Si cadascú pensés que té dret a desobeir el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb les finalitats per a les quals es va establir, tothom trobaria sempre excuses per a desobeir, i el govern seria feble i incapaç de proporcionar se

4. Compareu la concepció de Locke sobre què dóna legitimitat a un govern amb la concepció sobre aquesta mateixa qüestió d’un altre autor/a destacat de la història de la filosofia occidental. [2 punts]

Anem a relacionar el pensament de Locke, filòsof modern conegut com <<el pare del liberalisme clàssic>> amb un filòsof, també empirista: Hobbes,  considerat el teòric per excel·lència de l’absolutisme polític, tot i que en el seu pensament apareixen conceptes fonamentals del liberalisme com ara el dret de l'individu, la igualtat natural de les persones, el caràcter convencional de l’Estat (que comportarà a la posterior distinció entre aquest i societat civil
), la legitimitat representativa i popular del poder polític (en poder ser aquest revocat de no garantir la protecció dels seus subordinats), etc. Existeix certa afinitat en el pensament de tots dos autors, des del punt de vista polític i social, que és el que, en aquest cas, realment ens interessa.

Amb Hobbes trobarem per primera vegada un esforç sistemàtic per teoritzar sobre el Contracte Social, tema clau de la Il·lustració.

En la tradició del contracte social, un govern és legítim quan actua dins els límits d’allò que els membres d’una comunitat política han pactat. Per a Locke el contracte es fa per tal d’augmentar el benestar dels individus mitjançant la col·laboració mútua. La llei natural no és prou específica per governar una societat i no disposa de mecanismes per tal fer-se complir quan algú la viola. D’aquí que necessitem un contracte social que garanteixi alhora la llibertat i la mútua defensa dels drets naturals. És legítim només el contracte social que garanteix els drets naturals. Per a Locke, un Estat liberal no és qualsevol mena d’Estat, sinó un Estat de dret i la seva legitimitat prové, estrictament, de la seva capacitat per actuar segons els criteris del dret naturals.  

Hi ha diverses teories sobre el contracte social; totes surten de la mateixa afirmació bàsica: hi ha un estat de naturalesa originari, però la vida en aquesta situació més primitiva resulta molt àrdua i, per tal de viure millor, els humans han fet un pas més enllà de l’estat natural, constituint l’Estat a través d’un pacte o contracte que els obliga a tots. Però no tots els autors estan d’acord a l’hora d’explicar les conseqüències i les limitacions del pacte. Hobbes i Locke simbolitzen els dos extrems d’aquesta teoria del contracte.

Per a Hobbes la vida humana en l’estat natural és miserable i precària. En la naturalesa els humans viuen sotmesos a una situació de por insuperable, consideren tots els altres humans com a perills potencials i com a adversaris en la lluita per recursos escassos. D’aquí el conegut tòpic hobessià segons el qual ‘l’home és un llop per a l’home’. D’aquesta situació només es pot sortir mitjançant una cessió de sobirania: cal que hi hagi un sobirà absolut, que monopolitzi el poder i, en conseqüència, permeti que els individus puguin viure una vida privada d’un cert confort perquè tothom qui s’enfronti al poder ha de saber de bon antuvi que serà simplement destruït. El sobirà hobessià (que també pot ser una república forta) posseeix tot el poder i, en conseqüència, és l’únic que també pot atorgar tota la seguretat perquè disposa del monopoli de la violència. No existeix res a extramurs de l’Estat (el Leviatan, el monstre apocalíptic) que crea el dret per un acte de voluntat pròpia.

Locke es troba a les antípodes d’aquesta posició. Si per a Hobbes un cop hem atorgat el poder a l’Estat els individus perdem el dret a la llibertat personal i ens hem de sotmetre, en canvi, la posició de Locke i del liberalisme és radicalment diferent. No hem de tremolar davant la força del Leviatan i ens podem rebel·lar quan no es respecten els nostres drets. El poder és públic i la política no ocupa tot l’espai de la vida humana. Un govern absolut és un govern il·legítim. Segons Hobbes el dret neix quan neix l’Estat, segons Locke, en canvi, el dret és natural i previ a l’Estat. En Locke el poble com a tal no perd mai la sobirania, de manera que, estrictament parlant, ni tan sols un Parlament és sobirà; si el parlament legislés més enllà de les seves prerrogatives, anant contra els drets privats, la legislació seria nul·la.

5. Expliqueu si esteu d’acord o en desacord amb l’afirmació següent: «Si cadascú pensés que té dret a desobeir el govern sempre que cregui que el govern no actua d’acord amb les finalitats per a les quals es va establir, tothom trobaria sempre excuses per a desobeir, i el govern seria feble i incapaç de proporcionar seguretat i estabilitat als ciutadans.» Responeu d’una manera raonada. [2 punts]

És significatiu en el text que Locke, i la tradició del contracte social que ell representa, no separi la utilitat de la justícia. Per al nostre autor la llibertat és, inseparablement, útil i justa. No són els èxits o les bones conseqüències de la política concreta les que justifiquen un Estat just, sinó el respecte al contracte que ha donat origen a la societat política. L’Estat va ser establert per tal de potenciar els drets naturals (a la vida, a la llibertat i a la propietat) i un govern que atempti contra aquests drets és injust, de manera que al límit esdevé una tirania. Quan el governant es passa de la ratlla, per exemple fent allò per al que no està autoritzat, limitant llibertats constitucionals, etc., el poble té dret a revocar el president del govern,i a tornar a començar el procés a través del qual es crea la societat política.

Però el mecanisme no és ni fàcil, ni immediat. No ha de ser massa fàcil justificar una revolució. En un Estat liberal el poder està disseminat: no hi ha un monarca absolut sinó diversos poders que actuen de contrapès per evitar l’excessiva concentració de poder que podria donar origen a temptacions absolutistes. Només quan des dels diversos poders es considera que el governant ha anat molt més enllà del poder que efectivament pot iniciar-se el procés. Qui ha de decidir que un governant és tirànic és bàsicament un poder legislatiu (o l’equivalent a un poder legislatiu) i no és el simple ciutadà aïllat que pot estar enfadat amb el poder perquè subjectivament creu que no se li ha fet justícia. No hi ha un dret personal a considerar que un govern és injust perquè a partir del moment que hem fet un pacte, la interpretació d’aquest pacte s’ha de fer a través de les institucions que en deriven i no de la pura subjectivitats d’un o diversos ciutadans.

Un exemple pot servir per tal d’explicar la diferència entre el que és una ‘excusa per a desobeir’ i el que és una situació en què el govern ha de ser destituït perquè ja no pot ‘proporcionar seguretat i estabilitat als ciutadans’, podria ser la qüestió dels impostos. Un ciutadà o un grup de ciutadans pot creure que se’ls exigeixen uns impostos excessius, i fins i tot confiscatoris, i organitzar-se per lluitar contra les lleis que troben injustes. Però si té dret a canviar el govern en la propera convocatòria electoral, els impostos injustos poden ser revocats per un govern diferent i no caldrà fer la revolució. Imaginem, però, que el govern vol establir amb rang constitucional uns impostos injustos, desiguals i confiscatoris amb caràcter permanent. Llavors, el poble que no té cap possibilitat pacífica per canviar les lleis, podrà fer-ho de forma fins i tot violenta. Hi ha un cas molt conegut en la història, el Motí del Te de Boston (1773), en què el poble americà es negà a acceptar uns impostos que se li volien imposar des de la Corona anglesa i que està en l’origen de la independència dels Estats Units. Exercir el dret de revolta és sempre la darrera possibilitat que li ha de quedar a un poble quan cap altra possibilitat resulta viable.