El Bilingüisme: Tipus, Processos i Planificació

El Bilingüisme

Definició

El bilingüisme representa el nivell fonamental del multilingüisme, definint-se com una situació en què dues llengües coexisteixen. Aquest fenomen pot ser categoritzat en tres tipus distintius.

Tipus

Bilingüisme Individual

• Simètric/asimètric: Coneixement equilibrat o desigual de dues llengües.
• Actiu/passiu: Capacitat d'utilitzar oralment i per escrit les dues llengües.
• Instrumental/integrador: Bilingüisme amb una finalitat específica o per interès cultural.

Bilingüisme Territorial

En estats amb més d'una llengua oficial, s'estructura territorialment en zones lingüístiques. Implica la relació ciutadà-estat en qualsevol de les seves llengües oficials.
Exemples com Suïssa i Bèlgica, on la llengua varia segons les regions.

Bilingüisme Social

Coexistència de dues llengües en un territori (ja siguin oficials o no). Sorgeix com a resultat de fets extralingüístics com guerres, conquestes o desplaçaments de població.
Tipus unidireccional (població local bilingüe, nouvinguda monolingüe) i bidireccional.

Processos i Conseqüències

En bilingüisme social, es dóna un procés de substitució, amb altres situacions com la mitificació del bilingüisme.
A pesar de la percepció positiva inicial, la mitificació pot conduir a la desaparició d'una llengua, generant conflictes lingüístics.
Altres fenòmens com la diglòssia (ús formal/informal de llengües), prejudicis lingüístics i la minorització (pèrdua d'àmbits per invasió d'una altra llengua) també es manifesten en aquest context.

Conclusió

Aquesta exploració del bilingüisme destaca la riquesa i complexitat de la convivència de llengües en diferents àmbits. La comprensió d'aquests fenòmens és essencial per a la preservació de la diversitat lingüística i la promoció d'una convivència harmoniosa entre comunitats multilingües.

Procés de Substitució: Desaparició Progressiva d'una Llengua Pròpia

Definició

El procés de substitució és una evolució lingüística on una llengua pròpia d'un territori es veu progressivament substituïda per una altra.

Fases

1. Fase Inicial

La llengua pròpia és àmpliament utilitzada en tots els àmbits d'ús.

2. Fase de Conquesta o Moviment Poblacional

L'arribada d'una altra llengua, inicialment testimonial i limitada a àmbits específics.

3. Fase de Bilingüisme Social

Si la nouvinguda encara no desapareix i cada vegada amplia més els àmbits, es donarà una situació de bilingüisme social, on la secundària ja esdevé necessària per a la major part de la població. Es poden donar dos casos: bidireccional o unidireccional. En el cas unidireccional, es pot donar la mitificació del bilingüisme: tot i que el bilingüisme social aparegui com un fet positiu i natural, acaba amb la desaparició d’una llengua. Això dona a conflictes lingüístics, és a dir, una disputa entre les comunitats lingüístiques per la llengua emprada en els àmbits d’ús.
Diglòssia: el repartiment de les llengües segons la situació comunicativa. Exemple: les situacions formals com el metge o reunions en una llengua i les informals com dinars familiars a una altra.
Prejudicis lingüístics: Idees negatives per ignorància. Exemple: el català és inútil, difícil, de poble, llengua local…
Minorització: una llengua perd àmbit d’ús per la invasió d’altra, pateix la substitució per no poder emprar els àmbits que li corresponen al territori propi. (una llengua minoritària és que té menys parlants que l’altre, però no implica que sigui minoritzada).

4. Fase de Normalització

Si no es produeix un procés de normalització, la llengua estrangera es converteix en la majoritària. La llengua pròpia esdevé secundària, limitada a àmbits específics.

5. Possibilitat de Substitució Total

Si la normalització continua, la llengua estrangera podria substituir totalment la llengua pròpia, portant a la seva desaparició.
Aquest procés complex revela els canvis dinàmics en l'ús de les llengües i les conseqüències associades a la substitució d'una llengua pròpia per una altra.

Procés de Normalització

Definició

Procés pel qual la llengua pròpia d'un territori recupera els àmbits d’ús perduts per la presència d'una llengua estrangera. Per tant, és realitzat quan s’ha iniciat un procés de substitució. El moment delicat de la llengua pròpia és durant la situació de bilingüisme social, és a dir, quan la llengua nouvinguda ha ocupat la majoria d'àmbits d’ús i els parlants de la llengua pròpia han tornat bilingües. Si té èxit el procés de normalització, la llengua pròpia del territori recupera en unes quantes dècades alguna part dels àmbits d’ús perduts i torna a ser majoritària. El procés no acaba fins a arribar al monolingüisme de nou.

Factors

Normativització

Per normalitzar-la ha d'estar normativitzada (que tingui establertes normes ortogràfiques i gramaticals) per a qui no la conegui pugui aprendre-la i els parlants adquireixin confiança per emprar-la en tots els àmbits d’ús.

Poder Polític

El poder polític ha d’apostar per la presència de la llengua, que sigui evident saber-la i usar-la com a necessitat per viure al territori. Per aconseguir-ho es pot oficialitzar, introduir-la a l'educació, mitjans de comunicació, donar ajudes a les entitats parlants…

Superació de l'Autoodi

Desmuntar els prejudicis lingüístics perquè els parlants mostrin lleialtat i autoestima, guanyant àmbits d’ús. A més d’aconseguir que els parlants nouvinguts entenguin la llengua pròpia com necessària per viure allà i així l’aprenguin.

Exemples

• Polonès a Polònia (1918): Després de la independència de Polònia el 1918, el polonès esdevé la llengua habitual mitjançant un procés de normalització. Actualment, és la llengua reconeguda en tots els àmbits d'ús al país.
• Francès al Quebec (1975): A la província del Quebec, Canadà, el francès, tot i ser la llengua pròpia, es va veure minoritzat per la presència de l'anglès. Després d'un procés de normalització iniciat pel Partit Quebequès el 1975, avui el francès és la llengua habitual i totalment normalitzada a la regió.
• Hebreu a Israel (1948): L'hebreu, llengua sagrada del judaisme, va experimentar una revitalització després de la creació de l'estat d'Israel el 1948. Amb l'estatus de llengua oficial, es va convertir en la llengua habitual i reconeguda en tots els àmbits d'ús, amb una salut lingüística robusta que compta amb milions de parlants avui.

Planificació Lingüística

Definició

Món = sis mil llengües aprox. i dos-cents estats = quasi tots els estats del món han de gestionar de qualque manera el plurilingüisme. La gestió de la realitat plurilingüe de l’Estat es fa amb algun objectiu determinat, és per això que els anomenem «models de planificació lingüística», ja que hi ha un objectiu lingüístic al qual es vol arribar mitjançant la política lingüística, les decisions concretes que es prenen per aconseguir el planificat. A Europa hi ha cinc models de planificació lingüística, que podem classificar en dos grups:

Models igualitaris

Bilingüisme institucional

L’Estat té, com a mínim, dues llengües oficials i qualsevol ciutadà pot usar la que vulgui en qualsevol lloc i àmbit de l’Estat. És el cas de Finlàndia, on hi ha el finès i el suec com a oficials. En qualsevol punt de l’Estat es poden usar les dues llengües.

Bilingüisme territorial

L’Estat té, com a mínim, dues llengües oficials i organitza el territori en zones lingüístiques, on només la llengua pròpia del territori és oficial. Exemple: Bèlgica i Suïssa.

Models desigualitaris

Monolingüisme

L’Estat només té una llengua oficial i no dona cap tipus de reconeixement estatal a les altres llengües que s’hi parlen. Per tant, el seu objectiu és tenir un Estat amb una sola llengua. Exemple: França (ALERTA: Hi ha ajuntaments que reconeixen les altres llengües, però és un reconeixement local, no estatal. Hem de tenir en compte la jerarquia administrativa).

Protecció de les minories

L’Estat només té una llengua oficial, però pren alguna mesura per a protegir alguna altra llengua que es parla a l’Estat. És l’exemple de Països Baixos, que té una llei que indica que a la zona de Frísia, el frisó s’ha d’ensenyar a l’escola primària.

Autonomia lingüística

L’Estat només té una llengua oficial, però permet als territoris amb una llengua pròpia diferent de l'oficial poder gestionar la seva llengua (fer-la oficial al territori, introduir-la a l’escola, crear-hi mitjans de comunicació...). És l’exemple d’Espanya, on la constitució permet als territoris de llengua no castellana poder fer determinades accions, ara bé, mai estaran jeràrquicament en les mateixes condicions d’ús i de reconeixement social que l’oficial de l’Estat.