El Bienni Progressista i la Primera República Espanyola (1854-1874)

El Bienni Progressista (1854-1856)

La Revolució de 1854

La Revolució de 1854 a Espanya va sorgir com a resposta al monopoli de poder dels moderats i a una crisi de subsistència. Després del fallit pronunciament de Vicálvaro, liderat pel general O'Donnell, es va difondre el Manifest de Manzanares, que demanava reformes com la modificació de la llei electoral, la reducció d'impostos i la restauració de la Milícia Nacional, atraient suport de progressistes i demòcrates. El juliol de 1854, es van produir aixecaments revolucionaris en ciutats com Saragossa, Barcelona, València i Madrid, i es van reactivar les juntes locals.

La pressió va fer que la reina Isabel II acceptés un nou govern encapçalat pel progressista Espartero, amb O'Donnell com a ministre de Guerra. Aquest govern va restaurar legislacions anteriors al 1844, promovent la llibertat de premsa, la descentralització i la democratització dels poders locals. A més, es van convocar Corts Constituents sota la Llei Electoral de 1837, aconseguint una majoria de progressistes i unionistes i una representació minoritària de diputats demòcrates. Les Corts van aprovar un projecte de Constitució el 1856, que la Corona no va arribar a sancionar.

La Nova Legislació Econòmica

El govern progressista també va impulsar una sèrie de reformes econòmiques que van fomentar el desenvolupament i l'expansió del país. Van destacar:

• La Llei de Desamortització de 1855, impulsada per Pascual Madoz, que va afectar especialment la propietat municipal d’ús col·lectiu. Amb la venda i privatització d’aquests béns es van aconseguir recursos per a la Hisenda i es va desenvolupar l’agricultura de mercat.
• La Llei General de Ferrocarrils de 1855, que va incentivar la construcció de vies fèrries, atraient inversió estrangera.
• Una llei de societats bancàries i creditícies del 1856, que va facilitar la inversió ferroviària i el sorgiment d’un mercat financer modern, i va promoure l’entrada de capital i un clima d’eufòria en les borses.

Altres millores van incloure la creació d'un sistema de telègraf, l'ampliació de la xarxa de carreteres, el foment de societats per accions i el desenvolupament de la mineria.

Els Problemes Socials

Les reformes del govern no van millorar les condicions de vida de les classes populars. A la crisi de subsistències i l'augment de preus s'hi va sumar una epidèmia de còlera que va causar moltes morts. Això va generar un clima de conflictivitat social, especialment a Catalunya, on hi havia una gran presència obrera. Allà, els treballadors van organitzar vagues a les fàbriques, exigint millors salaris i la reducció de la jornada laboral.

Tot i que el govern va intentar calmar la situació, la repressió del capità general de Catalunya va provocar la primera vaga general el 2 de juliol de 1855, estenent-se a les zones industrials de Catalunya. A principis de 1856, les tensions també van arribar al camp, amb alçaments pagesos a Castella, motins i incendis de finques i fàbriques a moltes ciutats.

La Crisi del Bienni Progressista

Davant la conflictivitat social del 1856, O'Donnell va prendre mesures repressives, cosa que el va enfrontar a Espartero. La reina Isabel II va intervenir i va nomenar O'Donnell com a president del govern, provocant que els diputats progressistes i demòcrates presentessin una moció de censura i la sol·licitud perquè la reina sancionés la Constitució. La resposta va ser la repressió. Finalment, es va imposar la facció de l’exèrcit afí a O’Donnell, que va posar fi al Bienni mitjançant les següents accions:

• Va tancar les Corts.
• Va suprimir la Milícia Nacional.
• Va destituir ajuntaments i diputacions.
• Va anul·lar la llibertat de premsa.

Proclamació de la Primera República (1873-1874)

Proclamació de la Primera República

Després de l'abdicació d'Amadeu de Savoia, unes Corts, majoritàriament monàrquiques, van decidir proclamar la República amb 258 vots a favor i 32 en contra. El nou govern va estar format pel Partit Radical de Ruiz Zorrilla i els federals, de les files dels quals va sortir el primer president, Estanislau Figueres. Tanmateix, el govern de coalició aviat es va trencar, i aleshores Figueres en va formar un de nou, clarament republicà. En unes eleccions constituents, els republicans van aconseguir una àmplia victòria amb 344 escons, malgrat un 60% d'abstenció electoral a causa del retraïment electoral de la resta de partits.

L'Intent de República Democràtica i Federal

El juny es va formar un nou govern presidit per Pi i Margall amb la prioritat d'elaborar una nova Constitució i activar les reformes socials. La proposta de Constitució Republicana Federal del 1873 seguia la del 1869 amb relació a la implantació de la democràcia i al reconeixement d'amplis drets i llibertats, i la seva novetat consistia a presentar una concepció federal de l'Estat. Dissenyava una nova divisió territorial que estructurava Espanya com una federació de 17 estats, incloent-hi Cuba i Puerto Rico.

Mentre les Corts van estar obertes, es van presentar projectes de reformes socials dedicats a:

• El repartiment de terres.
• La devolució als pobles de terres d'aprofitament comú.
• Una llei sobre Jurats Mixtos per regular les relacions laborals.
• La llei Benot sobre protecció del treball de menors de 16 anys.

Els Problemes de la República

La Primera República Espanyola va enfrontar des del seu inici una sèrie de greus problemes que van paralitzar l'acció del govern:

1. Conflictes preexistents: La insurrecció carlina es va estendre per Catalunya, les províncies basques i el Maestrat, i es va prolongar fins al 1876. A més, la República no va poder frenar la insurrecció cubana.
2. El Segon problema: Va arribar a causa de la impaciència dels republicans intransigents, les societats obreres, les milícies urbanes i els pagesos andalusos. Al juliol, la repressió de la vaga general d’Alcoi va provocar una insurrecció popular que es va estendre ràpidament. La proclamació de cantons federals, amb governs autònoms i legislació pròpia, va ser conseqüència d’aplicar l'estructura federal des de baix i avançar en reformes socials.
3. Aïllament internacional: Excepte els EUA i Suïssa, cap potència va reconèixer la República, veient-la com un règim revolucionari que podria amenaçar l'estabilitat d'una Europa majoritàriament burgesa i conservadora.

Davant d'aquesta situació, Pi i Margall va dimitir en veure's obligat a fer servir la força per reprimir la revolta. Va ser substituït per Salmerón, qui va optar per nomenar militars conservadors per frenar el moviment cantonal. Salmerón també va dimitir al setembre, en desacord amb l'ús de tribunals militars contra els cantonalistes. Posteriorment, Emilio Castelar, un republicà unitari, va assumir el poder i va governar per decret al marge de les Corts, cosa que va provocar la caiguda del seu govern mitjançant una moció de censura. Aquest gir cap a l'esquerra va desembocar en un cop d'estat liderat pel general Pavía el 3 de gener.

La Liquidació de la República

El tomb definitiu de la República es va produir quan el poder va passar a una coalició d'unionistes i progressistes, encapçalada pel general Serrano, que va imposar un règim autoritari. Les seves mesures van incloure:

• Dissoldre les Corts.
• Suspendre les garanties constitucionals.
• Imposar censura de premsa.
• Il·legalitzar els federals.
• Dissoldre la Internacional.
• Suspendre ajuntaments i diputacions.

Serrano va intentar incorporar els conservadors, però la majoria dels monàrquics preferien el retorn dels Borbons. El 29 de desembre de 1874, un pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos va proclamar rei d'Espanya a Alfons XII, marcant la fi de la Primera República i l'inici de la Restauració Borbònica.