Característiques i dinàmica dels oceans

Balanç hídric

P > Ev + ESS + IN

En aquest cas, aquesta zona pateix un superàvit hídric.

P < Ev + ESS + IN

En aquest cas, la regió pateix un dèficit hídric.

Salinitat

Una de les característiques dels oceans és que l'aigua que hi arriba és una dissolució més o menys diversa, amb orígens prou variats pel que fa a qui hi aporta material: rius, atmosfera, aigües del subsòl, etc. Ara bé, aquesta aigua que entra presenta un conjunt de soluts que, quan l'aigua surt per evaporació, no arrossega i, per tant, s'hi queden. El llistat de components i la seva concentració, però, no varien significativament i és el que coneixem amb el nom de salinitat. Normalment és un paràmetre que es mesura en grams de sals per kg de mostra i s'expressa en ‰.

De mitjana, el valor de la salinitat als oceans oscil·la al voltant del 35‰, tot i que presenta una variabilitat en funció, bàsicament, de dos paràmetres: la precipitació i l'evaporació. Així trobem:

• Zones amb salinitats baixes, com ara l'oceà Antàrtic (33‰), el mar de Bering (32‰), ambdós amb escassa evaporació, o les zones equatorials (< 34‰), amb elevades precipitacions.
• Zones amb salinitats elevades, com són el mar Mediterrani (39‰), el mar Roig (41‰), que tenen elevada evaporació, i el cas extrem del mar Mort (> 200‰).

Temperatura

Aquesta qualitat varia per influència de la radiació solar, tant latitudinalment com en fondària. Tot i així, la seva oscil·lació és menor que a l'atmosfera. Mentre que a nivell superficial pot variar entre els -2 °C dels pols i els una mica més de 30 °C als tròpics, en fondària pateix un canvi brusc a una certa fondària (termoclina) i assoleix valors de 4 °C a les zones més profundes. L'existència de la termoclina és molt important a l'hora d'explicar determinats comportaments en la dinàmica oceànica, sobretot dels corrents oceànics.

Densitat

És una qualitat de l'aigua que es deriva de les dues anteriors: és directament proporcional a la salinitat i inversament proporcional a la temperatura. Les diferències de densitat entre distintes masses d'aigua són el motor dels desplaçaments d'aquestes, tant verticalment com horitzontalment.

Onades

Tot i que, en principi, són el resultat de la interacció entre l'aigua i el vent, hi ha un conjunt de factors que en poden ser també causa o, si més no, hi poden influir: moviments sísmics, canvis de pressió atmosfèrica, forma del fons oceànic, etc. Les onades les podríem definir com aquelles ondulacions de la superfície de l'aigua que provoquen un moviment de les seves partícules amb un marcat caràcter vertical.

Aquest moviment més o menys cíclic s'atenua amb la fondària. Ara bé, quan disminueix la fondària, arriba un punt en què no es pot completar el cicle, es redueix la longitud d'ona i això es compensa augmentant l'alçada de l'onada fins que aquesta es desequilibra i "trenca".

Marees

Són variacions del nivell del mar causades per les forces gravitatòries exercides sobretot per la Lluna i, en segon terme, pel Sol. El sistema Terra-Lluna crea, per una banda, una força d'atracció entre els dos cossos i, per una altra, una força centrífuga oposada derivada del moviment de rotació del conjunt. El resultat d'aquestes dues forces és que, amb una aproximada regularitat, cada punt del planeta pateix diàriament dos moments d'atracció i centrifugació màximes, alternats amb dos moments en els quals aquesta influència és mínima: són, respectivament, les marees altes i les marees baixes. Aquesta força d'atracció i centrifugació s'exerceix sobre els diferents punts del planeta a mesura que aquest va realitzant la seva rotació i actua sobre tots els medis (litosfera, hidrosfera i atmosfera), tot i que on es fan més evidents els seus efectes és a la hidrosfera i, sobretot, en aquelles masses oceàniques grans.

Quan el Sol s'alinea amb la Lluna (fet que es produeix dos cops al mes, durant la Lluna plena i la nova), la intensitat de les marees s'incrementa aproximadament un 20% i parlem de marees vives, en contraposició a la resta, que s'anomenen marees mortes.

Corrents marins

Quan parlem de corrents marins, hem de diferenciar clarament dos models de desplaçaments de les masses d'aigua, amb causes diferents i efectes sobre el medi també diferenciables: per una banda, tenim els corrents de deriva litorals i, per una altra, els grans corrents oceànics, que poden ser superficials o profunds.

• Corrents de deriva litorals: Són moviments paral·lels a la costa i en trajectòria de ziga-zaga que tenen com a conseqüència el transport dels sediments costaners en una determinada direcció.
• Corrents oceànics: Es comporten de forma similar als moviments de les masses d'aire de l'atmosfera, ja que el seu principal motor és la radiació solar i el seu desplaçament permet una redistribució de l'escalfor per tot el planeta.

En el seu desenvolupament, però, també intervenen, a més a més de la temperatura i la força de Coriolis, altres factors com són la salinitat, els vents, el relleu submarí i costaner i la distribució de les masses continentals. El resultat a nivell superficial és un conjunt de circuits, amb moviment anticiclònic a banda i banda de l'equador i amb una marcada asimetria que fa que les zones occidentals dels oceans a l'hemisferi nord i les orientals a l'hemisferi sud suportin una major intensitat dels corrents.

Com que aquests corrents mouen masses d'aigua de diferents latituds, n'hi ha que mobilitzen aigües fredes (corrents freds) i d'altres que mouen masses càlides (corrents càlids), que es representen amb color blau i vermell respectivament.

Aquesta asimetria en la intensitat dels corrents porta associat un fenomen d'ascens d'aigües profundes als marges continentals de les zones febles (sobretot a latituds de 20-30º) que dibuixen les anomenades àrees d'aflorament, molt interessants des del punt de vista biològic i pesquer, ja que porten associada una gran riquesa de nutrients.

Com a contrapartida, les zones continentals adjacents a aquestes zones riques en pesca són llocs àrids, ja que la presència d'aigües fredes va lligada a una circulació atmosfèrica descendent (anticiclònica) que impedeix la formació de núvols. Els corrents oceànics freds i càlids es poden considerar com els veritables redistribuidors de l'escalfor en el planeta, de manera que sovint es fa referència a ells com a cinta transportadora.