Capital Cultural: Estats, Obstacles i Canvis Educatius

El capital cultural (P. Bourdieu) són tots els recursos de naturalesa intangible que només es poden aconseguir interioritzant determinades significacions. En aquest cas, no s'ha d'entendre el capital cultural com els recursos econòmics que la família dedica a l'educació i a la cultura, sinó a qualitats intangibles com el llenguatge o les actituds que impregnen la vida familiar.

L'estat incorporat

L'acumulació de capital cultural exigeix una incorporació al cos, és a dir, suposa un treball d'inculcació i d'assimilació que consumeix temps i energia, un temps que ha de ser invertit personalment per "l'inversor". La feina del "subjecte" sobre si mateix; una adquisició que transforma el ser, una "propietat feta cos" que es converteix en una part integrant de la "persona". Aquest capital "personal" pot adquirir-se, de manera totalment encoberta i inconscient. Aquest procés d'interiorització cultural (habitus) és un sistema de disposicions constituïdes per un conjunt de principis simples que funcionen com esquemes de classificació amb els quals percebem i interpretem la realitat. És el producte de la coacció que exerceixen les estructures socials sobre la subjectivitat.

L'estat objectivat

Els béns culturals intangibles, per ser funcionals i operatius en l'àmbit social, han de transformar-se en béns tangibles i quantificables –producció escrita, obra d'art, qualificació acadèmica–. Així, els béns culturals passen a ser, en un principi, objecte de l'apropiació material que suposa el capital econòmic, a més de l'apropiació simbòlica que suposa el capital cultural.

L'estat institucionalitzat

És el reconeixement institucional del capital cultural objectivat. Ofereix un valor constant i garantit jurídicament, adquirit amb els títols acadèmics i educatius. El títol i les acreditacions permeten als seus titulars fer comparacions i intercanvis, convertint el "capital intangible" en una mercaderia amb un valor determinat en funció de les lleis del mercat.

Obstacles del codi restringit

Vegem els obstacles que se li poden presentar al nen que maneja un llenguatge amb codi restringit:

1. Poc informat i menys curiós sobre el món en general que els que dominen el codi elaborat.
2. Difícil respondre al llenguatge no emocional i abstracte emprat a l'ensenyament.
3. Gran part del que diu el professor és incomprensible; no aconseguir captar els mateixos principis que el professor intenta comunicar.
4. Podria tenir dificultats molt importants per captar diferències conceptuals que impliquin generalitzacions i abstraccions.

Canvis en les pràctiques educatives

En el treball de Martín i altres (2000) s'analitza el canvi que estan sofrint en la seva organització i relacions internes les famílies. Transició entre dos models:

El model tradicional popular

Aquest model es troba fortament arrelat als medis tradicionals de les classes populars o treballadores, on l'accés als recursos vitals passava per la submissió al poder i per la capacitat de resistir a situacions adverses. Actualment en declivi.

Característiques:

• L'objectiu escolar passa a un segon lloc. Aquestes famílies perceben l'escola com una institució que no ofereix coneixements útils per a la "vida real".
• Objectius:
  • La inculcació del principi d'escassetat: no plantejar exigències.
  • Respectar l'autoritat. Aprendre els bons costums. Respecte a l'ordre establert.
• Aquest model té com a metodologia disciplinària el càstig exemplar.
• Per a aquestes famílies, la naturalesa del nen és irracional i egoista, i el procés d'educar és un procés de domesticació. La infància és una època de gaudi, una etapa irrepetible de la vida que contrasta amb la duresa de la vida adulta.
• Aquest model té la seva funcionalitat: el respecte a l'autoritat paterna i el manteniment dels bons costums serveixen per educar la submissió al poder. El principi d'escassetat.
• Teories: no emfatitzen els aspectes psicològics de determinades situacions, perceben les diferències interindividuals amb criteris innatistes.

El model disciplinari-normalitzador

El model disciplinari-normalitzador és un model familiar emergent, propi de les classes mitjanes que han pujat socialment i que provenen de famílies tradicionals. Aquests pares posen tots els mitjans possibles perquè els seus fills progressin socialment gràcies a l'acumulació de capital escolar.

Característiques:

• Aquestes famílies tenen com a principal valor la formació d'un caràcter fort, amb capacitat d'autocontrol i disciplina.
• És prioritari inculcar l'interès per obtenir béns culturals objectivats i legitimats socialment.
• Aquest model s'anomena disciplinari-normalitzador perquè, d'una banda, aquestes famílies empren com a mètode un codi ferm de sancions, de caràcter racional.
• Teories: [Falta informació sobre les teories]