Bilingüisme: Definició, Tipus i Conflictes Lingüístics

Bilingüisme: Definició i Tipus: Individual, Territorial i Social

El bilingüisme és la “coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social”. Són moltes les raons que evidencien la insuficiència del terme: en primer lloc, perquè hi ha diferents graus de bilingüisme; en segon lloc, pels diferents interessos (polítics, ideològics) als quals aquest terme se sotmet, i, en tercer lloc, perquè les comunitats lingüístiques no són bilingües de manera congènita, com tampoc ho és un territori.

Per tant, és important tenir presents les causes que han empès una comunitat cap al bilingüisme. Per tal de superar l’excessiva vaguedat del terme bilingüisme, i amb la intenció de concretar-lo més, podem fer referència als tres tipus de bilingüisme (individual, social i territorial), que definim a continuació:

Tipus de Bilingüisme

a) Bilingüisme Individual

Un parlant bilingüe és capaç d’usar dos codis lingüístics. Aquest tipus de bilingüisme es pot dividir en:

• Simètric o Asimètric: segons el grau de coneixement i d’ús.
• Ordenat o Desordenat: segons el grau d’especialització i d’interferències.
• Neutre o Diglòssic: segons les funcions socials que el parlant atribueix a cada llengua.
• Integrador o Instrumental: segons la motivació i la forma d’adquisició. És a dir, si s’aprèn la 2a llengua per integrar-se en una comunitat lingüística o bé per motius econòmics o de projecció social.

A més, hem de tenir en compte la diferenciació entre bilingüisme passiu/actiu pel que fa a la capacitat de comunicar-se en totes les llengües que es coneixen. El bilingüisme passiu fa referència al parlant que entén dues llengües però només en parla una, mentre que l’actiu és capaç d’utilitzar-les totes dues. I també el concepte de multilingüisme, quan un individu domina més de dues llengües.

b) Bilingüisme Territorial

El bilingüisme territorial es basa en un criteri espacial, perquè fa referència a una unitat territorial dividida en dues zones establertes segons la llengua dels seus habitants. Per tant, en aquest tipus de bilingüisme destaca l’ús de dues llengües en zones diferents d’un mateix territori.

c) Bilingüisme Social

És una situació complexa que afecta tots els àmbits de la societat d’un territori concret. Així doncs, els parlants alternen dues llengües guiats per unes normes d’ús desequilibrades que, segons la situació comunicativa, afavoreixen una o l’altra. En aquest cas, per tant, la tria lingüística es condiciona a tot un ventall d’hàbits socials i el parlant no en fa ús lliurement.

La Mitificació del Bilingüisme: Prejudicis i Tòpics, Conceptes de Bilingüe i Bilingüista

L’afirmació “El bilingüisme és sobretot un mite” correspon a Lluís Aracil i es basa en la idea que els parlants bilingüitzats no han triat de ser-ho, sinó que s’han vist obligats a aprendre una llengua nouvinguda.

Bilingüisme és un concepte amb una definició teòrica clara i concreta, però que en molts casos amaga, si tenim en compte que l’ús social de dues llengües mai no és equilibrat. D’altra banda, cal destacar que en molts casos s’atribueix un caràcter intrínsecament bilingüe a determinades comunitats, sense considerar les causes reals que han empès un conjunt d’individus a ser bilingües. El concepte “bilingüisme” s’ha utilitzat ideològicament per sectors monolingües que comproven que el bilingüisme dels altres es converteix en la millor garantia per al manteniment del seu monolingüisme. Així apareix la figura del bilingüista, ferm defensor del bilingüisme, que es manté en el coneixement i ús exclusiu de la seva llengua. Davant del conflicte lingüístic, entronitza el bilingüisme com la situació que permet la normalització de les dues llengües, tot i que en la majoria de casos, acaba desembocant en un procés de substitució lingüística. Basten quatre generacions per passar d’un monolingüisme (A) a un monolingüisme (B), després d'un període de bilingüisme (A/B).

Tipus de Planificació Lingüística en Cas de Multilingüisme en un Estat

1. Monolingüisme: Només es reconeix una llengua oficial, i es proclama la llengua (Alemanya, França i Grècia).
2. Protecció de Minories: Només hi ha una llengua oficial però hi ha respecte i protecció a les llengües minoritàries (Regne Unit).
3. Autonomia Lingüística: Reconocimiento d’una llengua oficial a tot l’estat i concessió de cooficialitat restringida a altres llengües en una part del territori. Aquest és el cas de l’actual marc legal de l’Estat Espanyol.
4. Federalisme Lingüístic: Cada territori d’un estat federal té una llengua oficial. És el cas de Bèlgica i de Suïssa.
5. Plurilingüisme Institucional: L’estat reconeix i utilitza dues o més llengües en tot el territori. Luxemburg i Finlàndia en són un exemple.

El Conflicte Lingüístic i la Substitució Lingüística

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta, per tant, d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera o el procés contrari: la normalització lingüística. La substitució lingüística es desenvolupa en un procés amb diverses etapes:

1. Procés de Bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
2. Procés de Monolingüització: A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:

• Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
• Mitificació del Bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat, la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.
• Creació de Prejudicis Lingüístics: Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
• Bilingüisme Unidireccional: La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B.

Procés de Substitució: Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

La Planificació Lingüística i els Processos de Normalització: Llengües Minoritàries i Minoritzades

En tot procés de substitució lingüística, es produeix una minorització de la llengua dominada. Una llengua minoritzada és aquella que ha perdut àmbits d’ús a causa de la interposició d’una altra llengua. Conseqüència d’aquesta interposició, la llengua dominant (B) es converteix no només en un filtre obligatori, sinó també en el canal de distribució i de relació únic amb la resta de la humanitat (cinema, traduccions, immigració). La llengua dominant adquireix la categoria de culta, de prestigiosa, d’internacional, de moderna, mentre que la dominada es percep com a col·loquial, pobra, insuficient o folklòrica. Aquesta situació desencadena actituds d’autoodi i de prejudicis lingüístics. Una llengua minoritària és aquella que té un nombre de parlants inferior respecte d’una altra, que serà considerada llengua majoritària. Per exemple, el danès, el suec o el búlgar són llengües minoritàries respecte del castellà o de l’anglès, però les podem classificar en el grup de minoritzades ja que gaudeixen plenament de tots els àmbits d’ús que una llengua ha de tenir per considerar-la sana. Però, una llengua majoritària no està exempta de ser minoritzada, tot i que no és gaire usual. Per exemple, el francès (llengua majoritària a França) pateix una situació de minorització al Canadà per la pressió de l’anglès.

En el cas ja esmentat que quasi totes les relacions entre la comunitat lingüística de l’idioma minoritzat i la resta de la humanitat passin per l’idioma dominant o majoritari parlem de cultura satèl·lit, perquè, tot i conservar l’idioma propi, aquesta comunitat lingüística està lligada a una altra cultura i depèn tant que ha de ser bilingüe.

Processos de Normalització

La normalització lingüística consisteix a reorganitzar les funcions lingüístiques d’una societat per tal de fer possible la recuperació de l’idioma. Una llengua ha de poder ser habitual en la comunicació pública, apta per a transmetre-la de pares a fills i pròpia de les institucions i organitzacions.

L’objectiu de la normalització és aturar la substitució lingüística possibilitant l’ús d’una llengua en el territori que li és propi, per exemple: (noruec, finès i islandès). La normalització lingüística és un procés llarg que no es genera espontàniament i passa per aquestes 4 fases:

• Normativització: Establiment d’unes normes lingüístiques (ortografia, gramàtica i lèxic) que construeixin un estàndard per usar-lo en àmbits formals i públics.
• Estandardització: Promoció d’una varietat de la llengua per a tota la comunitat lingüística.
• Política Lingüística: Creació d’un marc legal favorable. Una legislació que sigui capaç de promoure l’ús de la llengua i trencar amb les inèrcies i els prejudicis lingüístics.
• Planificació Lingüística: Conjunt d’accions de govern encaminades a modificar la realitat sociolingüística d’un territori.