Característiques del text literari

5

a)  Ambdós són anàlegs en els materials amb els quals es formen procedeixen de la realitat material, ja que no podem imaginar res que no tingui el seu origen en la realitat. Aquests materials creen una realitat nova, ja en el pla del somni o de la ficció literària, dotada de sentit.
A més, tant la creació d’imatges com el sentit no són només particulars sinó k normalment tenen un valor universal més enllà d lanecdotic.

b) Influencia pràcticament en tot el Surrealisme i en les pràctiques que aquest genera, que resulten revelades perquè el poeta les composa en un moment de descontrol racional i són significatives justament perquè no responen a un procés lògic. En el Surrealisme, els materials no tenen una correspondència directa en la realitat sinó que suggereixen un significat nou pk són fruit d’un mecanisme espontani. Aquesta associació no-lògica dels materials es dona especialment en tècniques com el monòleg interior.

6.
a) En primer lloc, la recerca del sentit de l’obra en la recepció dels lectors com a col·lectiu majoritari. En segon lloc, l’intent que la reacció que produeix una obra no sigui la particular d’algú sinó la del col·lectiu majoritari. Per fer-
Ho, primer s’estableixen les espectatives creades per l’obra per tal de valorar adequadament les opinions dels lectors. I en tercer lloc, l’estètica de la recepció opera amb dades objectives, les opinions dels lectors han estat documentades i l’anàlisi de l’obra es construeix sobre unes bases documentals.

b) És la denominació que dóna Jauss al conjunt constituït per un complex sistema de necessitats, expectatives, gustos, lectures, models de comportament, etc, en el qual s’inscriu una obra d’art. El public receptor, per una sèrie de condicionants previs (les obres que ha vist o rebut anteriorment) es forma una idea de l’obra i la descodifica d’acord amb els codis actius de la seva època. L’horitzó d’expectatives és determinant en la valoració de les obres.

c) Aquest plantejament de Jauss permet de conèixer millor el context, època o període que no pas el text mateix. Es tracta, però, d’un anàlisi relativista ja que el factor valoratiu de les obres és l’opinió del public i aquesta pot ser variable, diferent, contradictòria.. Malgrat això, Jauss segueix interessat en conèixe.La.

L’estètica de la recepció, però, no considera el sentit de l’obra, la dimensió universal del llenguatge literari, no considera el text en sí (amb la seva forma), sinó la contextualització del text en l’època segons l’opinió del públic.

3

a) La positivista. El positivisme, pel que fa a la creació literària, origina una literatura de caràcter realista. Es tracta d’una literatura racional que identifica allò que és valuós de transmetre i que tracta de coses verificables, constatables i quantificables. Els positivistes provoquen que la literatura tingui com a objectiu reflectir la realitat material; no es tracta, però, d’un mer retrat, sinó que allò que exposen a les obres ha de ser simptomàtic de la seva realitat, la seva producció, en conseqüència, té un efecte moralitzant i ètic. Pel que fa a la crítica literària, el positivisme explica les causes del text i no el sentit del text, és a dir, la crítica positivista tracta el text literari com a text referencial. Yxart valora un  text quan aquest és capaç de reflectir la sociologia de l’època i la psicologia de l’autor.

b) L’aspecte de l’obra literària que ens proporciona informació sobre la sociologia i la psicologia és l’argument, tractat com a real, referencial i simptomàtic de la realitat. S’analitza la causalitat dels esdeveniments segons el medi, la raça i el moment de l’argument. El medi és l’espai en què es desenvolupen els fets i el personatge i l’acció en són reveladors. Per raça entenem la constitució psicoanalítica de l’inidividu i també la física, derivada de la genètica. El moment és el moment històric en què va ser escrita l’obra.

c) En la crítica positivista queda al marge la informació que és pròpiament literària, el sentit del text i la universalitat que caracteritza la informació literària.

7. A) L’avantguarda va fer desaparèixer la figuració i la lògica del discurs. Això va originar la concepció de la forma i la seva alteració com a font d’expressivitat, la forma resultava significativa per les seves connotacions i no pel que identificava.  

L’avantguarda influeix directament en el naixement del formalisme ja que aquest pretén explicar d’una manera nova la forma artística. La forma és la informació literària per el que connota o suggereix i no pas pel que identifica, ja que el referent és merament instrumental.

b) Vol dir que el que rebem d’aquella referència no és només allò que identifica sinó també allò que som capaços d’evocar en aquella referència (connotacions de l’objecte). En el formalisme, les connotacions passen a fer les preferents. Les connotacions no són l’objecte en sí sinó els efectes emocionals i sensorials de l’experiència de l’objecte.

c) És la característica formal que fa literari un text. Per Jakobson és l’objectiu preferent de la política. Recurs formal que obliga a una lectura no preferentment referencial. El formalisme rus considera que aquesta característica formal es la desviació, obstrucció, alteració respecte de la norma aplicada al ritme, gènere, recursos, discurs etc, de l’obra ja que aquesta alteració de la norma dota el text d’expressivitat. Aquestes obstruccions provoquen que el text reclami l’atenció sobre sí mateix i evita una lectura preferentment referencial i remarca la forma com ho expressa, més que no pas del què parla el text.

Els formalistes resolen la qüestió establint que les característiques del llenguatge son: ambigüitat literaria, la recurrencia que integra diverses informacions per generar complexitat,expressivitat) contràtriament al llenguatge ordinari o científic que tendeix a l’economia per tal de fer més precís el discurs. Segonament, el llenguatge literari és connotatiu, contraposat a la denotació de l’ordinari on els mots tenen un primer sentit que identifica l’objecte sense informacions complementaries. Seguidament, estableixen que el llenguatge literari és deliberat, això és que la tria d’elements és lliure, neutra i inexpressiva. I, per últim, el llenguatge literari reclama l’atenció sobre sí mateix, contràriament a la transparència del col”loquial, la única qualitat del qual és identificar el referent del discurs.

8. A) La forma obstructiva és una manera d’anomenar un ús de la llengua que impedeix fer una lectura preferentment referencial i que té la funció de reclamar l’atenció sobre el mateix fet i la manera com s’expressa. I així ens permet percebre les informacions associades a l’al·lusió, les connotacions.

L’estranyament és la conseqüència de la forma obstructiva, en el sentit de fer estranys els objectes. Ús de la llengua alterat o inhabitual.

Objectiu: evitar una lectura preferentment referencial i afavorir una percepció de les informacions associades a l’objecte: les connotacions (només les que el context del text propicien i faciliten).

B) Experiència immediata: tota la vivacitat del què és real sense reduir-la a anècdota ni als conceptes

C) vol dir que es valora i es flueix l’expressió mateixa per davant d’allò a què es refereix

10. A) No en el sentit de l’organització, no parlem d’una estructura així. És un fenòmen i no una estructura creada per algú sinó que el que l’autor escriu implica una estructura; una interrelació entre els termes. És un fenòmen que es dona i no un càlcul. El fenòmen es produeix especialment en un text que no té una finalitat referencial transparent. Relació entre les coses que es diuen. Explica la determinació o delimitació d’uns materials sobre els altres. Es dona en els textos literaris.

b) En la llengua coloquial te la funció de precisar sense ambigüitats l’objectiu mentre que en la llengua literària te la funció de fer mes complexa la informació o d’incrementar les informacions complementàries sense excloure’n unes de les altres; mantenint la tensió. Col·loquial: aigua. Aigua calenta = exclou aigua freda.

Literari: casta. Casta puta = no exclou; complementa.

c) ???? Cada cosa nova delimita i per tant exclou, però en aquest cas no. Pot tenir contradicció però té sentit perque no s’exclou. Es condicionen totes dues informacions però no són excloents i mantenen una tensió permanent. L’art determina aquestes relacions. Les formes creen relacions i les relacions creen formes. Ritme dinàmic de les seves relacions inherents: les formes en relació comporten una delimitació semàntica. Aquell verd ja no es nomes verd, sinó verd al costat del groc i és diferent. En canvi quan dius home, home bo. Ja exclous tots els homes dolents.