Les Branques de l'Antropologia, Evolucionisme i el Procés d'Humanització

Introducció a l'Antropologia: Branques i Objecte d'Estudi

• L’antropologia filosòfica aspira a una explicació global de la nostra identitat enfront dels altres éssers, per la qual cosa pretén definir els trets essencials de l’ésser humà.
• L’antropologia científica s’ocupa tant de la dimensió biològica de l’espècie humana com de la dimensió cultural. Per aquest motiu, actualment es distingeixen dues grans branques: antropologia física i antropologia cultural.

L'Antropologia Física i Cultural

L’antropologia física estudia els aspectes biològics propis de l’ésser humà, és a dir, l’ésser humà en tant que organisme animal.

• Estudia l’ésser humà com a producte de l’evolució biològica.
• Descriu les diferències físiques que es poden observar entre els éssers humans i la resta dels homínids.
• Distingeix les varietats físiques observables entre els diferents grups ètnics que componen la humanitat actualment.

L’antropologia cultural estudia l’origen, el desenvolupament, l’estructura i les característiques de la cultura humana, tant en les societats del passat com en les actuals.

Explicacions Preevolucionistes

• Els primers filòsofs grecs, com Plató o Aristòtil, creien que les espècies que hi ha al nostre planeta no havien sofert canvis des del seu origen.
• L’aparició de les espècies podria haver estat per generació espontània, o per mitjà de la voluntat divina que les havia creat. Aquestes concepcions partien d’un supòsit fixista, és a dir, el caràcter inamovible de les espècies al llarg del temps.
• En el segle XVIII, el creacionisme fixista va tenir defensors com Linné i Cuvier. Els seus treballs van ser decisius en el terreny de la història natural, ja que consideraven que l’adaptabilitat dels individus al medi és el resultat o producte d’un disseny intel·ligent. Aquests autors es van oposar críticament als treballs d’alguns contemporanis com Lamarck, que defensaven una visió evolucionista de l’esdevenir natural.

Explicacions Evolucionistes

Charles Darwin, a L’origen de les espècies (1859), va assentar les bases de les explicacions evolucionistes actuals.

Les tres tesis fonamentals de Darwin

1. Les espècies s’originen per transformacions continuades.
2. La selecció natural és el principi explicatiu de l’evolució. Així, entre els molts canvis que espontàniament es produeixen en les espècies, només perduren i es transmeten aquells que resulten més eficaços en la lluita per la vida. Els individus millor dotats, els que millor s’adapten al medi, sobreviuen i transmeten hereditàriament les seves característiques.
3. L’ésser humà descendeix d’antics primats. Com la resta dels animals, procedeix de l’evolució d’espècies anteriors ja extingides.

La teoria darwinista, tanmateix, no explicava els mecanismes que determinaven quines característiques es transmetien de generació en generació, ni de quina manera ho feien.

L'Evolució de l'Ésser Humà

L’ésser humà està emparentat amb espècies com el ximpanzé, el goril·la o l’orangutan. Segons els experts, la bifurcació de la branca dels hominoides en pòngids i homínids es va produir fa uns 5 o 10 milions d’anys.

Línia evolutiva dels homínids

• L’homínid més antic conegut va ser l’Ardipithecus ramidus (4.4 M. d’anys).
• Posteriorment, va aparèixer el gènere Australopithecus (2-4 M. d’anys), el representant més antic del qual va ser l’Australopithecus afarensis. Pel que sembla, aquest va donar lloc a dues línies d’evolució, una extingida i una altra que va evolucionar fins a l’ésser humà actual.
• A partir d’aquesta segona línia va aparèixer una espècie considerada humana, l’Homo habilis. Amb aquesta espècie es va produir un augment de la capacitat cranial i canvis culturals considerables.
• Seguint aquesta línia evolutiva arribem fins a l’Homo sapiens, el nostre avantpassat immediat que va viure fa aproximadament 250.000 anys, donant pas fa 35.000 anys a la nostra espècie, l’Homo sapiens sapiens.

Característiques de les principals espècies

Australopithecus

Van ser els primers homínids que van poblar el planeta, sorgits fa uns 4 milions d’anys. Se n’han trobat restes a Sud-àfrica i Etiòpia (Lucy). Tenien una alçada de 1,20 m i la seva capacitat cranial era d’uns 450 cc. Eren bípedes, omnívors i no coneixien la tècnica de la caça.

Homo habilis

Van sorgir fa uns 2 milions d’anys. Tenien una alçada de 1,40 m i la seva capacitat cranial era d'uns 800 cc. Elaboraven eines de pedra i eren caçadors.

Homo erectus

Van sorgir fa un milió i mig d'anys. Mesuraven 1,70 m i la seva capacitat cranial era d’entre 800 i 950 cc. Feien servir el foc per coure aliments (però encara no sabien com encendre'l).

Homo sapiens neanderthalensis

Va sorgir a Europa fa uns 200.000 anys. La seva capacitat cranial era d’uns 1.500 cc. Coneixien el foc, eren hàbils caçadors i practicaven rituals funeraris.

Homo sapiens sapiens

Van sorgir fa uns 40.000 anys i són els ascendents immediats dels humans actuals. Es van estendre per tota la Terra. Fabricaven eines, coneixien la ceràmica i van desenvolupar l’art rupestre.

El Procés d'Hominització

Posició erecta del cos

A diferència d’altres primats, els avantpassats de l’ésser humà es caracteritzaven per la marxa bípeda, és a dir, caminaven sobre els dos peus, sense utilitzar les mans com a suport.

Alliberament de les extremitats superiors

Caminar erecte sense utilitzar les extremitats superiors va permetre que les mans s’especialitzessin en funcions diferents de la marxa: la manipulació d’objectes, la caça, la defensa o la construcció.

Desenvolupament cerebral

Entre l’Australopithecus i l’Homo sapiens sapiens, el cervell triplica la seva grandària i es fa més complex.

El desenvolupament cerebral de l’espècie va ser l’element que va fer possible l’aparició de les capacitats tècniques i simbòliques de l’ésser humà.

L'Aparició del Llenguatge Articulat

La capacitat simbòlica és la responsable de l’aparició de la capacitat cognitiva més sorprenent de l’ésser humà: el domini del llenguatge articulat com a vehicle de comunicació.

Gràcies al llenguatge, l’ésser humà és capaç de realitzar generalitzacions i abstraccions, i referir-se a realitats passades, futures o imaginàries.

Hipòtesis sobre l'origen del llenguatge

Se suposa que el llenguatge articulat ha derivat d’un primer llenguatge gestual. Com, quan i per què els gestos van donar lloc a la comunicació articulada? Existeixen diverses hipòtesis:

• Una mutació genètica hauria causat aquesta especialització.
• L’augment progressiu de la intel·ligència general afavoriria l’aparició i el creixement de la capacitat simbòlica i lingüística.
• La generalització de senyals gestuals d’alarma i avís provoca que aquesta es vagi combinant gradualment amb senyals vocals.

És possible que les tres teories anteriors siguin complementàries i, sense excloure’s unes a les altres, componguin una explicació multicausal de l’origen del llenguatge.

La Cultura i el Procés d'Humanització

La cultura com a factor humanitzador

Si la determinació biològica i genètica amb la qual venim al món constitueix el que considerem la nostra dimensió natural, la nostra dimensió cultural, en canvi, es compon per tot allò que adquirim socialment: coneixements, tècniques, hàbits, normes i maneres de viure.

Així, doncs, podem dir que la cultura és el conjunt d’informacions adquirides a través de l’aprenentatge social, que pot donar-se per imitació, per ensenyament o per assimilació o costum en el seu ús.

• El llenguatge permet la transmissió i l’assimilació de noves conductes, tècniques, coneixements o informació, a distància.
• Els nous continguts culturals s’hereten de generació en generació, s’acumulen i s’incrementen amb el pas del temps.

La cultura humana és el conjunt d’informacions adquirides socialment i transmeses a través del llenguatge. L’ésser humà pot modificar el seu propi medi gràcies a la cultura, per la qual cosa diem que la cultura té un valor adaptatiu. Això és el que ha succeït al llarg de la història, és a dir, en l’ésser humà hi ha hagut una evolució cultural que, sovint, ha estat més significativa que l’evolució biològica.

La diversitat cultural

No hi ha una sola cultura sinó que n’hi ha moltes. Aquesta pluralitat es coneix com a diversitat cultural.

• Mentre que els animals només poden reaccionar de manera limitada davant els estímuls de la natura, l’ésser humà posseeix llibertat i intel·ligència per a triar la resposta que li sembla més adequada en cada cas.
• Al llarg de la història, l’aïllament i la falta de contacte entre els diferents grups que poblen la Terra han afavorit la diferenciació i la diversitat. El fet d’haver d’enfrontar-se a situacions problemàtiques, des de circumstàncies i possibilitats diferents, ha propiciat aquesta pluralitat.

Posicions davant la diversitat cultural

Etnocentrisme

És l’actitud adoptada per aquells que jutgen i valoren la cultura d’altres grups des dels criteris i creences de la pròpia cultura. Des de la seguretat que la seva és la bona, es menyspreen i critiquen elements culturals diferents i estranys. Aquesta actitud és la base de fenòmens com l’imperialisme o la colonització, i pot degenerar en posicions més radicals com el racisme o la xenofòbia.

Relativisme cultural

Aquesta posició considera que és impossible comparar o avaluar les característiques de les diferents cultures. Es basa en la creença que tota cultura té valor en ella mateixa, ja que tots els elements que la formen es comprenen i s’expliquen per una lògica interna que a l’observador extern li és difícil de captar.

Universalisme

Aquesta posició proposa un rebuig de les actituds etnocèntriques per evitar que unes cultures s’imposin sobre unes altres, basant-se en un diàleg real que faciliti la convergència d’aquells trets culturals que han demostrat la seva eficàcia: l’organització democràtica de la societat, el respecte als drets fonamentals, la igualtat d’oportunitats o l’estima de valors com la llibertat o la solidaritat.

Cap a la convergència cultural: la globalització

L’assimilació de trets propis d’altres pobles fa que, cada vegada, les cultures humanes siguin més semblants. Aquesta postura compta amb detractors que consideren aquesta convergència cultural com una espècie d’etnocentrisme camuflat de la cultura occidental.

Alguns Debats en Antropologia

Innatisme contra Ambientalisme

Segons els innatistes, la clau per a entendre la conducta humana està en la nostra herència genètica, perquè és allà on estan definits els marges de desenvolupament potencial de cada capacitat. Per contra, els ambientalistes creuen que amb prou feines venim equipats amb un petit repertori d'actes reflexos i unes poques respostes instintives; la resta és fruit de l'aprenentatge. Per tant, des d'aquesta òptica, es minimitza la importància dels trets heretats i es posa l'accent en com han influït en cadascú l'educació i la socialització.

Tensió entre Naturalesa i Cultura

En parlar del binomi naturalesa i cultura, un dels punts que generen més discussió és la qüestió de com cal interpretar la relació entre totes dues. Hi ha qui entén que l'home neix amb una tendència natural a l'egoisme i l'agressivitat (exemples: Thomas Hobbes i Sigmund Freud).

• En El malestar en la cultura (1930), Sigmund Freud destaca que els éssers humans naixem amb una pulsió o impuls innat cap a la competitivitat i la violència, a la qual anomenem Thanatos o pulsió de mort, i també amb una pulsió de vida, que denomina Eros, que recull l'impuls sexual i d'autoconservació.
• Altres pensadors, com Jean-Jacques Rousseau, apunten cap a una bondat natural de l'ésser humà que, tanmateix, es va veient malmesa a mesura que anem creixent i anem descobrint com funciona la societat.