Biografia i Anàlisi de l'Obra de Joan Maragall

Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911)

Fill d’un fabricant de teixits, Joan Maragall no va continuar el negoci familiar i va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, carrera que gairebé mai no va exercir. Va ser secretari de redacció del Diario de Barcelona (des del 1890 fins al 1903) i va treballar molt activament com a periodista en diaris i revistes. Es va casar i va tenir tretze fills. Va ser un burgès culte i sensible; va tenir una vida plàcida de rendista i un gran prestigi social i intel·lectual. Va traduir algunes obres de romàntics alemanys com Goethe, Novalis o Nietzsche, els quals van influir en la seva obra.

La teoria de la ‘paraula viva’

Maragall va teoritzar sobre la literatura en articles, cartes, conferències, assajos, pròlegs i poemes. Sobre la creació poètica va bastir la teoria de la ‘paraula viva’, que va exposar en dos assajos: Elogi de la paraula (publicat el 1905) i Elogi de la poesia (1907). En aquesta teoria va mantenir una concepció romàntica de la poesia, els requisits essencials de la qual eren l’espontaneïtat, l’emoció pura i la sinceritat dels sentiments. El poeta havia d'esperar els moments d’inspiració i de febre creadora per “dir les coses tal com ragen”, sense retòrica. Les paraules escrites en aquestes condicions eren vives i, un cop escrites, esdevenien sagrades i intocables. Maragall entenia la poesia com un acte d’esperit: la poesia tenia el poder de revelar una realitat transcendental amagada rere una realitat objectiva. L’autor no havia de revisar el poema, ja que amb la correcció desapareixia l’espontaneïtat, la puresa i la sinceritat. Per a Maragall, la poesia popular reunia aquestes condicions i per tant era el seu model d'autenticitat, “l'escola suprema”.

El concepte que exposa Maragall en aquesta teoria és el del poeta com a vident, com a guia per a la resta de persones, ja que el poeta és qui té més capacitat de percepció. És l’individu que, en estat de gràcia, descobreix la realitat transcendent, la bellesa amagada del món (en les coses, la natura, els costums, els fets de la vida social...). En definitiva, per a Maragall la poesia és vocació, inspiració i paraula viva.

Obra poètica de Joan Maragall

L’obra poètica de Joan Maragall està recollida en cinc llibres: Poesies (1895), Visions i cants (1900), Les Disperses (1904), Enllà (1906) i Seqüències (1911). Temàticament, la podem classificar en els grups següents:

• Poesia decadentista

  Són poemes que expressen estats d’ànim, bàsicament de malenconia i tristesa. Exalcen la mort i el mal com a elements de bellesa. Hi predominen els tòpics decadentistes: colors foscos, boira, silenci, etc. El poema La vaca cega n'és un exemple.

• Poesia vitalista

  Bona part de la poesia de Maragall segueix l'actualitat social i política del país, com l’Oda a Espanya, motivada pel desastre colonial de 1898. Aquesta darrera s'emmarca de ple en el regeneracionisme amb una voluntat d'apel·lar els dirigents a la superació i a la reconstrucció del país.

• Poesia nacionalista

  A Visions (del llibre Visions i cants), Maragall reelabora alguns mites lligats al món llegendari català que contribueixen a definir les característiques ètniques catalanes. El poema més extens és el dedicat al Comte Arnau, símbol de l'artista modernista enfrontat a la societat. El comte Arnau, que parteix d'una llegenda romàntica, està repartit en tres èpoques i en tres llibres.

• Poesia de la natura

  La natura, com en els poetes romàntics, és un dels temes principals de la poesia maragalliana. El paisatge o els elements que el formen (arbres, muntanyes, animals...) sempre són un pretext per suggerir-nos sentiments i emocions personals. Un exemple d’aquest tipus de poesia és el poema La fageda d’en Jordà.