Canvis de significat i context en la història dels conceptes

b) El significat d’una paraula es manté igual, però l’estat de coses es modifica i s’allunya del significat anterior. Per exemple, el concepte “ciutat” és el mateix que se li atorgava a l’època hel·lenística, però la realitat de les coses ha canviat: mentre aleshores ciutat es referia a polis o ciutat-estat autàrquica, avui en dia una ciutat no té res a veure amb aquella realitat.

c) El significat d’una paraula canvia, però la realitat que abans captava es roman igual; per tant, la semàntica que ha canviat necessita trobar noves formes d’expressió lingüística per ajustar-se a la realitat. Per exemple, el concepte “revolució” es refereix a una realitat en la que l’estat de les coses canvia de forma radical, però el seu significat abans i després de la Revolució Francesa canvia: mentre abans significava simplement un procés històricament repetitiu de substitució de models de govern, a partir de la Rev. Franc. la situació és tan radicalment nova i diferent que ja no es parla d’una revolució, sinó de LA Revolució.

d) Els estats de coses i els significats es desenvolupen de forma completament separada, de manera que la relació que existia abans ja no s’entén; tant el significat com la realitat captada canvien. Només aquest mètode històric-conceptual permet esbrinar com i amb quin concepte es plasmava abans una realitat.

Per exemple, la paraula-concepte “estat” inicialment es referia a un dels tres estaments de la societat feudal, però a partir d’aquells qui van incitar la Revolució Francesa (el tercer estat), aquest concepte passa a referir-se al significat i realitat amb què se’l relaciona actualment. Avui en dia és impensable parlar d’Estat referint-se a un dels estaments medievals. Un altre exemple seria la paraula “jove”, que avui en dia es pot referir a persones de fins a 30 anys pel context socioeconòmic, però no fa gaires anys el seu significat era molt diferent.

La forma d’entendre els conceptes i autors clàssics, per exemple, no és intentar explicar-los amb un anacronisme, o des de la perspectiva present de l’aparent evolució d’aquest concepte o autor clàssic, sinó que la forma de treballar-los és a partir de les tradicions filosòfico-polítiques que aquests han heretat. Per exemple, dir que John Locke (s. XVII) és liberal o és el fundador del liberalisme, des de la història dels conceptes és una barbaritat, doncs el liberalisme com a concepte va néixer el s. XIX; és a dir, aplicant la retrospectiva podem veure com Locke en realitat es basa en la tradició del Dret natural o Iusnaturalisme i el desenvolupa, començant a parlar del dret a la propietat (entès, de nou, com un concepte diferent al que entenem actualment).

Sociologia del Coneixement Científic

A l’hora de fer sociologia del coneixement científic cal tenir en compte dos conceptes rellevants, proposats per Reicherbag (?) a mitjans s.XX: per un costat el context de justificació, referit al conjunt de processos racionals –ja siguin demostracions, experiments, argumentacions lògiques, recull d’evidències...— en virtut dels quals queda establerta la validesa dels coneixements científics; oposat a aquest concepte hi ha el context de descobriment, o quins factors no epistèmics han influït per a que s’arribi a generar cert coneixement, és a dir, preocupació pels processos reals –històrics, sociològics, psicològics...— que han conduït a un descobriment científic i que, per tant, poden incloure components irracionals (intuïcions, creences, atzar, esbiaixos, etc.).

Paral·lelament als conceptes proposats per Reicherbag (?) hi ha dues perspectives de la filosofia científica per al mateix: per un costat, la perspectiva internalista sosté que el procés de producció i validació del coneixement és independent de les influències externes, malgrat acceptar que hi ha certs elements que hi participen; i de l’altra banda, la perspectiva externalista sosté que la ciència està condicionada per l’estructura organitzativa de la producció científica i, per tant, aquesta ha de ser considerada en relació a altres branques [no epistèmiques] del coneixement i en relació amb les estructures socioeconòmiques del seu context. En altres paraules:

1) Aquella concepció de la sociologia del coneixement científic que sosté que en l’activitat científica hi intervenen tant el context de descobriment com el context de justificació és una concepció internalista.

2) Aquella concepció de la sociologia del coneixement científic que sosté que l’activitat científica està determinada únicament pel context de descobriment és una concepció externalista.

Així doncs, es poden dir dues coses: per un costat, els factors epistèmics depenen tant de les evidències empíriques com de la consistència lògica de les proposicions, teories, hipòtesis, etc. Per altra banda, els factors no epistèmics depenen de factors socials, econòmics, polítics, cognitius, ideològics, altres factors intangibles com la confiança, l’autoritat, el prestigi, etc.

La ciència és un procés dinàmic inacabable precisament perquè fem ciència per intentar conèixer allò que no coneixem ni sabem, i el problema és que no sabem què no sabem; això genera un marge d’incertesa que, per a poder filtrar de forma epistèmicament adequada la veritat o falsedat de les propostes teòriques dins la ciència, cal recórrer al disseny del context deliberatiu. Context social de la ciència --> és una forma de filtre que consisteix en que ha de ser públic, els arguments han d’estar racionalment justificats, i s’ha de fomentar l’acceptació de la crítica per part de tercers.