Bilingüisme: tipus, impacte i normalització

El bilingüisme

En una comunitat on conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüisme per part dels que parlen una llengua (de menys prestigi o protecció legal) i d’un monolingüisme per part dels que parlen l’altra (la oficial, la de prestigi, la de més cobertura legal). El concepte de monolingüisme militant es refereix al fet que alguns parlants es neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seva no només en tenen prou, sino que se’ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou. D’aquesta manera arriben a exigir a altres parlants que aprenguin la seva llengua, però ells no n’aprenen cap.

Bilingüisme individual

Una persona parla dues llengües. Dins d’aquest, es poden distingir diferents tipus de bilingüisme individual:

• Passiu o actiu: En el cas del passiu, el parlant coneix dues llengües, però una d’elles no la usa. En canvi, en el cas de l’actiu és el contrari; coneix i usa les dues llengües
• Simètric o asimètric: és simètric si els parlants domina per igual les dues llengües en tots els àmbits (simètric) o al revés (asimètric).
• Instrumental: un individu aprèn la llengua per raons laborals, econòmiques o de convivència
• Integratiu: s'aprèn una llengua per integrar-se dins una nova comunitat lingüística.

Bilingüisme social

Es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest, ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en que un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer una segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com a bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’us estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.

Diferents sociolingüístes, Aracil i Ninyoles, han denunciat el mite del bilingüisme. Es refereixen al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. És curiós senyalar com molts defensors d’aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la situació de bilingüisme és perfecte, que no hi ha problemes, i que, en tot cas, seria un problema obligar a tothom a conèixer la llengua en situació de minorització. Neguen l’existència del conflicte afirmant que tot va bé quan, en realitat, la llengua pròpia està en regressió, en procés de substitució. Els defensors del bilingüisme s’anomenen bilingüistes i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic.

BILINGÜISME TERRITORIAL

Fa referència a l’ús de dues o més llengües, en un àmbit territorial definit. És un sistema de planificació lingüística que va associat a un model d’estat federal i que es troba lingüísticament delimitat per tantes fronteres com comunitats lingüístiques. Cada zona geogràfica té per oficial i exclusiva la llengua pròpia del territori. La resta de llengües que no són pròpies del territori tenen una consideració especial perquè són oficials de l’estat. Aquest sistema garanteix el drets lingüístics dels parlants de tot l’estat i, per aquest motiu, els ciutadans tenen un tractament igualitari.

Estàndard

És una varietat de la llengua correcta des del punt de vista normatiu destinada a servir de referència bàsica als membres d’una comunitat lingüística i a facilitar la intercomunicació entre aquests, eliminant al màxim les diferències dialectals, independentment del seu origen geogràfic, generacional, o social. És per això que deim que l'estàndard és normatiu i supradialectal dóna cohesió i prestigi a la llengua.

Normalització lingüística

Procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per a poder tornar a adaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els aspectes bàsics següents: (Augmentar el nombre de parlant, Augmentar la freqüència d’ús de la llengua, Ocupar tots els àmbits d’ús i Normes d’ús favorables a la llengua dominada)Cada procés de normalització genera el seu propi model particular d’acord amb determinats factors socials:La cohesió del grup, la consciència lingüística, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del conflicte lingüístic, tendrà major o menor probabilitat d’èxit. La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, socials i polítics i sobretot, una actitud favorable cap a l’idioma. A més, va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació. La normalització d’una llengua depèn de: *La voluntat dels governants, que han de canviar la legislació per tal de fer oficial la llengua minoritzada, fomentar-ne l’ús i fer-la servir en actes o escrits públics, ja que una llengua s’usa quan és necessària, i només és necessària en tant que s’usa. *El redreçament social: recuperar l’orgull per a llengua pròpia és fonamental, ja que sovint els parlants de la llengua minoritzada reprodueix per inèrcia esquemes apresos durant segles de submissió lingüística i l’autoodi contraris a la normalització. *El suport dels immigrants. Les persones nouvingudes no han de veure en la normalització un atac als seus drets lingüístics. Assimilar la llengua pròpia del lloc d’arribada ajuda a formar-ne part, a estimar-lo i a sentir-s’hi a gust. En el procés de normalització d’una llengua, cal considerar quatre aspectes: *Normativització i estandardització, que fan referència a l’estructura lingüística i *Planificació i política lingüística, que tenen una dimensió política i social i que formen part del mateix concepte de normalització.