hi havia una Pia Almoina i cadascuna s'ocupava dels seus pobres. La font de finançament provenia dels donatius, de les recol·lectes de cada catedral i dels llegats (testaments).

Hi havia dos tipus d'almoina:

• Pa: destinada a l'alimentació dels pobres. Eren diners recollits a la catedral per comprar aliments pels pobres d'aquella seu, normalment donats en dies assenyalats (tres cops l'any: Nadal, Pasqua i el dia de la celebració de la patrona de la catedral).
• Vestuari: destinada a donar roba als pobres, normalment un cop l'any. Era de caràcter arbitrari: el bisbe decidia a quins pobres es repartia la roba segons la seva opinió sobre qui tenia més necessitat.

Bací dels pobres vergonyats

Bací dels pobres vergonyats és una institució que apareix a les parròquies al segle XIII. Bací vol dir plat; era el plat gran de ferro que es passava a les misses per fer recol·lectes de diners. Estava destinat als pobres de la parròquia que vivien una situació sobrevinguda (s'han quedat sense feina, ha mort el cap de família, etc.). Era administrat per persones laiques. La font de finançament eren llegats, donatius i recol·lectes a les misses.

Renaixement i canvis socials

Renaixement (mitjan s. XV – s. XVI)

Els historiadors consideren que és una època de molts canvis importants. El primer va ser l'aparició de la impremta, de Gutenberg: les històries ja es poden transmetre per escrit i augmenta la propagació d'idees i ideologies. Passem de la tradició oral a la tradició escrita: apareixen llibres i documents.

El segon canvi és social: descobriments geogràfics i científics, com el descobriment d'Amèrica. Hi ha creixement de la població perquè l'esperança de vida augmenta i la mortalitat disminueix; també creixement econòmic pels intercanvis marítims i l'aparició d'una nova classe social: la burgesia, formada per persones amb un nivell adquisitiu més alt que acabaran obtenint poder econòmic (el germen del capitalisme).

Comencen a aparèixer altres corrents religioses contràries a la catòlica: la protestant (Luter) i Calví, que crearà la doctrina de la predestinació. Leonardo da Vinci és considerat una de les figures més importants del Renaixement: investigador de la circulació de la sang, pintor i científic.

Amb el Renaixement apareix també la figura del rei (monarquia) i la desaparició progressiva del senyor feudal. Això influirà en la consideració del concepte de pobresa. Quina és la situació de la població? La majoria continuen sent pobres; la capacitat per cobrir les necessitats de la població és mínima.

Separació de poders i control social

En el Renaixement comença a donar-se la separació de poders: Montesquieu posteriorment conceptualitzarà la divisió executiu, judicial i legislatiu. Apareixeran parlaments i entitats judicials.

L'almoina individual que es donava als pobres durant l'Edat Mitjana comença a organitzar-se de manera més col·lectiva a través de caixes centralitzades. Les autoritats de les ciutats, primers entre els prínceps, veuen que l'existència de pobres genera desordre social i consideren necessaris controls i mesures: l'idea és que els pobres s'han de controlar i mantenir tancats en algun lloc, no poden vagar pels carrers. En definitiva, els pobres s'havien d'institucionalitzar: aquesta idea donarà lloc al gran confinament, que consisteix en la reclusió i el tancament dels pobres.

Justificacions del gran confinament

1. Els pobres, per satisfer les seves necessitats bàsiques, és millor atendre'ls en una institució tancada que no pas enmig del carrer.
2. La neteja dels carrers per cuidar la imatge pública.
3. Evitar la propagació de malalties infeccioses dins de la població.
4. Instrucció religiosa i moral: la millor manera d'adoctrinar les persones és dins d'una institució; d'això s'encarregava l'església.

Assistència domiciliària durant el Renaixement

Antoni Milà es pregunta si tots els pobres estaven confinats i si existia assistència domiciliària durant el Renaixement. Ens explica que, en determinats tipus de pobres, sí que hi havia assistència domiciliària:

• Els pobres vergonyants: es permetia que rebessin atenció domiciliària.
• Persones grans, especialment vídues.
• Famílies amb problemes econòmics o situacions sobrevingudes.

Joan-Lluís Vives: una nova visió de la pobresa

La figura més important del Renaixement en aquest àmbit és Joan-Lluís Vives, filòsof i tractadista originari de València. A partir de la seva obra De subventione pauperum (L'auxili dels pobres), escrita quan va viure a Bruges, proposa un programa d'assistència pública per aciutat. Canvia radicalment la visió que havia aportat Francesc Eiximenis: planteja la pobresa en termes sociològics. Considera que la pobresa no és una gràcia divina, sinó el resultat de les desigualtats socials.

Vives diu que cal analitzar quines són les necessitats dels pobres i quin ha de ser el paper dels poders públics per donar resposta a aquestes necessitats. Al seu llibre proposa el següent:

1. Prohibir la mendicitat; els que no són ciutadans d'una població han de ser retornats al seu lloc d'origen, però se'ls ha d'oferir ajuda econòmica per pagar el viatge.
2. Tothom està obligat a treballar, amb excepcions per a col·lectius determinats: persones amb discapacitats físiques o psíquiques, malalts mentals i malalts hospitalitzats.
3. Les autoritats locals han de donar resposta als pobres; l'església, amb la seva acció voluntària, pot col·laborar, però la resposta ha de ser pública, no només privada.
4. Començar a analitzar les necessitats dels pobres i fer un recompte estadístic: cal un cens de pobresa per saber qui és pobre i quants són.
5. La resposta a la pobresa ha de ser tècnica i professional: mesures de prevenció, tractament, assistència i inserció.
6. Classificar els pobres segons les seves necessitats; la resposta no pot ser igual per a tothom.
7. Finançament: recaptar diners dels ciutadans per cobrir les despeses dels serveis adreçats als pobres; aquí entra la idea de caixes centralitzades.
8. El paper de l'església ha de ser secundari.

Dispositius assistencials del Renaixement

Els dispositius assistencials més importants del Renaixement són:

Cases de Misericòrdia

Van ser creades per Miquel de Giginta, canonge de la catedral de la ciutat d'Elna (França). Va escriure El tratado de remedio de los pobres, la seva obra més important, on desenvolupa la creació de les cases de Misericòrdia. És un programa d'assistència per als pobres de la zona de Castella. La primera casa de Misericòrdia es dissenya i es fa a la ciutat de Toledo; després s'obriran a Madrid, Barcelona, Saragossa i València.

Són importants perquè són un equipament assistencial molt innovador pel seu disseny. Les característiques són:

• Els beneficiaris: tots els pobres hi podien accedir i l'entrada i la sortida eren voluntàries.
• Formació professional: ensenyament de lletres (llegir i escriure) i millora de capacitats per a les dones (tasques domèstiques); no només s'atendien necessitats fisiològiques. Els homes anaven als tallers per aprendre un ofici determinat.
• Formació religiosa (doctrina) per a homes i dones.
• Segregació de gènere en la vida quotidiana, tot i que es trobaven una vegada per setmana en un lloc anomenat «La cuadra de las maravillas».
• El bisbe no podia estar tot el dia a la Casa de Misericòrdia, de manera que contractava un majordom i la seva dona: el majordom vigilava els tallers i la dona s'ocupava de la formació de les lletres i de garantir la separació diària entre homes i dones.
• Finançament: ingressos econòmics provinents dels productes fabricats als tallers; donatius i llegats; rifes benèfiques (les suertes); i la «sopa boba», una gran cassolada setmanal per als pobres no interns.

Albergs

Els albergs estaven adreçats a l'atenció de nens i dones. A partir de la proposta de Cristóbal Pérez de Herrera, aquests dos col·lectius es consideraven els més desatesos. Es creen en ciutats importants d'Espanya: Madrid, Sevilla, Valladolid, València i Barcelona. Aquests centres no incloïen homes.

Nota: He corregit l'ortografia, la puntuació i la majúscula/minúscula, he mantingut tot el contingut i l'essència del text original i he afegit encapçalaments, llistes i destacats per facilitar la lectura i l'optimització SEO.