Cant Gregorià i Polifonia: Característiques i Evolució Musical

El Cant Gregorià

El cant gregorià és el cant monòdic, en llatí i sense acompanyament instrumental de la litúrgia catòlica. El papa Gregori I va unificar els cants d'arreu d'Europa. La missa té la mateixa estructura sempre.

Cants de la Missa

• Cants de l'Ordinari: no varien mai (Kyrie, Glòria, Credo, Sanctus i Agnus Dei).
• Cants del Propi: varien el text segons el dia de l'any litúrgic o segons les festivitats dels sants (Introitus, Graduale, Alleluia, Offertorium i Communio).

Característiques Melòdiques i Estils

La melodia del cant gregorià té un àmbit reduït i avança sovint amb moviment conjunt. L'estructura no està regida per la música sinó pel text. Pot tenir tres estils:

• Sil·làbic: a cada síl·laba li correspon una nota.
• Neumàtic: a una síl·laba li corresponen tres o quatre notes.
• Melismàtic: a una síl·laba de text li corresponen més de quatre notes.

El ritme no es veu reflectit en la notació; la durada de les notes depèn del ritme del text.

Formes de Cant

El cant gregorià es pot cantar de tres maneres:

• Solista: el chantre o el capellà canta sol.
• Responsorial: alternança de solista i cor.
• Antifonal: alternança de cor i comunitat o mig cor i mig cor.

Evolució de la Polifonia

Ars Antiqua

Ars Antiqua: Escola de París amb els compositors Leonin i Pérotin. És el centre de la polifonia d'on s'expandeix per tot Europa.

Ars Nova

Ars Nova: la polifonia es va sofisticant cada vegada més i agafa un caire més modern i popular.

Formes Polifòniques Prèvies

• L'Organum: a la melodia gregoriana se li afegeix una veu inferior, formant intervals de 4a o 5a. Les veus avancen amb moviment paral·lel.
• El Discantus: la melodia gregoriana i la inventada avancen amb moviment contrari.
• L'Organum Florejat: a cada nota de la melodia gregoriana li corresponen diverses notes de la melodia organal.
• Conductus: obra a 2 o 3 veus (triplum, duplum i tenor), totes elles de nova creació.
• Motet: composició a tres o més veus, que es basa en una melodia gregoriana anomenada *tenor* que servia de baix, sobre la qual dues o tres veus feien melodies i ritmes diferents.
• Missa: les parts de l'ordinari rebien tractament polifònic, sobretot en les celebracions més solemnes.
• Balada, Virolai i Rondó: són peces polifòniques profanes vocals.

Formes Polifòniques del Renaixement

• Madrigal: forma lliure polifònica (4-5 veus), emprada a Itàlia i a Anglaterra amb un text poètic per descriure o representar. Podia tenir parts contrapuntístiques i parts homòfones.
• Chanson: forma lliure polifònica francesa. Pot portar acompanyament instrumental i la melodia principal es troba en la veu més aguda.
• Villancico: forma literària i musical inicialment profana i més tard religiosa, de caràcter i temàtica populars.

Textures Polifòniques

La textura polifònica contrapuntística domina, però és combinada en una mateixa obra amb la textura polifònica homofònica. Cap a finals del període va prenent força la textura polifònica de melodia acompanyada.

Classificació d'Instruments Musicals

Cordòfons

• Corda pinçada: llaüt, viola de mà, tiorba, arpa.
• Corda fregada: viola da braccio, viola de gamba.
• Corda amb teclat: espineta, virginal, clavicèmbal, clavicordi.

Aeròfons

• Fusta: flauta de bec, xeremia, cornamusa.
• Metall: cornetto, trompeta, sacabutx, cromorn, serpentó, bombarda.

Percussió

• Idiòfons: sonalls, pandereta.
• Membranòfons: timbal, pandero.

Música Protestanta

• Coral: és una peça polifònica homofònica en alemany que pot ser cantada per tota la congregació, ja que la seva escriptura és senzilla.
• Anthem: forma musical polifònica homofònica amb text en anglès.

La Música Religiosa Post-Trento

Abans del Concili de Trento

La música religiosa francoflamenca aconsegueix desmecanitzar el ritme fix de la notació modal i aporta naturalitat rítmica, melòdica i harmònica, emprant intervals consonants més suaus que en l'època precedent. La polifonia contrapuntística s'amplia de 4 a 6 veus.

Després del Concili de Trento

La capella Papal de Roma fou qui marcà les directrius de la nova música religiosa.

• Missa: Palestrina i Victoria aconseguiran l'equilibri entre la polifonia i la comprensibilitat del text llatí.
• Motet: s'abandona la pluritextualitat i la isorítmia de l'Ars Nova, i en aquesta època és tan sols de gènere religiós.

Escoles Polifòniques

• Escola francoflamenca: punt de referència de la polifonia contrapuntística (G. Dufay, J. Ockeghem, C. Janequin, O. di Lasso).
• Escola anglesa: W. Byrd, J. Dowland.
• Escola italiana: Ciconia, G. P. Palestrina, A. i G. Gabrielli, C. Gesualdo.
• Escola espanyola: J. del Encina, T. L. de Victoria, F. Guerrero, C. de Morales, A. de Cabezón, L. de Milà.