El Cant Gregorià i la Música Medieval: Característiques i Instruments

El cant gregorià és una col·lecció de cants d'Església que es van recopilar i unificar al segle VI. Les seves característiques són: es canta a una sola veu i en llatí, el ritme es basa en la prosa, la seva melodia no fa salts bruscos, no empra instruments i la música pot ser sil·làbica o melismàtica, és a dir, amb síl·labes adornades amb diverses notes. Els trobadors eren personatges cultes que componien la música i la lletra de les seves cançons, els temes de les quals eren l'amor, l'honor, la guerra... No cantaven en llatí sinó en la llengua vulgar. El seu ritme era molt més viu que el cant gregorià i s'acompanyaven amb instruments.
Les seves característiques són: la presència d'una veu amb un acompanyament, textos en llengua vulgar, ritme marcat i lletres de caràcter amorós i guerrers. El rei Alfons X, el Savi, va recollir moltes cantigues dedicades a la Mare de Déu que es conserven en una col·lecció anomenada Cantigas de Santa Maria, on apareixen il·lustracions dels instruments de l'època.
Els joglars o ministrels eren músics que portaven d'un lloc a un altre cantant o, a vegades, representant teatralment la seva actuació. No eren compositors. També cantaven històries i llegendes. La polifonia, la superposició de diverses veus al mateix temps, es produeix de manera natural quan canten junts xiquets i persones grans (veus agudes i greus). També pot produir-se quan algú canta per damunt o avall dels altres.

L'organum consisteix a afegir a la melodia gregoriana original una nova veu a la distància d'una cinquena o una quarta. En canvi, quan les melodies avancen amb moviment contrari, aquesta música rep el nom de discantus. Les síl·labes adornades amb moltes notes reben el nom de melismes. A partir del segle VIII, van començar a dibuixar-se sobre el text uns signes que indicaven el desplaçament dels sons cap amunt i cap avall: aquests signes s'anomenaven Pneumes.
Notació anglosaxona: al principi, les notes musicals s'anotaven amb les lletres de l'alfabet. Aquestes s'aplicaven amb vista a cada una de les notes, començant per LA, que en aquella època era la nota que iniciava l'escala musical. Aquest tipus de notació encara s'utilitza com a Anglaterra o Alemanya.
Do: C Re: D Mi: E Fa: F Sol: G La: A Si: B
En el segle XI, Guido d'Arezzo va donar el nom actual a les notes (notació llatina) a partir d'un himne a sant Joan Baptista. A partir del segle XII, van començar a utilitzar-se notacions quadreades amb diferents formes. Al segle X i XI, els monjos Guido i Hucbaldo van donar un gran pas en afegir més línies per indicar l'altura dels sons. Instruments més utilitzats en l'edat mitjana:

• Lira
• Saltiri
• Organistrum
• Viola
• Bombarda
• Gralla
• Cornamusa
• Orgue