De la caiguda d'Alfons XIII al cop d'estat de 1936

La caiguda del dictador i el trànsit cap a la República

L’augment de l’oposició a la dictadura de Primo de Rivera, la crisi econòmica de 1929 i la deslegitimació de la monarquia pel seu suport a la dictadura van portar Alfons XIII a retirar-li la confiança, cosa que provocà la dimissió de Primo de Rivera (30 de gener de 1930) i el nomenament del general Berenguer per restaurar el règim constitucional. Republicans, nacionalistes catalans i el PSOE signaren el Pacte de Sant Sebastià per posar fi a la monarquia i reconèixer l’autonomia de Catalunya, el País Basc i Galícia. Es creà un Comitè Revolucionari presidit per Alcalá Zamora i el pronunciament de Jaca fracassà.

El 1931, el govern de l’almirall Aznar convocà eleccions municipals (12 d’abril), interpretades com un plebiscit sobre la monarquia: la victòria republicanosocialista a les ciutats feu inevitable la proclamació de la República, mentre que al món rural predominaren els monàrquics; a Catalunya guanyà ERC. El 14 d’abril de 1931 es proclamà la Segona República, s’establí un govern provisional presidit per Alcalá Zamora i Alfons XIII s’exilià. Macià proclamà la República Catalana, però el conflicte amb el govern provisional es resolgué amb la concessió d’un règim d’autonomia.

Mesures del govern provisional

El govern provisional decretà les següents mesures:

• Concessió d’una amnistia general per als presos polítics.
• Restabliment de les llibertats polítiques i sindicals.
• Convocatòria d’eleccions a Corts Constituents (28 de juny de 1931), amb la victòria de la conjunció republicanosocialista.

El nou règim republicà

La Constitució de 1931

Les eleccions generals del 28 de juny de 1931 van donar la victòria a la coalició republicanosocialista, que formà les Corts Constituents i mantingué Alcalá Zamora com a cap de govern. Les Corts van crear una comissió per redactar una nova Constitució. La Constitució de 1931, de caràcter democràtic i progressista (definia Espanya com una "República de treballadors"), fou aprovada per una àmplia majoria però sense consens total, fet que provocà la dimissió de sectors catòlics. Posteriorment, Manuel Azaña esdevingué cap de govern i Alcalá Zamora president de la República.

Principis de la Constitució de 1931

Establia que la sobirania resideix en el poble i fixava:

• Estat unitari amb possibilitat d’autonomia regional.
• Divisió de poders: legislatiu en unes Corts unicamerals; executiu en el govern i el president de la República; judicial en jutges independents.
• Àmplia declaració de drets i llibertats, inclòs el sufragi femení.
• Laïcitat de l’Estat, amb matrimoni civil i divorci.

Sistema de partits i sindicats

La Segona República es caracteritzà per una gran pluralitat política i sindical, tant a escala estatal com a Catalunya, fet essencial per entendre l’evolució política posterior del període.

La Generalitat i l’Estatut d’Autonomia de 1932

La Generalitat provisional i l’Estatut de Núria

Després de la proclamació de la República, es reconegué immediatament un govern autonòmic català, la Generalitat, en mans de republicans i catalanistes d’esquerra, que assumí les competències de les quatre diputacions. Una assemblea d’ajuntaments elegí una Diputació provisional, encarregada de nomenar una comissió redactora de l’Estatut. La comissió, dirigida per Jaume Carner i reunida al santuari de Núria, elaborà l’Estatut de Núria (1931), que definia Catalunya com un estat autònom dins d’una República federal, amb sobirania en el poble català, cooficialitat del català i el castellà, àmplies competències exclusives i gestió dels impostos directes. El text fou aprovat en plebiscit (2 d’agost de 1931) amb un suport del 99%, i les dones —encara sense dret de vot— hi donaren suport amb 400.000 signatures.

L’Estatut d’Autonomia de 1932

El projecte generà intensos debats a les Corts (1932) amb tres posicions: el govern central, favorable a una autonomia moderada; els parlamentaris catalans, partidaris d’una autonomia àmplia; i la dreta, defensora d’un estat unitari. Finalment, amb el suport de Manuel Azaña, s’aprovà l’Estatut d’Autonomia (9 de setembre de 1932), més limitat que el de Núria però amb Parlament i Generalitat propis. Catalunya quedava com a regió autònoma amb sobirania limitada, cooficialitat lingüística, competències compartides amb l’Estat i resolució de conflictes mitjançant el Tribunal de Garanties Constitucionals.

La Generalitat republicana

Aprovada l’autonomia, les eleccions al Parlament donaren la victòria a Esquerra Republicana, amb la Lliga com a principal oposició. Francesc Macià fou president de la Generalitat fins a la seva mort (1933), succeït per Lluís Companys. El govern autonòmic (1932-1934) desenvolupà una intensa acció:

• Economia i agricultura: serveis d’estadística, institucions econòmiques, cooperatives i defensa dels rabassaires.
• Política social: organització de la sanitat i assistència, i creació d’organismes contra l’atur.
• Ensenyament i cultura: expansió escolar, millores per al professorat, coeducació, laïcitat, biblioteques i colònies escolars.
• Normalització del català: publicació del Diccionari de Pompeu Fabra (1932), bilingüisme escolar i ampli ús social de la llengua.

Aquest període acabà amb la suspensió de l’Estatut i de la Generalitat (octubre de 1934) pel govern de centredreta.

El reformisme republicanosocialista (1931-1933)

Entre 1931 i 1933, el govern republicanosocialista impulsà un ampli programa de reformes estructurals per modernitzar l’Estat i democratitzar la societat, que generà fortes tensions socials i polítiques.

Reforma religiosa

La Constitució de 1931 establí la no-confessionalitat de l’Estat, la llibertat de culte, el matrimoni civil i el divorci, i eliminà el pressupost de culte i clero. Es prohibí l’ensenyament als ordes religiosos, es limità la possessió de béns de les congregacions i es dissolgué la Companyia de Jesús, amb nacionalització dels seus béns. Aquestes mesures provocaren un conflicte amb l’Església i episodis d’anticlericalisme.

Reforma militar

Manuel Azaña volia un exèrcit professional, reduït i fidel a la República: reducció d’oficials, tancament de l’Acadèmia de Saragossa, supressió d’organismes militars tradicionals, Llei de Retir de l’Oficialitat i creació de la Guàrdia d’Assalt. El descontentament militar culminà en el cop d’Estat fracassat de Sanjurjo (1932).

Reforma agrària

La Llei de Reforma Agrària (1932) pretenia crear una classe mitjana rural i millorar la situació pagesa mitjançant expropiacions gestionades per l’IRA. Els resultats foren limitats per la lentitud, la manca de recursos i l’oposició dels grans propietaris, fet que augmentà la conflictivitat social.

Reformes sociolaborals

Des del Ministeri de Treball, Largo Caballero impulsà:

• Llei de contractes de treball i jurats mixtos.
• Augment salarial, assegurances socials, setmana de 40 hores i vacances pagades.

Foren mesures ben rebudes pels treballadors però rebutjades per la patronal.

Descentralització de l’Estat

La Constitució permeté estatuts d’autonomia:

• Catalunya: Generalitat (1931) i Estatut (1932).
• País Basc: Estatut aprovat el 1936 i govern d’Aguirre.
• Galícia: referèndum el 1936, sense aprovació per l’esclat de la Guerra Civil.

Ensenyament i cultura

Es promogué una educació laica, mixta, obligatòria i gratuïta, amb un fort augment pressupostari. Les Missions Pedagògiques i iniciatives com La Barraca de García Lorca difongueren la cultura al món rural. La laïcització educativa originà la "guerra escolar" amb sectors catòlics.

La crisi de la coalició d’esquerres

La coalició republicanosocialista (1931-1933) entrà en crisi per la combinació de dificultats econòmiques, oposició política i conflictivitat social, que acabaren debilitant el govern d’Azaña.

En primer lloc, la crisi econòmica internacional de 1929 agreujà els problemes estructurals de l’economia espanyola: atur agrícola, mala distribució de la terra, baixa competitivitat exterior i dèficit comercial, als quals s’afegiren efectes de la política econòmica republicana com la caiguda de beneficis empresarials, la desconfiança dels propietaris i la reducció de la despesa pública.

En segon lloc, hi hagué una forta resistència al reformisme per part de la dreta, l’Església, l’exèrcit i les organitzacions patronals, contraris a les transformacions impulsades pel govern.

Finalment, el descontentament de l’esquerra obrera davant unes reformes considerades insuficients provocà radicalització i conflictivitat social (CNT i sectors de la UGT). Destaquen les insurreccions anarquistes de l’Alt Llobregat (1932) i de Casas Viejas (1933). La repressió d’aquests conflictes desgastà fortament el govern i facilità l’ofensiva dels sectors conservadors, que acabà posant fi a la coalició republicanosocialista.

El bienni conservador (1933-1935)

Les eleccions de 1933 i el govern de dretes

La dimissió d’Azaña portà a noves eleccions (18 de novembre de 1933), les primeres amb sufragi femení. L’esquerra s’hi presentà dividida i amb l’abstenció de la CNT, mentre que la dreta concorregué unida, obtenint la victòria. El govern fou presidit pel Partit Republicà Radical de Lerroux, amb el suport parlamentari de la CEDA de Gil Robles, iniciant el període anomenat per l’esquerra "Bienni Negre".

Paralització de les reformes

El govern conservador impulsà una rectificació del reformisme anterior: paralització de la reforma agrària, restauració del pressupost de culte i clero, amnistia als implicats en el cop de Sanjurjo i reducció de la política educativa, a més d’aturar l’estatut basc.

Radicalització obrera i revolta d’Astúries (1934)

La participació de la CEDA al govern (octubre de 1934) fou vista per l’esquerra com una deriva autoritària, provocant una vaga general revolucionària. A Astúries, els miners protagonitzaren una insurrecció armada, finalment reprimida per l’exèrcit enviat des d’Àfrica i dirigit per Franco, amb una dura repressió.

Octubre de 1934 a Catalunya

El conflicte entre la Generalitat i el govern central s’intensificà per la Llei de Contractes de Conreu i l’entrada de la CEDA al govern. El 6 d’octubre de 1934, Lluís Companys proclamà l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La revolta fracassà, es declarà l’estat de guerra, s’empresonà el govern català i se suspengué l’autonomia.

Crisi del bienni conservador

Després d’octubre de 1934, la CEDA augmentà el seu poder i impulsà mesures conservadores (retorn de béns als jesuïtes, protagonisme militar, suspensió de l’autonomia catalana). El 1935, els escàndols de corrupció del Partit Radical (com l'estraperlo) provocaren la crisi política. Davant la impossibilitat de formar un govern estable, Alcalá Zamora convocà eleccions per al febrer de 1936.

El Front Popular (1936)

Les eleccions de febrer de 1936

Les forces d’esquerra es reorganitzaren en el Front Popular (i a Catalunya, el Front d’Esquerres) amb l’objectiu de restablir el reformisme del primer bienni. Les dretes es presentaren agrupades en diverses coalicions. La victòria electoral del febrer de 1936 correspongué al Front Popular a Espanya i al Front d’Esquerres a Catalunya. El govern quedà en mans de republicans d’esquerra, amb Manuel Azaña com a president de la República i Casares Quiroga com a cap de govern.

L’etapa del Front Popular

El nou govern decretà l’amnistia per als presos polítics, la readmissió d’obrers acomiadats i l’impuls dels estatuts basc i gallec. Paral·lelament augmentaren les vagues, ocupacions de terres i mobilització social. La dreta, l’Església i sectors empresarials s’oposaren al govern, mentre que grups falangistes i militants d’esquerra protagonitzaren una violència política creixent. A Catalunya, es restabliren la Generalitat i l’Estatut, es confirmà Companys com a president i es recuperà la Llei de Contractes de Conreu. Tot i la conflictivitat, el clima fou menys violent que a la resta d’Espanya.

Cap al cop d’Estat

Des de mesos abans, sectors de l’exèrcit conspiraven per enderrocar la República, dirigits per Sanjurjo i organitzats per Mola, amb el suport de la dreta i de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi. L’assassinat de Calvo Sotelo (juliol de 1936) accelerà la conspiració, i el 17 de juliol s’inicià l’aixecament militar al Marroc, que desencadenà la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Resum de la Segona República (1931-1936)

La Segona República es proclamà el 1931 per la crisi de la monarquia d’Alfons XIII, desacreditada pel suport a la dictadura de Primo de Rivera, l’impacte de la crisi econòmica de 1929 i el creixement de l’oposició republicana, obrera i nacionalista, confirmat a les eleccions municipals d’abril de 1931.

El nou règim impulsà un ampli programa de reformes democràtiques, socials i territorials (Constitució de 1931, reformes agrària, militar, religiosa i educativa, i autonomia catalana), que provocà una forta polarització: oposició de la dreta, l’Església i sectors militars, i radicalització obrera per la lentitud dels canvis. Aquesta tensió es reflectí en l’alternança entre el bienni reformista, el bienni conservador i el govern del Front Popular. La conseqüència final fou un clima creixent de violència política i conflictivitat social que culminà en la conspiració militar i el cop d’Estat del juliol de 1936, origen de la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Altres temes clau del període

• Dones i sufragi: igualtat legal i primer vot femení el 1933; avenços en educació i drets socials.
• Sistema de partits: forta polarització política. A l’esquerra s’hi situaven republicans, socialistes, comunistes i la CNT, partidaris de reformes socials profundes; a la dreta, la CEDA, els monàrquics i sectors autoritaris com la Falange, contraris al reformisme republicà.
• Catalanisme: a Catalunya, el catalanisme polític estava dominat per ERC (hegemonia), amb la Lliga Catalana com a principal força conservadora. Aquesta divisió ideològica fou clau per entendre la conflictivitat social i el cop d’estat de 1936.
• Educació i cultura: escola laica, mixta i obligatòria, Missions Pedagògiques i difusió cultural (La Barraca).
• Reforma agrària limitada: poques expropiacions que van portar a la frustració pagesa i radicalització social.