Característiques Clau de l'Art Romànic

Context Històric

Entre els segles XI i XIII es va desenvolupar a gran part d'Europa l'estil artístic anomenat romànic. S'hi poden distingir tres etapes: Primer Romànic (s. X - principis del s. XI), Romànic Ple (s. XI-XII) - és l'etapa d'edificacions més monumentals i també quan apareixen més marcadament diferències o escoles regionals - i el Romànic Tardà (finals del s. XII - principis del XIII), on el romànic conviu amb les primeres manifestacions de l'art gòtic.

Entre els segles VIII i X, l'Europa cristiana occidental viu un període de greus dificultats: invasions de musulmans, normands o víkings i magiars, empobriment econòmic i fragmentació política (i artística), donant com a resultat l'aparició del feudalisme clàssic. A això se suma, entre l'any 1000 i el 1033, el mil·lenarisme o creença en la vinguda de l'Apocalipsi, aprofitat per l'Església per a aconseguir més poder i influència sobre la població.

Aquesta gran importància de la religió a la societat medieval i el pes excepcional de l'Església van fer que les manifestacions artístiques d'aquella època fossin essencialment religioses; es conserven relíquies de sants, apòstols i del propi Crist. Els responsables d'aquesta expansió seran els monjos. El papa de Roma és la figura que ix més enfortida de la crisi mil·lenarista.

Més del 95% de la població vivia als pobles i es dedicava a l'agricultura i la ramaderia, amb tècniques arcaiques i rendiments molt baixos que feien que tingueren dificultats per a sobreviure.

Per aquesta raó, l'art romànic serà un art fonamentalment rural i d'una societat organitzada de forma feudal. A part de les construccions de grans catedrals i monestirs, el romànic es caracteritza també per la construcció de petites esglésies rurals, moltes de les quals han arribat en molt bon estat estilístic i de conservació.

L'art romànic és, sobretot, expressió de la societat feudal, del poder dels senyors (castells) i de l'Església (esglésies, monestirs). Les imatges es van convertir en llibres on els cristians podien llegir i aprendre sobre la religió. A més de la seva funció didàctica, les pintures i escultures tenien una funció decorativa. Dins de l'art romànic, l'arquitectura va ocupar un lloc fonamental: esglésies, monestirs, castells i palaus.

Estil

Arquitectura

• L'arquitectura romànica és, sobretot, religiosa. Els edificis civils s'han conservat molt poc, perquè han patit més transformacions i perquè el nombre d'edificis civils de caire monumental va ser escàs.
• Els dos tipus d'edificis clau del Romànic són els monestirs i les esglésies.
• El monestir és el centre d'una explotació agrícola, autèntica senyoria eclesiàstica. Dins d'un conjunt monàstic podem distingir la part destinada a l'oració i la vida de la comunitat i les dependències de tipus econòmic.
• L'església és l'edifici bàsic al poble o ciutat, i la culminació del temple urbà és la catedral.
• El tipus de planta més habitual és la basilical d'una, tres o cinc naus, amb transsepte i un o més absis a la capçalera. El creuer és cobert molt sovint amb una cúpula que a l'exterior es manifesta en el cimbori.

El desenvolupament del transsepte dóna lloc a la planta de creu llatina, típica al romànic del Camí de Santiago.

• Les línies de la planta estaven determinades per la capçalera. Al anar creixent el culte als sants, i el costum d'anar a missa cada dia, van haver d'augmentar el nombre d'altars i de capelles. La solució va ser construir un absis al fons de cada nau; n'hi poden haver fins a 7, però normalment n'hi ha 3, amb la seva forma corba on hi ha l'altar. A vegades, les naus laterals s'enllacen mitjançant una mena de nau curvilínia, la girola, on s'obren les capelles en disposició radial.
• La volta de canó presenta el problema del seu pes i la necessitat de suports gruixuts i continus. Es reforça i es divideix en trams mitjançant arcs faixons; descarrega en les arqueries de separació de les naus (arcs formers) i en pilars en forma de creu (és freqüent l'alternança de suports).
• Les voltes de les naus laterals contraresten les tensions laterals de la central. La diferència d'alçada permet d'il·luminar la nau central, directament o mitjançant el trifori.
• El sistema de suports es completa amb els mateixos murs (gruixuts i amb poques obertures) i els contraforts exteriors. El creuer es ressalta amb una cúpula de mitja esfera, sobre trompes o petxines, i a l'exterior amb una torre circular o poligonal, "el cimbori".
• L'absis es cobreix amb una volta d'un quart d'esfera.

Escultura

Les seves característiques fonamentals són:

• Sentit simbòlic, el qual queda supeditat al naturalisme o realisme de les figures, aconseguint-se una gran força expressiva.
• Adaptació al marc arquitectònic que determina les formes.
• Programes iconogràfics variats: escenes de l'Antic i Nou Testament, formes vegetals, el bestiari, temes populars al·legòrics.
• Hi ha dos temes molt repetits: El Pantocràtor i les escenes de l'Apocalipsi.
• Les figures són rígides, es flexionen i mouen amb dificultat.

El modelatge recorda a períodes arcaics (galtes sense suavitat, llavis a penes esbossats, postures hieràtiques, rostres inexpressius, manca de volum). L'escultura forma part de l'edifici. Els relleus són ells mateixos part de la pedra d'un capitell, d'un brancal o d'una arquivolta.

• Hi ha horror al buit, és a dir, que està molt carregada d'elements.
• Els relleus s'ajusten a un programa iconogràfic establert, especialment a les portalades.
• L'escultura és antinaturalista, fruit d'una elaboració intel·lectual, no de l'observació de la natura.
• La influència nòrdica es reflecteix en el gust per l'abstracció i les formes vegetals.

Pintura

Els principals representants van ser: pintura mural al fresc, estenent colors sobre una capa fresca de calç, i la pintura sobre taula. La pintura mural es circumscriu a zones arquitectòniques sense decoració escultòrica: murs, voltes i parets.

La majoria de les característiques formals de l'escultura es poden aplicar a la pintura: hieratisme, monumentalitat.

Com a característiques pròpies de la pintura assenyalem:

Dibuix gruixut: emmarca la silueta i separa cada superfície cromàtica amb un traç negre, aquesta intensificació serveix per la força del dibuix i construir formes. Color pur: sense barreges o 2 tonalitats com a màxim, es prefereix el pla cromàtic ample per que permet obtenir efectes violents. Absència de profunditat i de llum: Les figures es disposen en postures paral·leles, i ressalten en un fons monocrom. Com que no es barregen els colors les escenes no tenen vibració lumínica i això fa ressaltar la geometria de les formes. Composició juxtaposada amb preferència per les figures frontals. La paret preparada al fresc d'una manera tant conscient que quan es van arrencar les pintures de Taüll va quedar les siluetes i els colors adherits a la calç.