Bretton Woods: FMI, BIRD, GATT i Crisi Petroli

Les Institucions de Bretton Woods

El 1945 es van crear tres grans institucions que actuen com a àrbitres de l'economia internacional:

BIRD: Banc Internacional per a la Reconstrucció i el Desenvolupament

Es va crear per a la reconstrucció d'Europa, tot i que en realitat no va jugar un paper important a causa de la manca de recursos i la mala gestió d'aquests. Es converteix en un proveïdor d'estadístiques. També es va crear amb la voluntat d'ajudar els països del Tercer Món, però la manca de recursos i la seva mala gestió van fer que el seu efecte també fos limitat.

OIC: Organització Internacional del Comerç

Es va crear amb l'objectiu de promoure el lliure comerç per tal d'evitar una guerra. Els que no volen aplicar-lo són Europa, que necessita el proteccionisme per recuperar-se, i els EUA, que sempre ha estat proteccionista. Com que són els més importants i es neguen a signar l'acord, es crea el GATT (Acord General sobre Tarifes i Comerç). El GATT no té poder de sanció, per tant, les dues parts han d'estar d'acord perquè funcioni:

• Els aranzels no poden ser discriminatoris per al lloc d'origen. Es posen per productes, no pel lloc d'on venen.
• Rebaixar el nivell de proteccionisme: quan ha entrat una determinada quantitat de productes, es tanca la porta.
• Clàusula de nació més afavorida.

El GATT exclou:

• Els productes primaris, que no formen part de la rebaixa d'aranzels.
• Zones de lliure comerç.
• Unions duaneres.

FMI: Fons Monetari Internacional

Es va crear per garantir un sistema financer internacional estable.

Com?

• Sistema de tipus de canvi fixos:
  • Patró Dòlar: el dòlar és convertible a l'or, però la resta de monedes només ho són al dòlar.
  • El tipus de canvi és fix, però es permet una fluctuació de fins a l'1%.
  • Si una moneda canviava de valor en més d'un 1%, es permetia ajustar la seva paritat.

  Com a conclusió, podem dir que era fix però flexible.

• Ajut financer per evitar els desequilibris: quan un país tenia dèficit, podia devaluar o bé demanar un préstec a l'FMI. El préstec es concedia sota el compromís d'aplicar polítiques d'estabilització que permetessin tornar a la paritat.

La política de disciplina i estabilitat (paritats fixes) i la de flexibilitat (bandes de fluctuació, crèdit, negociació del tipus de canvi) funcionen gràcies als EUA.

La Fi de l'Expansió (1973-1998)

Del 1973 al 1998, els països que creixien més ràpid frenen i els que creixien menys, frenen encara més, amb la qual cosa s'accentuen encara més les diferències. Les mesures keynesianes ja no serveixen, ja que hi ha estanflació. Als anys 30, la deflació i l'estancament s'havien superat a través d'un desplaçament de la demanda, ja que el problema es trobava en una caiguda d'aquesta. Però ara el que disminueix no és la demanda, sinó l'oferta. En augmentar el preu del petroli, comencen a pujar els preus (inflació) i augmenta molt l'atur. Els governs poden expandir la demanda, amb el conseqüent augment de preus, o contraure la demanda, la qual cosa provoca un augment de l'atur.

Canvis Estructurals dels Anys 70

• Terciarització de l'economia: el sector serveis és el que produeix els increments de productivitat, mentre que la indústria i l'agricultura es redueixen, sobretot en termes d'ocupació.
• Totes les innovacions ja s'han aplicat als processos de producció, per tant, no és possible fer-los més eficients. No es produeix una nova revolució tecnològica fins als 90.
• Els EUA deixen de ser els líders únics del sistema i emergeixen el Japó i la UE.
• El sistema es basa en un consum intensiu en energia, que fins llavors és barata, però a partir del 1973 comença a ser cara.

La Fi de Bretton Woods

Funciona mentre el dòlar és fort, però quan cau, ja no funciona. Els EUA comencen a tenir dèficits pressupostaris a partir del 1970. El que passa és que, en els mercats de divises, veient que el dòlar no va bé, es comencen a vendre els dòlars i a comprar marcs o iens que estan en creixement. Hi ha pressió perquè es reajustin els tipus de canvi del dòlar. El 1971, el marc entra en lliure flotació i el dòlar suspèn la convertibilitat en or i es devalua. La UE intenta mantenir els tipus de canvi fixos, però el 1973 es fa inviable davant de l'augment del petroli.

La Crisi del Petroli

L'energia és un input imprescindible per a qualsevol activitat, tant econòmica com quotidiana. Com que tot el que fem implica energia, si n'augmenta el preu, augmenta el preu de tot. En passar del model carbó al model petroli, aquest marca les relacions internacionals. Amb el model carbó, consumia carbó qui en tenia, però ara es consumeix petroli encara que no se'n tingui, amb la qual cosa hi ha molta dependència entre països.

OPEP: Organització de Països Exportadors de Petroli

• Dècada de 1960: Política comuna de preus i producció i participació en l'extracció i el transport.
• 1971: Nacionalitzacions a Algèria, Líbia i l'Iraq.
• 1973: Augment dels preus a causa de:
  • Qüestions polítiques: atacs d'Israel als veïns àrabs.
  • Qüestions econòmiques: la devaluació del dòlar el 1971 redueix els ingressos dels exportadors de petroli.
• 1979: Segon augment de preus a causa de la guerra Iran-Iraq, que redueix les exportacions d'aquests països.

Conseqüències de l'Augment de Preus del Petroli

• Els països importadors de petroli pateixen un fort augment de preus, que genera una crisi de producció i, com a conseqüència, estanflació.
• Països exportadors de petroli: tenen un augment dels ingressos, que ingressen al sistema bancari occidental.
• Del sistema bancari internacional van al Tercer Món en forma de préstecs molt barats. Quan aquests diuen que no poden pagar, es produeix la crisi del deute.
• OPEP: pèrdua de control sobre els preus a causa de:
  • Diversificació energètica en els països importadors.
  • Augment de la producció en altres països: com que puja el preu del petroli, tothom es posa a buscar-ne.
  • Divergències polítiques entre els països de l'OPEP.