Les Branques Tradicionals de la Filosofia: Guia Completa

Les branques tradicionals de la filosofia

Històricament, les preocupacions filosòfiques han estat tractades dins d'aquestes tres categories generals: lògica, metafísica, epistemologia i la filosofia dels valors o axiologia. Hem organitzat el nostre text al voltant de les qüestions bàsiques de la filosofia; llavors simplement farem un cop d'ull a les branques tradicionals de la filosofia.

A més de les categories generals esmentades, la filosofia tracta també del conjunt sistemàtic de principis i supòsits que subjauen a un camp determinat de l'experiència. Per exemple, hi ha filosofies de la ciència, de l'educació, de l'art, la música, la història, el dret, les matemàtiques i la religió. Qualsevol matèria que es conrea prou revela dins seu problemes filosòfics.

Lògica

La filosofia pretén entendre la naturalesa del pensament correcte i descobrir què és un raonament vàlid. Un dels fils que corre al llarg de la història de la filosofia és l'apel·lació a la raó, a l'argumentació i la lògica. Tots fem servir arguments en la nostra vida diària per fonamentar les nostres opinions i per refutar les opinions d'altres amb qui no estem d'acord. Però, com podem distingir entre els arguments vàlids dels invàlids? Bàsicament, un argument és simplement un conjunt de raons (anomenades premisses) a favor o en contra d'una determinada posició (anomenada conclusió). Una inferència és quan derivem una conclusió a partir de premisses generals (deducció) o de l'evidència factual (inducció).

La deducció i la inducció són ambdós processos de raonament que necessitem entendre si volem evitar errors d'argumentació (fal·làcies) en el nostre pensament. Hi ha termes que s'usen per descriure els mètodes pels quals ens movem des de l'evidència a determinades conclusions basades en l'evidència. La deducció és el procés a través del qual obtenim una conclusió d'una o més premisses. Si la nostra inferència és correcta i la conclusió deriva de les premisses, diem que la deducció és vàlida. Per exemple, si diem: “Tots els homes són mortals” i “Sòcrates és un home”, podem concloure que “Sòcrates és mortal”. Aquí les premisses són tota l'evidència que és rellevant per a la solidesa de la conclusió. La inducció, d'altra banda, és empírica, ja que tracta amb qüestions de fet. Intenta obtenir conclusions sobre tots els membres d'una classe després d'examinar només alguns d'ells. La intenció és fer afirmacions o proposicions que són veritables. Per exemple, després d'examinar alguns corbs, o fins i tot un gran nombre d'aquests, és vàlid concloure que tots els corbs són negres? Podem concloure que el següent corb que vegem sigui negre?

L'argumentació i la dialèctica són instruments indispensables dels filòsofs. Els arguments han de tenir una base sòlida i raonable. La tasca de concebre demostracions per determinar quins arguments són vàlids i quins no pertany a la branca de la filosofia anomenada lògica. La lògica és l'estudi sistemàtic de les regles per a l'ús correcte d'aquelles raons que donen suport, regles que podem fer servir per distingir els bons arguments dels erronis.

La majoria dels grans filòsofs des d'Aristòtil fins al present han estat convençuts que la lògica impregna totes les altres branques de la filosofia. La capacitat de posar a prova la consistència lògica dels arguments, entendre les conseqüències lògiques de certs supòsits, i distingir els tipus d'evidència que el filòsof fa servir són essencials per “fer” filosofia.

Metafísica

Per a Aristòtil, el terme metafísica significa “filosofia primera”, la discussió dels principis més universals; posteriorment el terme va arribar a significar “el pensament comprensiu sobre la naturalesa de les coses”.

La metafísica indubtablement és la branca de la filosofia que els alumnes troben més difícil. La metafísica intenta oferir una visió comprensiva de tot allò que existeix. Tracta de problemes com el de la relació entre ment i matèria, la naturalesa del canvi, el significat de la “llibertat”, l'existència de Déu i la creença en la immortalitat personal.

Actualment, els filòsofs no estan d'acord sobre si és possible oferir una visió del món o una metafísica. Alguns filòsofs contemporanis, amb el seu èmfasi en la percepció sensible i en el coneixement científic objectiu, són escèptics sobre la possibilitat d'un coneixement metafísic i la rellevància de les qüestions metafísiques. Hi ha, no obstant això, molts filòsofs, antics i moderns, que creuen que els problemes metafísics estan estretament relacionats amb la concepció que es té de la naturalesa fonamental de l'univers. Molts d'aquests filòsofs creuen que hi ha en la humanitat quelcom que transcendeix l'ordre empíric de la naturalesa.

Epistemologia

En general, l'epistemologia és la branca de la filosofia que estudia les fonts, la naturalesa i la validesa del coneixement. Què és capaç de conèixer la ment humana? De quines fonts obtenim el nostre coneixement? Tenim algun coneixement genuí en què confiar, o devem conformar-nos amb opinions i suposicions? Estem limitats a conèixer els fets bàsics de l'experiència sensible, o som capaços d'anar més enllà del que els sentits ens revelen?

El terme tècnic per a la teoria del coneixement és epistemologia, que prové de la paraula grega episteme, que significa “coneixement”. Hi ha tres qüestions centrals en aquest àmbit:

1. Quines són les fonts del coneixement? D'on prové el coneixement genuí? Com coneixem? Aquesta és la qüestió sobre els orígens del coneixement.
2. Quina és la naturalesa del coneixement? Hi ha un món real fora de la ment humana? Si és així, el podem conèixer? Aquesta és la qüestió de l'aparença versus la realitat.
3. És vàlid el nostre coneixement? Com distingim la veritat de l'error? Aquesta és la qüestió sobre la demostració de la veritat, és a dir, la verificació.

Tradicionalment, la majoria d'aquells que han ofert respostes a aquestes qüestions es poden situar en una de dues escoles de pensament: racionalisme o empirisme. Els racionalistes sostenen que només a través de la raó humana podem descobrir els principis bàsics de l'univers. Els empiristes afirmen que tot el coneixement deriva en darrer terme de l'experiència sensible i, llavors, el nostre coneixement queda limitat a allò que podem experimentar. Hauria de quedar clar que hi ha una relació necessària entre la metafísica i l'epistemologia. La nostra concepció de la realitat depèn de la nostra comprensió d'allò que podem conèixer.

Contràriament, la nostra teoria del coneixement depèn de la nostra comprensió de nosaltres mateixos en relació amb tota la realitat. Tradicionalment, els filòsofs que han intentat comprendre això es poden situar en dues tradicions de pensament: el realisme i l'idealisme. Aquestes tradicions de pensament es diferencien per concedir diferent importància als elements que integren el procés de coneixement, especialment el subjecte cognoscent i l'objecte cognoscible.

El realisme defensa que la realitat, és a dir, l'objecte del coneixement, existeix per si mateixa, independentment del subjecte. Es dona prioritat a l'objecte que és, en qualsevol cas, més fonamental que el subjecte. L'única cosa que poden fer els éssers humans, segons aquesta concepció, és captar o conèixer la realitat, però no l'alteren ni la modifiquen. Per al realisme podem conèixer les coses en si mateixes, tal com són. L'idealisme, en canvi, subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix. Allò indubtable, segons aquesta tradició de pensament, és l'existència de la consciència, la seguretat que jo estic pensant o coneixent. Podem dubtar que existeixin, més enllà de la nostra consciència, els objectes als quals fan referència els meus pensaments o coneixements, però no del fet que en tenim consciència i coneixement. Passa quelcom semblant quan somiem, ja que només podem tenir seguretat del que hem somiat, no que això existeixi o hagi passat a la realitat. Per tant, en el procés de conèixer és el subjecte qui té una rellevància especial. Les concepcions idealistes del coneixement entenen, de vegades, que la realitat no és directament assolible pel nostre coneixement o pensament. Per poder conèixer o pensar necessitem uns elements intermedis: les idees. Si, d'acord amb el realisme, l'objecte immediat del coneixement són les coses, segons l'idealisme l'objecte immediat de coneixement són les representacions mentals (les idees) de les coses. Per tant, en certa manera, el procés de coneixement és un procés de construcció o d'organització de les dades procedents de la realitat. D'aquí que allò que entenem per “realitat” no pugui ser considerat independent del subjecte que la coneix, és a dir, que l'organitza i la construeix.

Axiologia o Filosofia dels Valors

L'axiologia és la branca de la filosofia que estudia els valors (aquelles qualitats de les accions o les coses que les fan estimables). Es pot dividir en:

• Ètica
• Estètica
• Filosofia política

En termes generals, l'ètica s'ocupa de la qüestió de la moralitat. Què és el correcte i l'incorrecte en les relacions humanes? Dins la moralitat i l'ètica hi ha tres àrees principals:

1. Ètica normativa
2. Ètica aplicada
3. Metaètica

L'ètica normativa és l'àrea en què els filòsofs intenten elaborar judicis acceptables sobre quines haurien de ser les nostres eleccions i valors. “Hem de mantenir les nostres promeses” i “Has de ser honest” són exemples de judicis normatius —del deure moral, l'objecte d'estudi de l'ètica. Des de l'època dels grecs, els filòsofs han formulat principis d'explicació per examinar per què la gent actua de la manera que ho fa, i quins són els principis segons els quals la gent hauria de viure; l'exposició argumentada d'aquests principis constitueix el que s'anomenen teories ètiques.

Ètica Aplicada

Un segon nivell d'investigació és l'ètica aplicada. L'ètica aplicada consisteix simplement en l'aplicació de la reflexió en ètica normativa a qüestions específiques especialment controvertides o a determinats àmbits professionals. Implica la reflexió sobre qüestions com:

• L'eutanàsia
• L'avortament
• Els drets dels animals
• La pena de mort

I l'elaboració de codis ètics dins d'àmbits professionals com:

• La medicina
• La investigació científica
• El periodisme
• La política
• L'empresa privada, etcètera.

Metaètica

Tercer, hi ha una àrea de crítica o metaètica. Aquí l'interès se centra en l'origen de les normes morals, l'anàlisi del significat dels termes i el llenguatge emprat en el discurs ètic i el tipus de raonament emprat per justificar els judicis ètics. Això equival a preguntar-se què fem exactament quan fem judicis morals. Intentem determinar fets objectius que poden ser veritables o falsos? O, potser, intentem expressar els nostres sentiments personals o els sentiments del conjunt de la societat? Quan els filòsofs intenten respondre aquestes qüestions, desenvolupen teories que no intenten guiar directament la nostra conducta. Les teories metaètiques no són tant teories ètiques com teories sobre l'ètica. La metaètica pretén també explicar els processos mentals que hi ha al darrere de la nostra capacitat de jutjar la bondat o maldat d'un determinat comportament. Què és el que motiva la conducta dels humans? La bondat és un impuls natural en els humans? O som egoistes per naturalesa?

Estètica

En termes generals, l'estètica tracta de la teoria de l'art i la bellesa. Les qüestions sobre l'art i la bellesa es consideren part de l'àmbit dels valors perquè molts dels problemes filosòfics en estètica impliquen fer judicis crítics o de valor. Existeixen grans diferències d'opinió pel que fa a quins objectes reclamen una resposta estètica i què és realment la bellesa. La nostra concepció de la bellesa pot diferir no a causa de la naturalesa mateixa de la bellesa, sinó a causa dels diferents graus de preparació per apreciar-la. Per tant, si no podem percebre la bellesa en objectes que altres troben bells, pot ser sensat retenir el nostre judici fins que siguem capaços per nosaltres mateixos de fer una anàlisi competent de l'experiència estètica.

Filosofia Política

La filosofia política investiga els judicis de valor sobre la societat, l'Estat i la relació dels individus amb aquestes institucions. Les preguntes següents reflecteixen les preocupacions de la filosofia social i política:

• Per què els individus viuen en societat?
• Quins ideals socials de llibertat, drets humans, justícia, igualtat i responsabilitat són desitjables?
• Per què s'ha d'obeir el govern?
• Quins criteris s'han de fer servir per determinar qui hauria de tenir el poder polític?
• Quins criteris s'han de fer servir per determinar l'abast del poder polític, i quins drets o llibertats haurien de ser immunes al control legal i polític?
• Cap a quins objectius s'hauria de dirigir el poder polític, i quins són els criteris per determinar-ho?

Les respostes conflictives a aquestes qüestions i les seves aplicacions impregnen la història humana; els valors i les conviccions morals dels éssers humans queden reflectits en la nostra vida social i política diària.