Bilingüisme, Diglòssia i Conflicte Lingüístic

Bilingüisme

En un sentit estricte, el bilingüisme és la situació en què en un territori es parlen dues llengües que tenen el mateix estatus legal i les mateixes possibilitats reals d'ús. Com que aquest concepte es correspon més amb un ideal que no amb una realitat social, s'han establert els següents tipus de bilingüisme:

• Bilingüisme individual: correspon a individus provinents de famílies bilingües i que des de ben petits han après a la perfecció dues llengües, la del pare i la de la mare.
• Bilingüisme territorial: es produeix en territoris dividits en dues zones amb llengües diferents. Aquest cas no és gaire freqüent i el trobem en estats com Bèlgica, on una regió, Flandes, té el flamenc o neerlandès com a llengua oficial, i l'altra, Valònia, el francès.
• Bilingüisme social: és la situació més comuna de contacte entre llengües. Es produeix quan en un territori existeixen grups socials que usen dues llengües: la pròpia, apresa en l'àmbit familiar, i una altra, que pertany a altres grups que viuen en el mateix territori. Ara bé, de vegades els parlants es troben que en molts àmbits d'ús no poden utilitzar la llengua pròpia i han d'emprar la de l'altre grup, que es fa servir més. Quan això succeeix podem afirmar que el bilingüisme social testimonia l'existència d'un conflicte lingüístic que pot abocar els parlants de la llengua menys usada a una situació de diglòssia.

Diglòssia

Aquest concepte, creat per Charles Ferguson, es referia en principi a dues varietats d'una mateixa llengua. Posteriorment Joshua Fishman va estendre el concepte a l'ús de dues llengües diferents: l'una, la llengua alta o llengua A, destinada als àmbits formals, i l'altra, la llengua baixa o llengua B, usada només als àmbits no formals.

Conflicte Lingüístic

És la situació en què dues llengües competeixen dins els àmbits d'ús d'una comunitat lingüística:

• La llengua dominant: és la que per diversos factors (polítics, socials, econòmics…) s'imposa fora del territori que li és propi i ocupa els àmbits d'ús d'una altra llengua. És el cas del castellà, l'anglès, el francès…
• La llengua minoritzada: és la llengua autòctona que pateix la pressió d'una llengua dominant que s'ha introduït dins el seu territori i que la relega en els diferents àmbits d'ús. El català, el basc i el gallec, pel que fa a Espanya, en serien un exemple.

El conflicte lingüístic pot produir-se per causes diverses (un moviment migratori, una comunitat lingüística poc nombrosa, el prestigi d'una llengua veïnada), però en la majoria de casos respon a una voluntat política d'homogeneïtzar lingüísticament i culturalment un país, sovint després d'un cop d'estat o d'una guerra. La situació de conflicte lingüístic presenta dues vies de solució: una negativa, la substitució, que implica la desaparició de la llengua minoritzada; i una positiva, la normalització, que comporta la recuperació d'àmbits d'ús per part d'aquella.

Minorització Lingüística

Les polítiques de minorització lingüística retallen els àmbits d'ús d'una llengua i, en conseqüència, provoquen un conflicte lingüístic. Aquesta situació és un pas previ a la desaparició de la llengua, és a dir, a la substitució de la llengua minoritzada.

Bilingüe i Bilingüista

S'entén com a bilingüe la persona que coneix i pot utilitzar dues llengües diferents. Un bilingüista és un defensor del bilingüisme com a situació ideal, però que en nom d'una pretesa igualtat propugna el manteniment de la situació establerta: bilingüisme en determinats àmbits i monolingüisme en altres; amb el resultat que només una part de la població és bilingüe. El bilingüista, que sovint és monolingüe, defensa a la pràctica una política lingüística que intenta fer disminuir els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua minoritzada. A les Illes Balears, per exemple, la política lingüística del període 2011-2015 va estar marcada per la preocupació d'assegurar el bilingüisme només en els dos únics àmbits en què hi havia un predomini o un quasi predomini del català (l'escola i l'Administració, respectivament); en canvi, en la resta d'àmbits les mesures correctores foren inexistents.

Substitució Lingüística

La substitució és una de les possibles solucions (la negativa) a una situació de conflicte lingüístic: la desaparició de la llengua minoritzada. Els factors que impedeixen la normalització d'aquesta llengua, anomenats processos de substitució, són els següents:

1. La interferència: és el principal factor de degradació de la llengua catalana actualment, produïda pel castellà (i pel francès a la Catalunya Nord). Si la tendència continua es podria arribar a la dissolució, que es dóna quan la llengua minoritzada perd caràcter i es converteix en un dialecte de la llengua dominant.
2. La fragmentació del territori: el fet que el territori lingüístic estigui dividit, fins i tot en estats distints, propicia l'aplicació de polítiques lingüístiques diferents, que poden ser contràries a la unitat de la llengua (per exemple, el cas del País Valencià).
3. La dialectalització: és la tendència a remarcar les diferències entre els dialectes, en lloc de reconèixer que l'existència d'una llengua comuna no sols no amenaça els dialectes, sinó que els integra i reforça la riquesa de la llengua. Aquesta tendència pot provocar un secessionisme o separatisme lingüístic, com ha ocorregut a la Comunitat Valenciana, on les autoritats polítiques han arribat a negar la catalanitat de la llengua i el seu nom.
4. La inconsciència política: provoca que no s'adoptin mesures normalitzadores efectives.
5. La immigració: aquest és el problema més important actualment pel que respecta a la normalització de la llengua, a causa de la manca d'integració de la gent nouvinguda.
6. Pèrdua d'àmbits d'ús: es dóna fonamentalment a l'àmbit oral i, si socialment una llengua no s'usa, corre el perill de convertir-se en una llengua morta, com el llatí.

Normalització Lingüística

Quan una comunitat s'adona que la seva llengua és en perill de retrocés o extinció a causa de la pressió d'una llengua dominant, cal que apliqui un procés de normalització per tal de recuperar àmbits d'ús i guanyar nous parlants, és a dir, per tal de frenar la substitució. Entenem per normalització el procés social, polític i cultural pel qual una comunitat de parlants adopta una sèrie de mesures perquè la llengua pròpia es faci servir en tots els àmbits d'ús sense cap restricció.

1. L'aspecte lingüísticocultural: consistent en l'adequació de la llengua a les noves necessitats socials per fer-ne un instrument apte per a la comunicació. És el que s'anomena normativització. Pel que fa a la nostra llengua, l'entitat encarregada de vetlar perquè el model de llengua normativa sigui l'adequat, tenint en compte les innovacions de tot tipus, és la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
2. L'aspecte sociopolític: perquè la normalització necessita el suport polític i la conscienciació social per a recuperar l'ús de la llengua minoritzada. Per això es duu a terme una política de planificació lingüística.

Planificació Lingüística

• Monolingüisme: És el model de política lingüística que se segueix en estats on només hi ha una llengua oficial i les altres llengües pateixen una situació de diglòssia.
• Protecció de minories lingüístiques: És el cas del Regne Unit, on l'única llengua oficial de l'estat és l'anglès, però el gal·lès i el gaèlic escocès compten amb algunes mesures de protecció.
• Autonomia lingüística: Espanya és actualment l'exemple més típic d'aquesta situació, amb el castellà com a llengua oficial de tot l'estat, i el català, el gallec i el basc com a cooficials a les comunitats autònomes respectives.
• Federalisme lingüístic: Situació en què l'estat està dividit en regions segons la llengua de la població de cada una d'elles.
• Bilingüisme institucional: En aquest model la doble oficialitat lingüística afecta tot el territori.
• Un cas especial, l'hebreu: ...

Prejudici Lingüístic

Un prejudici lingüístic és un judici de valor emès sobre una llengua o sobre els seus parlants generat per la ignorància o la mala intenció. Entre els prejudicis hi ha, per una banda, els que comparen una llengua amb altres. Per altra banda, hi ha els que tenen relació amb la diversitat interna de la llengua i que bàsicament són els següents:

• La creença en una relació jeràrquica entre llengua i dialectes.
• El rebuig d'aquests a favor de l'estàndard, que és un prejudici correlatiu a l'anterior i que tendeix a empobrir l'idioma.
• El menyspreu pels dialectes diferents al nostre, àmpliament explotat pels secessionistes.
• El refús de l'estàndard, fomentat pels interessats en la substitució d'un idioma, perquè les llengües sense estàndard no poden usar-se als àmbits públics i acaben desapareixent.