El Cançoner de Barcelona i l'òpera al Renaixement

El Cançoner de Barcelona

Llibre que conté 127 cançons, combina peces de compositors com Josquin, amb compositors ibèrics de la mateixa època (s. XVI). Ros Fàbregues, musicòleg, fa un estudi codicològic, identifica diferents copistes en el manuscrit, i no està construït en la mateixa època. S’identifica la part més antiga, que es troba al centre, i posteriorment se li van afegint altres parts. 1501 – 1505 Felip II, el Bell, va visitar Barcelona. Podria ser la primera època en què es va construir el cançoner. L’any 1519 va morir Felip i el seu fill Carles V va visitar Barcelona. Com que portaven la seva capella musical, un cop a Barcelona, la capella de la catedral van copiar el cançoner.

Camerata Fiorentina

(S. XVII), volen recuperar el teatre Grec, i com que té música, els porten a escriure les primeres òperes. Agafen de la música grega allò que els interessa. Prenen la mitologia, però no parlen de tragèdia. Il Corago llibre que explica com ha de ser una òpera: personatges mitològics, com que cantar és una cosa artificial prenen la figura dels déus, i no de personatges reals. No cantaven pròpiament dit, feien recitar cantando. 1607 Una altra diferència és que Monteverdi abandona el recitar cantando i fa cantar als personatges. I també varia molt per tal de no avorrir als espectadors. La música és l’element essencial de l’òpera, ens explica allò que està passant. L’òpera és el teatre de les passions i dels sentiments. El text està pensat perquè se li posi música, la qualitat mètrica ja conté un ritme intern i musical. 1637 - al Teatro S. Cassiano a Venècia, una companyia d’actors/cantants lloga aquest teatre, posa preus perquè la gent pugui anar a veure-ho. L’òpera serà l’Andromeda de Manelli, i no conservem cap partitura. A Venècia es representa aquesta òpera en època de Carnestoltes i perquè era una República nobiliària, i hi havia molt de negoci. Era una ciutat molt llibertina i hi havia molta festa.

Audicions:

Missa de Notre Dame, Guillaume de Machaut, Llibre Vermell: Ad mortem festinamus, Déploration sur la mort de Johannes Ockeghem, de Josquin Desprez,

Aria "Possente Spirto" de L'Orfeo de Monteverdi, Concert RV 537 V.

Renaixement o el classicisme

Es valora la racionalitat i l’harmonia. És cíclic. Hugo Riemann parlarà de l’època del Barroc com a l’època del Baix Continu, dels ornaments... En aquesta època hi ha una necessitat de captar públic, i la retòrica té un paper important: commoure. En la música hi ha un efecte retòric, ens vol emocionar, vol commoure les passions i influir a algú. És molt important l’ordre amb el qual farem el discurs: Exordium, Narració de fets, Proposició (proposta dels fets), Confutació dels principis contraris (autocrítica) i peroració. Els elements expliquen la música a través de la seva retòrica.

Lully, compositor del poder

Reflecteix molt bé l’estil de l’Antic Règim, i la música al servei del poder, dins la cort de Lluís XIV. La música té la capacitat de transmetre un missatge, en aquella època transmet un missatge polític important. Lully va néixer a Itàlia, i aconsegueix pujar, escalar, en el nivell social, i convertir-se en una figura privilegiada al costat del Rei de França. El concepte de “privilegi” s’estila molt, és a dir, que el Rei dongui privilegis per a fer quelcom, com composar. D’aquesta manera no hi ha competència, des de dalt es decideix qui pot i qui no pot fer alguna cosa. Lully congenia molt bé amb el rei, ja que ell és ballarí, i el Rei va estudiar dansa des de petit. La dansa no és un divertiment qualsevol, és una activitat que els nobles estan obligats a fer, ja que els serveix per la vida pública i social. Lluís XIV sortia ballant vestit de Sol (d’Apollo); ell es considerava el centre del món = absolutisme. Les estructures homofòniques de Lully són molt clares, no hi ha complexitat harmònica. L’element propagandístic és molt important, el text s’ha d’entendre. Composa Dances, Comedie Ballets i òperes. Armide va ser la última òpera que va composar Lully. Va escriure un prefaci fent la “pilota” al Rei perquè assistís a l’estrena. Però no ho va fer, ja que va perdre el favor del Rei, ja que Lully era bisexual, i a la cort s’estava imposant un moralisme molt fort. Francesos inventen una mena notació coreogràfica. (Invenció de Pierre Beuchamp).