Bilingüisme i conflicte lingüístic: el cas del català

Bilingüisme i Conflicte Lingüístic

El Concepte de Bilingüisme

El concepte de bilingüisme (ús de dues llengües) és ampli i ambigu. S'ha utilitzat sovint per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són les persones. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe o poliglota, segons el nombre de llengües que domini. Podem parlar de tres tipus generals de bilingüisme:

• Individual
• Territorial
• Social

A. Bilingüisme Individual

Es refereix a una persona que parla dues llengües. N'hi ha de diferents tipus:

• Passiu o actiu: Si el parlant coneix dues llengües, però només n'usa una, és passiu. Si utilitza les dues llengües, és actiu.
• Simètric o asimètric: És simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d'ús. Si no, és asimètric.
• Instrumental o integratiu: Un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques (instrumental), o l'aprèn per integrar-se dins un nou grup social (integratiu).

B. Bilingüisme Social

Són situacions en què el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d'una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d'una llengua (a Europa només hi ha tres estats monolingües: Portugal, Islàndia i Albània), no ho és que dins una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest és conseqüència de guerres, ocupacions colonials, o situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquests casos, tots els parlants d'una llengua es veuen obligats a conèixer una mateixa segona llengua. És el bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l'altra llengua no aprenen la dels primers. La llengua dominant sol ocupar els àmbits d'ús més formals. El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que cada societat necessita només una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte: una llengua està ocupant l'espai de l'altra i una d'elles desapareixerà.

C. Bilingüisme Territorial

Es produeix quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques i cadascuna disposa d'una sola llengua pròpia. Per exemple, Bèlgica: el nord parla neerlandès (flamenc) i el sud francès (való), la capital és bilingüe i hi ha algunes regions de parla alemanya; a Suïssa cada cantó té una sola llengua pròpia: alemany, francès, italià i romanx (retoromànic).

En conclusió

El concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Quan parlem d'una societat, el terme adequat és conflicte lingüístic i no bilingüisme social.

La Diglòssia

En un principi, la diglòssia designava l'ús de varietats diferents d'una llengua per a diversos àmbits d'ús. Posteriorment, s'usà per designar l'ús de dues llengües en una mateixa societat per a àmbits d'ús diferents: una llengua A (de més prestigi, de cultura) i una llengua B (de menys prestigi, d'ús familiar).

El Mite del Bilingüisme

Diversos sociolingüistes com Aracil o Ninyoles han investigat el mite del bilingüisme, que significa que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. Cal assenyalar que molts defensors d'aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la situació de bilingüisme és perfecta i neguen l'existència del conflicte, quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en recessió i en procés de substitució. Els defensors del bilingüisme social (anomenats bilingüistes, no bilingües, és a dir, parlants de dues llengües) pretenen manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic que condueix a la desaparició de la llengua pròpia i es mostren contraris a la normalització. Alguns d'ells practiquen el monolingüisme militant, és a dir, es neguen a aprendre la segona llengua perquè consideren que amb la seva n'hi ha prou i exigeixen als altres parlants que aprenguin i usin la seva llengua.

Conflicte Lingüístic

Existeix un conflicte lingüístic quan dues llengües entren en contacte en una mateixa societat i una desplaça parcialment o totalment l'altra en els diversos àmbits d'ús. Es tracta d'una situació dinàmica i inestable que sorgeix quan una llengua forana comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra en el seu territori propi. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forana (substitució lingüística), o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

Minorització Lingüística

La minorització lingüística és el procés pel qual la llengua pròpia d'un territori, davant la força que pren una llengua nouvinguda (que passa a ser la dominant), arriba a una situació de desigualtat. Qualsevol parlant d'una llengua minoritzada és bilingüe, ja que ha hagut d'aprendre per força la llengua dominant, mentre que els parlants de la llengua dominant acostumen a mantenir-se monolingües. La substitució lingüística té tres etapes:

1. Procés de bilingüització: És l'etapa més llarga (implica diverses generacions). Les classes altes, les ciutats més poblades i els joves són els primers a adoptar la segona llengua, i aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
2. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc s'abandona la llengua dominada (la llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida perquè tota la societat ja coneix la llengua A.
3. El procés es completa amb l'abandó de la llengua dominada (B) i l'ús exclusiu de la llengua nova (A).

Es presenten diversos fenòmens en el procés de minorització:

1. Autoodi: Els parlants que s'han passat a l'altra llengua reneguen del seu origen lingüístic i se'n volen distanciar, menyspreant-lo.
2. Mitificació del bilingüisme: Es generalitza la falsa creença en la compatibilitat de les dues llengües, quan en realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d'ús i la dominant els amplia.
3. Creació de prejudicis lingüístics que perjudiquen la llengua dominada.
4. Bilingüisme unidireccional: La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ha deixat de ser-ho, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A, però només bilingües en llengua B.
5. Interferència lingüística: Són els canvis en l'estructura d'una llengua ocasionats per la influència d'una segona llengua. Poden ser fonètics (jefe), lèxics (barbarismes: después, bueno) o morfosintàctics (sa costum, tenir que). En una situació de conflicte lingüístic, és la llengua dominant la que interfereix sobre la llengua dominada, que pot acabar molt transformada. Segons el prestigi de les llengües, la lleialtat lingüística dels parlants o el nombre dins la comunitat lingüística, les interferències seran majors o menors. Es tracta d'un procés constant i difícil de corregir perquè sovint el parlant no s'adona de la interferència i defensa com a pròpia la forma aliena.

Llengües Minoritàries i Minoritzades

Llengües minoritàries

Parlar de llengües minoritàries suposa un criteri quantitatiu: el nombre de parlants. Al món hi ha 6.000 llengües i 178 estats. Només 15 llengües tenen més de 50 milions de parlants; la majoria de llengües del món en tenen un nombre reduït. A Europa, molt poques llengües superen els 10 milions; entre 5 i 10 milions trobem el suec, el búlgar o el danès; amb menys de 5, hi ha el noruec, el finès, l'albanès, l'eslovac, el lituà, el letó o l'islandès. El català, amb 13 milions d'habitants i 11 de parlants, no és una llengua minoritària.

Llengua minoritzada

És aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i es troba en un procés de retrocés dins la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi. Són llengües minoritzades el català, el bretó, l'occità, el basc, el gallec o el sard. No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i minoritzada. Un dels prejudicis més freqüents és caure en la idea que les llengües majoritàries són millors que les minoritàries.

Conceptes de Llengua i Dialecte

Llengua

Una llengua és un sistema de signes conegut i utilitzat per una societat per tal de comunicar-se. Cada idioma té un codi específic, és a dir, un conjunt propi de signes lingüístics i de regles combinatòries capaç de construir infinitat de missatges entenedors pels seus parlants. Les llengües es distingeixen unes de les altres precisament perquè tenen codis diferents. Només es comprenen els missatges dels parlants d'un altre idioma si prèviament s'ha accedit al coneixement del codi d'aquest.

Llengua, però, és un concepte abstracte i teòric. Parlar és usar una llengua, materialitzar-la, concretar-ne alguna de les seves possibilitats. Aquesta concreció és el dialecte.

Dialecte

Tothom, quan parla, ho fa en dialecte i, al mateix temps, en una llengua. Per això, la llengua no és més que el conjunt dels seus dialectes, sense que n'hi hagi cap de superior als altres: tots són varietats i parts constitutives essencials de l'idioma. El terme dialecte s'empra en diversos sentits en funció del criteri que s'adapti i, així, podríem parlar de dialectes geogràfics o geolectes, socials o sociolectes, històrics o cronolectes, etc.

Dialecte i Llengua Estàndard

Tota llengua es concreta en una sèrie de modalitats socials, estilístiques i geogràfiques. Al costat de totes aquestes varietats, les llengües de cultura en posseeixen una altra, anomenada llengua estàndard, que, per damunt de les diferències dialectals, facilita la intercomunicació entre tots els parlants d'un mateix idioma.

La llengua estàndard constitueix un model lingüístic convencional acceptat per una comunitat com a mitjà de comunicació parlada o escrita. Aquest codi general és el que s'utilitza com a llengua literària, administrativa, dels mitjans de comunicació, etc. No és una varietat ni millor ni pitjor que les altres. S'usa per a situacions de caràcter general, nivell de formalitat mitjà, sense elaboracions cultes o tècniques. No és una manera de parlar exclusiva d'una part dels parlants.

El català va ser una de les primeres llengües europees a assolir un estàndard, gràcies a Ramon Llull, la Cancelleria Reial i els escriptors valencians del segle XV. L'estàndard català actual preveu la presència de modalitats regionals que no afecten la comunicació interdialectal. Si la llengua és la suma dels dialectes, l'estàndard és el dialecte de tots; no hi ha una diferència de categories, sinó de funció.

La Planificació Lingüística. Models

La planificació lingüística abraça les distintes formes d'intervenció conscient sobre una llengua. Hi ha dos models teòrics en les polítiques lingüístiques:

1. El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobi (per exemple, Finlàndia i Brussel·les).
2. El principi de territorialitat només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins una zona delimitada d'un estat, però no en la seva totalitat territorial (Bèlgica i Suïssa).

A l'Estat espanyol tenim un model mixt discriminatori: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs o catalans, el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües i uns altres només una.

Un gran nombre d'estats tenen una política lingüística que només reconeix una llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic, com passa a França, Itàlia, Estats Units, Grècia, Rússia, Marroc o Turquia.

Un govern també pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seva societat. Això seria una contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització de la llengua, com ara negar la unitat de la llengua pròpia.

Una política lingüística no serà efectiva si no hi ha la resposta positiva i el suport de la societat que cal transformar. En la mesura que la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística es podrà garantir o no l'èxit de la política lingüística.

La Normalització Lingüística

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic que pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per evitar-ne la desaparició. La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d'ús de la comunitat lingüística. El seu objectiu és la normalitat lingüística, que té aspectes bàsics com ara augmentar el nombre de parlants i la freqüència d'ús de la llengua, ocupar tots els àmbits d'ús i aplicar unes normes d'ús favorables a la llengua dominada.

El procés de normalització lingüística depèn de factors socials, com ara la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent o els moviments sociopolítics. La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, socials i polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l'idioma. Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament o mitjans de comunicació.

Requisits de la Normalització Lingüística

La normalització lingüística té dos requisits:

1. La normativització o codificació de la llengua. En el cas del català, l'elaboració d'unes normes ortogràfiques (1913), una gramàtica (1918) i un diccionari normatiu (1932) es dugué a terme per part de Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover, i des de l'IEC.
2. La intervenció sociopolítica o política lingüística, que és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història solen ser de dos tipus: liberalisme o no intervenció (no s'intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupi cap a la substitució de la llengua minoritzada); dirigisme o intervenció (es publiquen decrets o lleis que poden servir per mantenir l'hegemonia d'una llengua dominant o, al contrari, per frenar el procés de substitució lingüística i estimular l'ús de la llengua dominada).

Hi ha nombrosos exemples de normalitzacions reeixides, com ara el cas del finès, el danès, el suec, l'hebreu, el polonès, l'hongarès, el noruec o el txec, entre d'altres. Per exemple:

• L'islandès (500.000 parlants): Islàndia va formar part de Dinamarca fins després de la Segona Guerra Mundial. A principis del segle XX es creà una universitat a l'illa, que generà una tasca de normativització per garantir uns espais d'ús per a la llengua i es consolidà el procés de normalització. Avui és una llengua normalitzada en el seu territori i s'usa en tots els àmbits.
• El txec (11 milions de parlants): Durant l'Imperi austrohongarès, l'ús de la llengua txeca es limitava als àmbits col·loquials i familiars. Una part de les classes dirigents ja havia substituït el txec per l'alemany. El moviment romàntic i el Tractat de Versalles ajudaren a la normalització del txec. Posteriorment, la invasió de les tropes de Hitler va suposar una nova repressió lingüística i un intent de substitució del txec per l'alemany. Avui és una llengua normalitzada en el seu territori i s'usa en tots els àmbits.
• L'hebreu (9 milions de parlants): L'hebreu constitueix un cas de resurrecció d'una llengua desapareguda des del segle II, ja que només s'usava en les pràctiques religioses. Una vegada creat l'Estat d'Israel, a principis del segle XX, hi hagué la primera generació d'infants que van créixer amb l'hebreu com a llengua materna, gràcies a la decisió de pares i mares (40 famílies) d'aprendre'l i usar-lo amb ells. Així, s'inicià el procés de normalització lingüística amb èxit perquè es prengué consciència de la necessitat d'aprendre hebreu com a element identificador de la nacionalitat israeliana.

El Futur del Català

És difícil predir un futur per al català. En els últims temps, després de la duresa del franquisme, ha millorat la presència de la llengua catalana en àmbits públics i formals. També ha augmentat el nombre de persones que entén, parla, llegeix i escriu en català, però es percep que el català s'usa menys en les relacions interpersonals. Es tendeix a parlar més en castellà, sobretot si en un grup hi ha una sola persona que el parla. Aquest fet s'anomena llatinització de la llengua: es coneix perquè s'estudia i guanya prestigi, però s'usa poc o gens.

Les estadístiques mostren com els mitjans de comunicació han augmentat en català, però són majoritaris els que usen exclusivament el castellà. En premsa hi ha el diari Ara, El Punt Avui, El Periódico (versió en català i castellà), Ara Balears, Diari de Balears (digital), El Temps o El 9 Nou, entre d'altres. En televisió: TV3, Canal 3/24, Canal 33, IB3 i la televisió valenciana À Punt. En ràdio tenim Catalunya Ràdio, Catalunya Música, Ràdio 9, IB3 Ràdio o Ona Mediterrània i una xarxa d'emissores locals. A internet, el català és entre les primeres llengües del món. En altres àmbits d'ús, la presència del català és reduïda, com ara l'exèrcit, la justícia, les notaries, les farmàcies o la policia. A les xarxes socials, el català hi és present, però no de manera majoritària; apareix més en la producció que en la recepció.

El Català per Territoris

Actualment, habiten els Països Catalans uns 13 milions de persones:

• Andorra: El català és l'única llengua oficial. Té una forta immigració i el castellà és cada vegada més usat. Recentment, el govern andorrà ha pres una sèrie de mesures que afavoreixen la normalització.
• Catalunya del Nord i l'Alguer: La situació del català s'havia mantingut molt viva fins al segle XX. Ara està en recessió, no és llengua oficial i les generacions joves el coneixen poc, tot i que hi ha col·lectius que reivindiquen i promocionen la llengua.
• Franja de Ponent: Hi ha un altíssim percentatge de catalanoparlants, però el fet de no ser reconeguda com a llengua oficial, de ser matèria voluntària en els estudis, l'abandó institucional i, sobretot, el poc grau de consciència i lleialtat lingüística (diuen que parlen xapurriau o chapurriau), fan que el català gaudeixi de poc prestigi.
• País Valencià: El català és llengua cooficial, però la majoria dels mitjans de comunicació són en castellà, excepte la ràdio i la televisió valencianes. Als pobles, el català gaudeix de gran vitalitat, però a les ciutats com Alacant, València, Elx o Sagunt, el català és recessiu en el sistema educatiu; predomina el castellà i, encara que les famílies demanen cada vegada més estudiar en català, el govern hi posa impediments. Existeixen associacions cíviques que treballen en la recuperació de la llengua, com ara Acció Cultural del País Valencià, els Casals Jaume I i l'entitat Escola Valenciana, que lluita per la promoció del valencià al sistema educatiu.
• Illes Balears: Depèn de cada illa. A Eivissa, els índexs de catalanoparlants són baixos, sobretot entre la població jove; a Mallorca, una part de la immigració no s'ha adaptat a la cultura local; en el món del turisme, la llengua majoritària és el castellà, i després l'alemany i l'anglès. Palma està molt castellanitzada i hi ha una gran diferència entre la ciutat i els pobles, on el català manté una gran vitalitat. Menorca té els índexs de catalanoparlants més alts.
• Principat de Catalunya: És, des del segle XIX, el motor de la llengua i la cultura que compartim els Països Catalans. El català s'ha convertit en els darrers cinquanta anys en una llengua de prestigi, té una notable presència en els mitjans de comunicació, és la llengua vehicular del sistema educatiu i és la llengua primera de l'administració, però, així i tot, el castellà és avui una llengua de comunicació interpersonal majoritària a nombroses zones, sobretot a Barcelona i a les ciutats dels voltants.

Marc Legal

Com hem observat, l'actual marc legal de la llengua catalana no és uniforme a tot el domini lingüístic. La Constitució espanyola (1978) diu que el castellà és la llengua oficial de l'Estat, però s'hi reconeix el dret de les comunitats autònomes de regular l'oficialitat de les llengües pròpies. Als Estatuts de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, el català és cooficial amb el castellà (encara que l'Estatut del País Valencià anomeni la llengua valencià). Les tres Lleis de Normalització Lingüística concreten la promoció de la llengua per aconseguir un ús normalitzat. La Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears data del 1986.

Prejudicis Lingüístics

Els prejudicis lingüístics són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua, per exemple: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors. En cap cas parteixen de criteris objectius, sinó de punts de vista subjectius amb la intenció de menysprear el que és diferent, però condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una determinada llengua. [Recordar Carme Junyent].