Bilingüisme: Definició, tipus i conflicte lingüístic

Bilingüisme. Definició i tipus: individual, territorial i social

El bilingüisme, segons el DIEC2, és la “coexistència de dues llengües en un mateix parlant o en un grup social”. Ara bé, són moltes les raons que evidencien la insuficiència del terme: en primer lloc, perquè hi ha diferents graus de bilingüisme; en segon lloc, pels diferents interessos (polítics, ideològics) als quals aquest terme se sotmet, i, en tercer lloc, perquè les comunitats lingüístiques no són bilingües de manera congènita, com tampoc no ho és un territori. Per tant, és important tenir presents les causes que han empès una comunitat cap al bilingüisme. Per tal de superar l’excessiva vaguetat del terme bilingüisme, i amb la intenció de concretar-lo més, podem fer referència als tres tipus de bilingüisme (individual, social i territorial), que definim a continuació:

a) Bilingüisme individual

Un parlant bilingüe és capaç d’usar dos codis lingüístics. Aquest tipus de bilingüisme es pot dividir en:

• Simètric o asimètric, segons el grau de coneixement i d’ús.
• Ordenat o desordenat, segons el grau d’especialització i d’interferències.
• Neutre o diglòssic, segons les funcions socials que el parlant atribueix a cada llengua.
• Integrador o instrumental, segons la motivació i la forma d’adquisició.

A més, hem de tenir en compte la diferenciació entre bilingüisme passiu/actiu pel que fa a la capacitat de comunicar-se en totes les llengües que es coneixen. El bilingüisme passiu fa referència al parlant que entén dues llengües però només en parla una, mentre que l’actiu és capaç d’utilitzar-les totes dues. I també el concepte de multilingüisme, quan un individu domina més de dues llengües.

b) Bilingüisme territorial

El bilingüisme territorial es basa en un criteri espacial, perquè fa referència a una unitat territorial dividida en dues zones establertes segons la llengua dels seus habitants. Per tant, en aquest tipus de bilingüisme destaca l’ús de dues llengües en zones diferents d’un mateix territori.

c) Bilingüisme social

És una situació complexa que afecta tots els àmbits de la societat d’un territori concret. Així doncs, els parlants alternen dues llengües guiats per unes normes d’ús desequilibrades que, segons la situació comunicativa, afavoreixen una o l’altra. En aquest cas, per tant, la tria lingüística es condiciona a tot un ventall d’hàbits socials i el parlant no en fa ús lliurement.

La mitificació del bilingüisme: prejudicis i tòpics, conceptes de bilingüe i bilingüista

L’afirmació “El bilingüisme és sobretot un mite” correspon al sociolingüista Lluís V. Aracil i es basa en la idea que els parlants bilingüitzats no han triat de ser-ho, sinó que s’han vist obligats a aprendre una llengua nouvinguda. Bilingüisme és, doncs, un concepte amb una definició teòrica clara i concreta, però que en molts casos amaga, segons Aracil, una situació de conflicte lingüístic, si tenim en compte que l’ús social de dues llengües mai no és equilibrat. D’altra banda, cal destacar que en molts casos s’atribueix un caràcter intrínsecament bilingüe a determinades comunitats, sense considerar les causes reals que han empès un conjunt d’individus a ser bilingües. El concepte “bilingüisme”, en definitiva, s’ha utilitzat ideològicament per sectors monolingües que comproven que el bilingüisme dels altres es converteix en la millor garantia per al manteniment del seu monolingüisme. Així apareix la figura del bilingüista, ferm defensor del bilingüisme, que es manté en el coneixement i ús exclusiu de la seva llengua. Davant del conflicte lingüístic es valora el bilingüisme com la situació que permet la normalització de les dues llengües, tot i que en la majoria de casos, acaba desembocant en un procés de substitució lingüística. De fet, basten quatre generacions per passar d’un monolingüisme (A) a un monolingüisme (B), després d’un període de bilingüisme (A/B).

El conflicte lingüístic: minorització, substitució, normalització

En les situacions de llengües en contacte, és freqüent que es presenti el que s’anomena conflicte lingüístic. El concepte fa referència a la competència entre dues o més llengües per ocupar àmbits d’ús dins d’una mateixa societat. La llengua B va utilitzant-se en àmbits d’ús reservats fins llavors a la llengua A, i acaba arraconant-la fins que desapareix. El conflicte lingüístic comença quan una llengua ocupa el lloc i les funcions que corresponen a la llengua pròpia d’una comunitat lingüística en un territori. Aquest procés s’anomena substitució lingüística i implica la pèrdua de funcions i de parlants d’una llengua determinada en favor d’una altra, fins que la llengua s’extingeix. Així doncs, la substitució lingüística és un procés pel qual una llengua (B) dominant ocupa el lloc d’una llengua (A) minoritzada que pot arribar a desaparèixer completament. La substitució s’inicia a partir d’una situació de bilingüisme que desemboca en un bilingüisme unilateral generalitzat. Aquest procés, però, no es presenta de manera uniforme, hi ha etapes més estàtiques, d’altres amb pèrdues acusades d’àmbits d’ús, i fins i tot d’altres amb una certa recuperació d’àmbits. La culminació d’aquest procés depèn de les mesures polítiques i legals que s’hi estableixin, de factors com l’actitud dels parlants (prejudicis, autoodi), la percepció de la unitat lingüística o del paper dels mitjans de comunicació. Cal destacar que quan es perd la transmissió intergeneracional de la llengua ens situam en la darrera fase de la substitució lingüística, és a dir, quan els joves ja no l’han apresa dels seus pares la cadena natural d’aprenentatge es romp definitivament, perquè les noves generacions pràcticament no tenen l’oportunitat d’aprendre-la ni d’utilitzar-la en cap àmbit. Si el procés de substitució lingüística s’atura, comença la recuperació de la llengua en recessió i llavors podem referir-nos a la normalització lingüística.

La planificació lingüística i els processos de normalització. Llengües minoritàries i minoritzades

En tot procés de substitució lingüística, o de bilingüització, es produeix una minorització de la llengua dominada. Una llengua minoritzada és aquella que ha perdut àmbits d’ús a causa de la interposició d’una altra llengua. Conseqüència d’aquesta interposició, la llengua dominant (B) es converteix no només en un filtre obligatori (durant l’estudi d’altres llengües, per exemple), sinó també en el canal de distribució i de relació únic amb la resta de la humanitat (cinema, traduccions, immigració). La llengua dominant adquireix la categoria de culta, de prestigiosa, d’internacional, de moderna, mentre que la dominada es percep com a col·loquial, pobra, insuficient o folklòrica. Aquesta situació, desencadena actituds d’autoodi i de prejudicis lingüístics. No hem de confondre, però, llengua minoritzada amb els conceptes de llengua minoritària i llengua majoritària. Una llengua minoritària és aquella que té un nombre de parlants inferior respecte d’un altra, que serà considerada llengua majoritària. Per exemple, el danès, el suec o el búlgar són llengües minoritàries respecte de l’anglès, en cap cas, però, les podem classificar en el grup de minoritzades ja que gaudeixen plenament de tots els àmbits d’ús que una llengua ha de tenir per considerar-la sana. Per contra, una llengua majoritària, no està exempta de ser minoritzada, tot i que no és gaire usual. Per exemple, el francès (llengua majoritària a França i amb milions de parlants arreu del món) pateix una situació de minorització al Canadà per la pressió de l’anglès. Si, tot i conservar l’idioma propi, una comunitat està lligada a una altra cultura i en depèn tant que ha de ser bilingüe l’anomenam cultura satèl·lit. Així, totes les relacions entre la comunitat lingüística d’un idioma minoritzat i la resta de la humanitat han de passar per l’idioma dominant o majoritari.

La normalització lingüística

Hem assenyalat més amunt que les dues sortides al conflicte lingüístic són, o bé la substitució, i per tant, la desaparició o extinció de la llengua minoritzada, o bé la normalització lingüística. La normalització lingüística consisteix a reorganitzar les funcions lingüístiques d’una societat per tal de fer possible la recuperació de l’idioma que fins aquell moment ha sofert minorització. Recordem que una llengua ha de poder ser habitual en la comunicació pública, apta per a transmetre-la de pares a fills i pròpia de les institucions i organitzacions. Per tant, ha de ser una eina d’accés a la cultura, un factor de cohesió social i patrimoni de la comunitat. Amb unes altres paraules, la normalització tracta de restablir l’ús social de la llengua en vies de substitució. Així doncs, l’objectiu de la normalització és aturar la substitució lingüística possibilitant l’ús d’una llengua en el territori que li és propi, estenent-ne l’ús a tots els àmbits i funcions comunicatives i combatent els prejudicis que l’afecten. Una llengua, que en una època determinada es troba en la condició de llengua minoritzada, pot arribar a assolir una plena normalitat d’ús. A Europa, els casos de normalització lingüística reeixida al llarg del segle XX tenen relació amb processos històrics concrets, per exemple:

• En el cas del noruec, el finès i l’islandès, amb el reconeixement del dret a l’autogovern per part de les potències majoritàries a Escandinàvia (Suècia i Dinamarca), respectant les decisions de la col·lectivitat i bandejant els prejudicis preestablerts.
• En el cas del polonès, l’hongarès o el txec, amb la desaparició de l’Imperi Austrohongarès, al final de la Primera Guerra Mundial.

La normalització lingüística és un procés llarg que no es genera espontàniament, sinó que és fruit de la presa de consciència de la societat que vol recuperar els àmbits perduts. Per tal de dur a terme amb èxit un procés de normalització, s’han de tenir en compte els següents aspectes que en formen part imprescindible:

• La normativització. Establiment d’unes normes lingüístiques (ortografia, gramàtica i lèxic) que construeixin un estàndard per usar-lo en àmbits formals i públics.
• L’estandardització. Promoció d’una varietat de la llengua per a tota la comunitat lingüística.

Hem de tenir present que en l’elaboració de l’estàndard, a part dels tècnics de la llengua, que confeccionen i revisen la normativa; també hi participen els professionals dels mitjans audiovisuals, de la cultura, la comunitat científica i el poder polític. L’estàndard, en definitiva, és una varietat lingüística que ha assolit un alt grau d’acceptació, de codificació i de confluència. Es considera que és una varietat neutra, la menys marcada, aquella que s’ensenya a l’escola i que s’utilitza com una varietat culta tant als mitjans de comunicació com a l’àmbit acadèmic o a qualsevol situació formal. Així doncs, l’estàndard ha de ser:

• Una varietat codificada. El procés de codificació ha de construir una llengua estable però alhora suficientment flexible, que assumeixi les variacions pròpies de la societat actual (especialment en el món de les xarxes).
• Útil en els àmbits formals. Ha de fer possible una expressió intel·lectual rigorosa i precisa tant oral com escrita.
• Supradialectal. Ha de servir de lligam entre els diferents parlants de tota comunitat lingüística.
• Distintiu. Ha de fer que la llengua sigui independent de les altres llengües veïnes.
• Marc de referència. Ha de generar cohesió social, perquè els parlants s’hi han de reconèixer.

Les actituds que ha de generar l’estàndard inclouen la lleialtat lingüística (usar-lo i ésser conscients de la seva necessitat) i la consideració de l’estàndard com a mitjà per superar el localisme o la dialectalització.

- La implicació de la societat. Els parlants han de modificar la seva pròpia actitud lingüística. S’han de trencar hàbits i rutines, per tal de convertir la llengua en l’instrument central de la comunicació. - La creació d’un marc legal favorable a la recuperació de la llengua minoritzada. Sovint no és suficient aixecar les prohibicions sobre l’ús de la llengua perquè aquesta recuperi l’ús social i el prestigi. La legislació ha de ser capaç de facilitar i promoure l’ús d’aquell idioma i rompre els prejudicis lingüístics. Per tant, són necessàries tant una legislació lingüística per promoure l’ús de la llengua, com una planificació lingüística que estableixi un conjunt d’accions de govern encaminades a modificar la realitat sociolingüística d’un territori. Polítiques lingüístiques en cas de multilingüisme en un estat Basta una ullada al mapa lingüístic europeu o a qualsevol altre continent, per comprovar que a la majoria de països hi ha diversitat lingüística. Aquest fet ha desembocat en un seguit de mesures que reflecteixen el tractament que es dona en cada cas a les llengües d’un estat. D’entrada, s’imposa una tria (l’elecció d’una llengua) o bé s’estableix un sistema binari (dues o més llengües) en què les llengües poden gaudir d’un tractament d’igualtat o de desigualtat. En línies generals, davant d’una situació de diversitat lingüística, un estat pot establir diferents polítiques lingüístiques. En podem distingir cinc tipus: monolingüisme, protecció de minories, autonomia lingüística, federalisme lingüístic i plurilingüisme institucional. a) Monolingüisme: reconeixement oficial i promoció d’una sola llengua, la qual cosa implica la unilingüització de l’estat a partir d’una política substitutòria de les altres llengües. És el cas d’Alemanya, França i Grècia. b) Protecció de minories: existència d’una llengua oficial, però respecte i protecció de les minories lingüístiques. És el cas del Regne Unit amb el gal·lès o d’Holanda amb el frisó. c) Autonomia lingüística: reconeixement d’una llengua oficial a tot l’estat i concessió de cooficialitat restringida a altres llengües en una part del territori. Aquest és el cas de l’actual marc legal de l’Estat Espanyol. d) Federalisme lingüístic: cada territori d’un estat federal té una llengua oficial. És el cas de Bèlgica i de Suïssa. e) Plurilingüisme institucional: l’estat reconeix i utilitza dues o més llengües en tot el territori. Luxemburg i Finlàndia en són un exemple. Per establir aquests cinc models, s’han tengut en compte dos criteris, el principi de territorialitat i el principi de personalitat: a) Principi de territorialitat. Limita a determinades zones el dret del ciutadà a utilitzar els serveis públics en una llengua determinada. S’aplica a estats en què les comunitats lingüístiques es concentren en una part del territori. És el cas de Bèlgica i Suïssa. b) Principi de personalitat. Garanteix que l’individu rebi determinats serveis en la seva pròpia llengua, independentment del lloc de l’estat on es trobi. És el cas de Finlàndia.