Capitalisme, Desigualtat i Estructura Social: Anàlisi de la Dualització i els Moviments Socials

1. Tendència a la dualització, l'exclusió i la pobresa en el capitalisme desregulat

Al capitalisme regulat, la pobresa era unidimensional, en part gràcies al cercle de l’economia i la protecció social per part de les institucions, que queda plasmat en l’Estat del Benestar (EB). Per tant, tenir un salari t’allunyava de la posició de risc de pobresa i/o exclusió social. (El concepte d’exclusió social no existia) i tot es traduïa en el fet que l'única pobresa era l’econòmica.

El canvi al capitalisme desregulat

Durant el capitalisme desregulat, això canvia. En gran mesura, perquè el paper de l’Estat i de la societat civil s’ha reduït en pro del mercat. Això s’ha traduït en la reducció de l’EB i l’aplicació de polítiques neoliberals. Per tant, ja no podem parlar d’una pobresa unidimensional, sinó que hem de parlar d’una multidimensional. La multidimensionalitat és la dualitat entre la debilitat econòmica combinada amb altres canvis de la sociabilitat.

Dualitat social: Insiders i Outsiders

El capitalisme desregulat tendeix a una dualització social en dos blocs: els insiders i els outsiders. Els insiders són aquells que estan inclosos en el marc social, mentre que els outsiders són aquelles persones que tenen dificultats per a desenvolupar activitats socials nominals (educació, sanitat...).

Els outsiders els podem trobar mitjançant la taxa AROPE, que és la que s’utilitza per a calcular si una persona està en risc de pobresa i/o exclusió social. Aquesta es basa en tres factors, i si es compleix algun dels 3, es considera que estan en risc de pobresa i/o exclusió social:

1. La pobresa econòmica.
2. La baixa intensitat laboral.
3. La carència de 3 indicadors (privació material severa).

Increment de la dualització i treballadors pobres

La tendència en el capitalisme desregulat és que, com es veu arran del 2008, aquesta dualització està incrementant. Això es veu plasmat en l’aparició de nous segments de la població que estan en risc de pobresa i/o exclusió social. Un exemple d’aquests nous sectors és el dels treballadors pobres. A causa de la precarietat i la vulnerabilitat en termes d’ocupació, s'ha produït una reducció de la dignificació social del treball. Això, juntament amb els salaris insuficients i els treballs a temps parcial, fa que tenir un salari ja no sigui un indicatiu d’allunyar-te de la situació de risc de pobresa i/o exclusió social.

2. Perspectiva funcionalista i estructural-funcionalista sobre l'estratificació social

La perspectiva funcionalista

La perspectiva funcionalista es basa en l’estatus i en com aquest determina la posició social que ocupen els individus a les societats estratificades. Aquest estatus pot ser:

• Adscrit: Ve donat per herència.
• Adquirit: Requereix un esforç.

Alhora, destaquen dos elements:

1. El rol: S’entén per la forma en què la societat espera que desenvolupem la nostra funció dins del sistema social.
2. El grup d’estatus: Es considera una agregació d’individus els quals comparteixen o tenen un prestigi en comú.

La perspectiva estructural-funcionalista

D'altra banda, la perspectiva estructural-funcionalista entén que les accions tenen una necessitat funcional, la qual satisfà les nostres necessitats socials de la societat. Defensa que les millors posicions (les que tenen més prestigi) estan ocupades per aquells individus que millor realitzen les seves funcions, cosa que genera una motivació personal.

En un sistema de premi/càstig, la posició social es valora amb tres elements: quantitat d’entrenament, la utilitat social, el nombre de [persones que poden ocupar-la, *text incomplet*].

En el cas de Parsons, es basa en la teoria de l’acció social, la qual defensa que la societat està integrada per uns valors compresos. Aquestes intervencions socials basades en aquestes pautes d’acció han de cobrir les necessitats funcionalistes que estan cobertes per subsistemes d’interacció i estabilitat política, econòmica, comunicativa social i cultural.

Crítiques al funcionalisme

• Posicions socials individuals, no grupals.
• Destaca l’harmonia i l’equilibri per sobre de la força de domini/explotació de classes.
• Escassa consideració de les relacions de poder. Per què hi ha desigualtat d’oportunitats socials?
• Difícil (i subjectiva) mesura de les posicions en termes de prestigi.

3. Sorgiment i formes d'actuació dels nous moviments socials

Context i demandes

Els Nous Moviments Socials (NMS) sorgeixen a països de capitalisme central a finals dels anys 60, com a expressió de noves demandes socials. Aquestes demandes es poden agrupar en dos tipus: aquelles que van en contra de les desigualtats (LGBT, feminisme, racisme...). Aquestes noves demandes expressen nous valors postmodernistes i antieconomicistes. Alguns moviments d'avui en dia tenen una base material (com la PAH).

Els elements contextuals per al sorgiment d’aquests NMS estan molt relacionats amb la interacció entre Estat i societat civil, ja que aquesta última redueix la seva participació en l’àmbit polític i creix la desconfiança cap al paper de l’Estat. Un altre element important és que, durant aquells anys, les necessitats bàsiques estaven cobertes gràcies a l’Estat del Benestar. Per tant, els moviments socials s’allunyen de les reivindicacions històriques com el comunisme.

Característiques organitzatives

Les característiques organitzatives principals són:

• Obertura: El recolzament que tenen és interclassista, ja que les persones que poden estar en un moviment no han de complir les característiques que defensa el moviment.
• Estructura: Sovint venen organitzats en gran part a través de les xarxes socials. Això facilita que siguin més fluids i descentralitzats.
• Participació: Aquests nous moviments socials són participatius i democràtics.

Formes d'acció

Respecte a les formes d'acció, podem distingir-ne dues:

• Accions Directes: Són aquelles que busquen assolir un objectiu immediat (per exemple, obrir i alliberar animals que estan en granges).
• Accions Visuals/Simbòliques: Són aquelles que recorren a manifestacions, mobilitzacions i performances per a influir en l’opinió pública i així assolir els seus objectius de manera indirecta.

4. El concepte de les noves classes mitjanes (perspectiva neoweberiana)

La perspectiva multidimensional de Weber

Els autors neoweberians construeixen la perspectiva multidimensional de Weber, que deia que la posició dels individus en l'estructura social es basava en tres criteris:

1. L’ordre econòmic (capacitat de mercat).
2. L’ordre social (l’estatus).
3. L’ordre polític (poder).

Un dels conceptes més importants que destaca Lockwood és que hi ha una relació directa entre ocupació i classe.

Classificació de Goldthorpe

Goldthorpe parla també de la multidimensionalitat en termes de Weber, dient que la posició es basa en tres aspectes: la riquesa material, el prestigi social i el poder polític. A més, inclou la situació de treball, com ja deia Lockwood, dins de l’ordre econòmic. Basant-se en els seus aspectes, fa la següent classificació:

• Classe de servei.
• Classes mitjanes.
• Classe treballadora.

Goldthorpe, dins de les classes mitjanes, inclou els treballadors de coll blanc (els que no treballen amb les mans a la indústria), la petita burgesia i la classe treballadora alta.

Classificació de Giddens

Giddens fa una estructuració molt similar a la de Goldthorpe, però dins de les classes mitjanes, fa una classificació. Dins de les classes mitjanes, inclou els vells comerciants, artesans, petits propietaris agrícoles, etc. Aleshores fa una distinció, dins de la mateixa classe mitjana:

• Nova classe mitjana alta: Llocs de gestió, professionals.
• Classe mitjana baixa: Oficinistes, mestres, infermeres.

En general, tot i estar dividida en alta i baixa, tots els treballadors de coll blanc estan dins de les classes mitjanes. Ho justifiquen ja que aquestes posseeixen més educació i majors oportunitats que la classe obrera, però menys nivell de sindicalització i de consciència de classe.

En general, la perspectiva neoweberiana és molt restrictiva pel que fa a pertànyer a la classe treballadora. Això ho justifiquen argumentant que la classe mitjana, respecte a la classe obrera, es diferencia en tres grans aspectes:

1. Majors credencials educatives i tècniques.
2. Majors nivells de renda.
3. Millors condicions de treball.

5. Relacions Estat, Mercat i Societat Civil: Capitalisme Regulat vs. Desregulat

Etapa prèvia al capitalisme regulat (Taylorisme i Llei de Bronze)

En les societats prèvies al capitalisme regulat, es va començar a aplicar el Taylorisme per a augmentar la producció, és a dir, es va començar a produir en massa. En aquella època, els empresaris/burgesos tenien una màxima: la Llei de Bronze dels Salaris. Aquesta llei deia que els salaris havien de ser el mínim indispensable per a viure. Això, com és obvi, genera unes desigualtats molt grans.

En aquesta etapa prèvia, el Mercat tenia molt pes, mentre que l’Estat no en tenia gairebé cap. La Societat Civil, per la seva banda, tenia un pes relatiu, ja que tenien les revolucions i les vagues com a eina de pressió (exemple: Revolució Russa). En augmentar la producció i no els salaris, es va crear una gran crisi on hi havia un excés de producció molt important, i la poca demanda feia tancar empreses. Per tant, pujava l’atur i encara es creava menys demanda. Així, s’arriba als anys 30 amb el capital que s’enfronta a les revolucions i a la crisi.

El Capitalisme Regulat (Keynesianisme i Estat del Benestar)

Davant d’aquesta situació, s’intentarà (amb èxit) una diferent intervenció de l’Estat on es reforci aquesta i perdi importància el Mercat. El principal impuls d’aquestes polítiques és Keynes. Keynes pretenia augmentar la demanda efectiva, és a dir, que la gent pogués consumir. Per a aconseguir aquesta demanda efectiva, es proposa que hi hagi molta inversió pública, per així incentivar les activitats productives. La idea principal era, doncs, generar treball i disminuir les desigualtats. Tot això es veu reflectit en la creació de l’Estat del Benestar (EB). Això va ajudar a què la desigualtat es reduís en gran mesura.

L’Estat també intervé en la regulació laboral (salari mínim, jornada màxima, etc.) i aplica polítiques redistributives per a reduir, encara més, les desigualtats i la conflictivitat social. Tot això porta al cercle virtuós de l’economia: + productivitat, + salaris, + demanda efectiva.

L’Estat fonamenta, a més, unes bases per a la negociació col·lectiva (interacció sindicats-empresaris, és a dir: Mercat-Societat Civil).

Al capitalisme regulat se li diu l’Edat d’Or del Capitalisme, ja que, tot i que el capital segueix dominant, hi ha tres factors molt positius: la plena ocupació, la millora de les condicions de vida i un augment del consum.

El Capitalisme Desregulat (Neoliberalisme)

A partir dels anys 80, arran de la crisi, es va començar a aplicar polítiques neoliberals. Comença el Capitalisme Desregulat. La principal característica és que l’Estat ha perdut molta importància en pro del Mercat.

Aquesta baixada de la importància de l’Estat es tradueix en un augment significatiu de les desigualtats, en part per la reducció significativa de l’EB.

També per la precarització i la vulnerabilitat laboral. Tot això combinat amb mecanismes que fan que l’acció col·lectiva (Societat Civil) es vegi molt reduïda (externalització de la producció, reducció de treball...). Tot això ha portat a un aburgesament i a una autoidentificació com a classe mitjana que ha fet que la Societat Civil perdi importància.

Aquesta relació de poder absoluta del Mercat respecte a la Societat Civil i a l’Estat ha portat a un increment de la dualitat.