La Cadena Operativa i els Mètodes de Talla en Arqueologia

La cadena operativa: És una seqüència ordenada d'accions, gestos, instruments i fins i tot agents, que condueixen a una transformació d'un material determinat en un producte manufacturat, passant per unes fases més o menys predecibles. L'estudi de les cadenes operatives permet establir diferents estratègies culturals (manera de fer les coses). El concepte d'útil: Tot i que sigui qualsevol objecte utilitzat, no necessàriament ha d'haver estat modificat. Des del punt de vista de la traceologia, tot element que ha estat utilitzat és un útil, però des del punt de vista de l'arqueologia i l'antropologia ha d'haver estat modificat des de l'aspecte original, ja que hi ha una voluntat de fer una cosa amb una finalitat concreta. Es classifiquen en tres grans grups segons el seu origen: les roques magmàtiques o ígnies, les roques sedimentàries i les metamòrfiques. La petrologia és la branca de la geologia que s'ocupa de descriure les roques i interpretar les seves condicions de formació i evolució. Textura: Fanerítica, Pegmatítica, Afanítica o de gra fi, Porfírica i Vítria. Les roques metamòrfiques es transformen per processos químics i físics en estat sòlid i es formen a partir de roques ígnies i sedimentàries ja existents. Les roques magmàtiques es formen per la solidificació del magma o d'una lava, un material rocós fos, ric en silici. La roca sedimentària es forma per processos químics, biològics o físics i es produeixen a la superfície terrestre o a la part més externa de l'escorça terrestre.

Les roques sedimentàries silícies comprenen una presència de silici major al cinquanta per cent. En podem trobar sílex, flint (d'un lloc de França) o chert segons la nomenclatura francesa geològica. Els paràmetres d'anàlisi en l'observació macroscòpica ens permeten veure que el sílex té unes característiques pròpies que permeten una preconcepció de l'objecte, a més de permetre una fractura concoidal, és a dir, és dur i fàcil de modificar amb la talla. El còrtex és aquella part externa de totes aquestes morfologies que rodeja la massa silícea. Aquest còrtex s'ha d'analitzar per saber les estratègies tecnològiques. Hem de determinar la litologia. El tipus de còrtex pot ser primari, en què es troba en la part exterior de la peça, mentre que el secundari ha penetrat més en la peça i té una capa més gruixuda. El color és un paràmetre en l'observació macroscòpica, però que no serveix de molt, ja que dins del mateix nòdul pot presentar diversos colors. En aquest cas, és si el color és llis, amb motes, en bandes o irregular. La concreció és el sediment que rep aquesta peça en deposició i que s'instal·la en la peça i no marxa de cap manera. Podem trobar també estructures sedimentàries amb una degradació de grans en la peça, o els anells de Liesegang. L'arqueopetrologia és una disciplina a cavall entre les ciències naturals i les ciències humanes perquè es necessiten els dos coneixements. El nucli és la massa de primera matèria que transformem mitjançant la tècnica de la talla; és el punt inicial del procés total. La matèria primera poden ser els còdols o nòduls, els més freqüents. Accidents de talla: Fractura, Sobrepassat, Reflejat. Els accidents de talla es produeixen durant la configuració, la talla o l'acopio per retoc; es tracta de fenòmens imprevistos, no voluntaris, que donen lloc a unes morfologies específiques. El mètode Levallois: S'utilitza molt en el Paleolític Mitjà durant l'Axel·lià amb l'objectiu d'obtenció d'ascles i puntes de morfologia predeterminada. Es treuen ascles dels laterals i després de la part superior es fan una sèrie d'extraccions i, a partir d'aquí, es crea un pla de percussió.

El mètode Kombewa: Es desenvolupa en l'Axel·lià, però també abans en el Paleolític Inferior. Es volen treure peces amb bulbs en les dues cares; el nucli està preparat amb el pla de percussió. El mètode laminar: És una invenció del Paleolític Superior que barreja les antigues tecnologies. L'objectiu és obtenir làmines per a l'afaiçonament d'un ampli ventall d'útils. La llançada consisteix a llançar el bloc que es vol modificar contra una pedra de duresa igual o superior que actua de percussor dorment fix. La dorment consisteix a colpejar el bloc contra un altre que resta estàtic (enclusa), però sense deixar-lo de la mà; es vol aconseguir blocs, en tot cas, de mida més petita i sense precisió. La directa consisteix a colpejar el bloc que volem modificar amb un altre objecte, en aquest cas mòbil, que anomenem percussor. La indirecta es produeix quan entre el percussor i el nucli es col·loca un element intermedi que anomenem cisell. El cisell és un percussor que permet més precisió i es documenta a Europa Occidental en el cas laminar. La pressió és un procés que implica l'aplicació directa de la força mitjançant un compressor amb punta i no es dóna cap cop. D'eines tenim els compressors, fregadors... Trobem els següents tipus: pressió amb nucli immobilitzat, pectoral amb compressor en forma de T (Tixier), pressió ventral amb immobilitzador, la pressió per palanca i el sistema asteca de manera asseguda. La utilització del foc s'utilitza com a modificació de la forma de suport anomenada com a retoc pla. Redueix la força necessària per extreure làmines. No poden haver canvis en les temperatures perquè poden haver els mencionats canvis i tampoc ha de ser massa alta. Té una exposició d'entre 250 i 350 °C amb una durada del procés entre 1 i 72 hores. Es pot aconseguir un major control d'explotació del nucli i una obtenció de productes laminars de major longitud.