La Caiguda de Roma i l'Inici de l'Edat Mitjana

1. La crisi de l'Imperi Romà

A partir del segle III d.C., l'Imperi Romà va haver d'enfrontar una sèrie de problemes:

• Atacs dels pobles germànics que vivien més enllà del limes (frontera).
• Afebliment de l'autoritat imperial i freqüents revoltes.
• Amb la fi de la conquesta, disminució del nombre d'esclaus, la qual cosa va provocar un descens de la producció i una crisi econòmica. A més, els atacs dels pobles germànics van tallar les vies de comunicació.

El 395 d.C., l'emperador Teodosi va dividir l'imperi entre els seus dos fills per facilitar-ne la defensa:

• L'Imperi Romà d'Occident va ser lliurat al seu fill Honori.
• L'Imperi Romà d'Orient va ser lliurat al seu fill Arcadi.

Aquesta part de l'imperi va rebre el nom d'Imperi Bizantí.

Al començament del segle V d.C., un poble provinent d'Àsia, els huns, van pressionar els pobles germànics que vivien a la frontera de l'Imperi Romà, la qual cosa va provocar una nova onada d'invasions.

Mentre que l'Imperi d'Orient va mantenir aquesta pressió dels pobles germànics i va sobreviure durant 1000 anys, l'Imperi d'Occident es va enfonsar (476 d.C.).

Formes de vida dels pobles germànics

Els pobles germànics tenien unes formes de vida molt diferents de les dels romans:

• No coneixien l'escriptura.
• Vivien en petites aldees (no tenien ciutats).
• No utilitzaven la moneda.
• Políticament s'organitzaven com a monarquies electives.

2. L'Edat Mitjana

L'Edat Mitjana es divideix en dues etapes:

• Alta Edat Mitjana: des de finals del segle V fins a finals del segle XII.
• Baixa Edat Mitjana: des de finals del segle XII fins a finals del segle XV.

3. Els Regnes Germànics

Amb la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, els diferents pobles germànics van formar regnes independents:

• El Regne dels Ostrogots va ocupar Itàlia.
• El Regne dels Visigots, en un primer moment, va ocupar el sud de França i la península Ibèrica.
• El Regne dels Burgundis va ocupar el centre de França.
• El Regne dels Francs es va instal·lar al nord de França.
• El Regne dels Anglosaxons es va establir a Anglaterra.
• El Regne dels Saxons es va introduir al nord d'Alemanya.

Aquests pobles no van imposar la seva forma de vida a les poblacions conquerides, sinó que van adoptar molts aspectes de la cultura romana:

• Van conservar les lleis romanes.
• El llatí va continuar sent la llengua oficial.
• El cristianisme catòlic es va imposar com la religió oficial.

L'Església cristiana es va convertir en una institució amb molt de poder polític, social, econòmic i cultural (de fet, la cultura va quedar gairebé de manera exclusiva en mans de l'Església).

La ruralització d'Occident

Amb la invasió dels pobles germànics, la seguretat disminueix. Les xarxes de comunicació que integraven tot l'imperi col·lapsen, el comerç de llarga distància desapareix i les ciutats, que vivien d'aquest comerç, cauen en una crisi profunda i es despoblen. La gent torna a viure al camp i l'agricultura es converteix en l'activitat econòmica principal.

Igualment, amb la fi de la comunicació entre les diverses parts de l'imperi, desapareix la transmissió del saber.

Esquema

4. La Hispània Visigoda

Abans de la caiguda de l'Imperi Romà, una sèrie de pobles germànics (sueus, vàndals i alans) es van establir a Hispània. Els visigots, per la seva part, es van instal·lar al sud de França (Gàl·lia) i van ajudar els romans a fer fora de la península Ibèrica els vàndals i els alans cap al nord d'Àfrica, alhora que van arraconar els sueus a Galícia.

Expulsats del sud de França pels francs, els visigots es van establir a la península Ibèrica:

Van fer fora els sueus, van conquerir els territoris que havien ocupat els bizantins al sud i van unificar políticament el territori de la península Ibèrica, donant lloc al Regne Visigot d'Hispània, amb capital a Toledo.

Els visigots van dur a terme la unificació religiosa de la península Ibèrica amb la imposició del catolicisme, religió oficial. Igualment, van unificar legalment la població visigòtica i la hispanoromana. Van crear un codi legal comú inspirat en el dret romà: el Liber Iudiciorum.

Tanmateix, les lluites entre les famílies aristocràtiques pel poder van afeblir el regne i van facilitar la conquesta musulmana de la península Ibèrica (711 d.C.), que va expulsar els visigots.

Com a la resta de regnes germànics d'Europa occidental, va tenir lloc un procés de ruralització:

El comerç va col·lapsar, les ciutats van caure en decadència i es van despoblar. La població se'n va tornar al camp. L'agricultura de subsistència es va convertir en l'activitat econòmica principal.

Organització social a Hispània Visigoda

Pel que fa a l'organització social, a dalt de tot de la piràmide social hi havia la noblesa visigòtica, que es va fer amb les millors terres i amb el poder polític. A continuació hi havia la noblesa hispanoromana, propietària de terres. La classe subalterna la constituïen els pagesos, que treballaven per als nobles. Molts d'aquests pagesos van cedir la seva terra als nobles a canvi de protecció.

5. L'Imperi Bizantí

L'Imperi Romà d'Orient o Imperi Bizantí va aconseguir aturar les invasions germàniques i va sobreviure durant gairebé 1000 anys (tota l'Edat Mitjana), fins al 1453. Constantinoble es va convertir en una gran capital política i cultural, que unia les tradicions grega, romana i cristiana.

L'època de Justinià

L'època de més esplendor de l'Imperi Bizantí té lloc durant el regnat de Justinià (segle VI d.C.).

Aquest emperador va conquerir Itàlia, el nord d'Àfrica i el sud de la península Ibèrica amb la idea de restablir l'Imperi Romà.

Altres aspectes destacats del seu regnat són la creació del Corpus Iuris Civilis, que és una recopilació de lleis del dret romà, i la construcció de la magnífica església de Santa Sofia.

En els segles posteriors, l'Imperi Bizantí va anar perdent força i territori a mans dels musulmans.

Al segle XI d.C. té lloc la ruptura del cristianisme: els cristians d'Occident reben el nom de catòlics i els cristians d'Orient reben el nom d'ortodoxos. Finalment, l'Imperi Bizantí va desaparèixer amb la conquesta de Constantinoble pels turcs el 1453.

6. L'Islam

6.1 El naixement de l'Islam

L'Islam va néixer al segle VII d.C. a Aràbia, una península situada a l'Orient Mitjà. La majoria dels seus habitants eren nòmades i practicaven una religió politeista.

Mahoma va néixer a la ciutat de la Meca. Segons explica la tradició, l'arcàngel Gabriel li va anunciar que ell era el nou profeta escollit per Al·là per predicar una nova religió.

En un començament, el van perseguir per les seves idees. L'any 622 d.C. va haver de fugir de la Meca i es va refugiar a la ciutat de Medina.

Aquesta fugida rep el nom d'Hègira i és tan important que marca l'inici de l'era musulmana. A Medina va trobar més seguidors que a la Meca. Amb aquests seguidors va formar un exèrcit amb el qual va conquerir la Meca i altres territoris d'Aràbia. A la seva mort, l'any 632, els musulmans ja controlaven la major part de la península d'Aràbia. Després de la mort de Mahoma, la comunitat de musulmans va passar a ser dirigida per la figura del califa: cap polític, militar i religiós de l'Imperi Islàmic.

6.2 Característiques de la religió islàmica

El llibre sagrat dels musulmans és l'Alcorà, que suposadament recull les revelacions que Al·là li va fer a Mahoma.

Les normes bàsiques que ha de seguir tot bon musulmà són els anomenats Cinc Pilars de l'Islam:

• Professió de fe en Al·là com a únic déu.
• Pregar cinc vegades al dia en direcció a la Meca.
• Fer almoina (zakat).
• Dejunar durant el mes del Ramadà.
• Pelegrinar a la Meca (hajj) si es pot, almenys un cop a la vida.

Prohibicions a l'Islam

A banda d'aquestes obligacions principals, l'Islam prohibeix:

• Beure begudes alcohòliques.
• Menjar carn de porc.
• Els jocs d'atzar.
• Vestir de manera provocativa.

Una curiositat

L'Islam permet la poligàmia, és a dir, el matrimoni d'un home amb més d'una dona.

Branques de l'Islam

L'Islam es divideix en dues grans branques:

• Sunnites: són el 90% dels musulmans.
• Xiïtes: 10% dels musulmans.

El lloc més sagrat dels musulmans és la Kaaba, un monument cúbic que es troba a la Meca i a l'interior del qual hi ha una pedra negra que és considerada la residència de Déu a la Terra.

El temple dels musulmans és la mesquita.

6.3 Distinció entre "musulmà", "àrab" i "moro"

Musulmà

Tot aquell que segueix i practica la religió islàmica.

Àrab

Tot aquell originari de la península d'Aràbia. En sentit ampli, també es considera àrab tot aquell que té com a llengua i cultura l'àrab.

Moro

Tot aquell originari del nord-oest d'Àfrica, de l'antiga província romana de Mauritània (Mauro - Moro). Com a sinònim, és millor utilitzar magrebí.

6.4 L'expansió de l'Islam

Com s'ha dit, a la mort de Mahoma, els musulmans ja controlaven gairebé tota la península d'Aràbia. A partir d'aquí, en pocs anys es va expandir per Egipte, Síria, Iraq i Iran. Més tard, van conquerir el nord d'Àfrica i la major part de la península Ibèrica.

Van continuar per territori franc fins que van ser detinguts en la seva expansió l'any 732 d.C. a la batalla de Poitiers.

Per l'est, van continuar l'expansió per Afganistan i van arribar fins a la frontera amb l'Índia.

Així, en el moment de la seva màxima expansió, l'Imperi Islàmic s'estenia per un territori immens que anava des dels Pirineus fins a l'Índia.

6.5 Els Califats Omeia i Abbàssida

Uns anys després de la mort de Mahoma, el califat, és a dir, l'autoritat política i religiosa màxima de l'Imperi Islàmic, va passar a la família Omeia, la qual va establir la capital del califat a Damasc (Síria). Més tard, la família dels Abbàssides va prendre el poder i va traslladar la capital del califat a Bagdad (Iraq).