El Bienni d'Esquerres i la Segona República Espanyola (1931-1936)

El Bienni d'Esquerres (1931-1933): El Bienni Reformista

Entre desembre de 1931 i setembre de 1933, Manuel Azaña va presidir un govern que impulsà un ampli programa de reformes.

La Reforma de l'Exèrcit

Pretenia professionalitzar l'exèrcit i reduir el nombre d'oficials (un per cada tres soldats el 1917). Per a això, es va fixar la "Llei de retir de l'oficialitat", per la qual es concedia als militars la possibilitat de retirar-se amb el sou íntegre si així ho desitjaven. La reforma no va ser ben rebuda per amplis sectors de l'exèrcit, sobretot pels africanistes, i no va donar els resultats esperats.

La Qüestió Religiosa

La República intenta limitar la influència de l'Església a la societat. La Llei de Congregacions (maig de 1933) restringia la possessió de béns a les ordres religioses i preveia la possibilitat de dissolució en cas de perill per a l'Estat. El problema religiós va donar al règim republicà els seus majors enemics. Davant la posició hostil de la jerarquia eclesiàstica, el govern va expulsar d'Espanya el Cardenal Segura i el Bisbe de Vitòria. La passivitat del govern respecte a la violència contra el clero i la crema de convents va augmentar molt la tensió.

La Reforma Agrària

La Llei de Reforma Agrària s'aprovà el setembre de 1932, i el seu objectiu era l'expropiació dels latifundis i els assentaments de camperols en aquestes terres. La seva aplicació se subordinava a l'Institut de la Reforma Agrària.

Es va establir la prohibició de finalització de contractes d'arrendament, jornada de vuit hores, salaris mínims i obligatorietat de cultiu de terres aptes per als propietaris. S'autoritzà l'expropiació sense indemnització dels "Grans d'Espanya", mentre que les arrendades sistemàticament o cultivades deficientment es podien expropiar amb indemnització.

La reforma s'aplicà amb limitacions, fortes oposicions i, conseqüentment, el seu impacte social no va ser l'esperat. Per un costat, els grans propietaris es van aliar amb els enemics de la República. Per un altre, els camperols que veien frustrades les seves expectatives van orientar-se cap a posicions més revolucionàries.

La Reforma de l'Estat. Les Autonomies

La Constitució republicana contemplava una certa descentralització de l'Estat mitjançant el règim autonòmic per a algunes regions. Catalunya va assolir el seu Estatut d'Autonomia l'any 1932. Al País Basc, nacionalistes del PNB i carlistes aprovaren el projecte d'Estatut (Estatut d'Estella) el 1931, de caràcter tradicionalista. El 1934 es va aprovar un nou estatut de consens amb els grups nacionalistes, republicans i socialistes.

La Reforma Social

Largo Caballero propicià una sèrie de reformes destinades a la millora de les condicions laborals. S'aprovà la Llei de Contractes de Treball, reguladora de la negociació col·lectiva, la contractació al camp i la creació de segurs socials, a més de la reducció de la jornada laboral.

La Reforma Educativa

Es va promoure l'educació liberal i laica. La dissolució de la Companyia de Jesús i la Llei de Congregacions Religioses, que prohibia l'exercici de l'ensenyament a partir del curs...

La Conflictivitat Social

El règim de la República va coincidir amb el pitjor moment de la depressió econòmica mundial, que va provocar, entre altres coses, la paralització de l'emigració a Amèrica, solució econòmica per a un sector de la població. També els problemes interns van agreujar la situació del règim republicà: l'atur agrícola, el repartiment desigual de la terra i la poca competitivitat internacional es van sumar al desequilibri del país. Les vagues, les insurreccions i les ocupacions de terres van anar en augment, i la repressió va ser sovint molt intensa. La insurrecció anarquista de l'Alt Llobregat (gener de 1932) va produir 30 morts, i la insurrecció camperola a Catalunya i Andalusia (gener de 1933) 80 morts. La repressió va assolir la seva pitjor dimensió als fets de Casas Viejas (Cadis, 1933): els guàrdies d'assalt van donar mort a 18 persones de forma gratuïta. Va ser el més greu desprestigi del govern republicà-socialista (encara que no va ser directament responsable). Un altre fet greu i significatiu va ser l'intent de cop d'Estat del General Sanjurjo a l'agost de 1932. Encara que el nombre de víctimes va ser reduït, era simptomàtic que la dreta espanyola s'estava reorganitzant. La CEDA (Confederació de Dretes Autònomes), Renovació Espanyola i els grups feixistes de JONS i Falange estaven fent una constant tasca d'agitació contra el govern republicà, al qual consideraven el perill marxista.

El Bienni Conservador (1933-1935)

Al llarg de 1933 es va fer més evident la crisi de la coalició i el desgast del govern. En aquestes condicions, Azaña va dimitir i el president de la República va convocar eleccions per al novembre. Les eleccions de 1933, primeres amb vot femení, van donar la victòria als partits de centre-dreta. El nou govern presidit per Alexandre Lerroux (Partit Radical) va paralitzar el projecte reformista anterior. Es va frenar la reforma agrària, es va fixar la devolució de les terres a la noblesa, es va anul·lar la cessió temporal de terres mal cultivades als camperols i es va concedir llibertat de contractació. També es va contrarestar la reforma religiosa atorgant pressupost de culte i clero i signant el concordat amb la Santa Seu.

La Revolució d'Octubre de 1934

La proliferació de vagues i conflictes va portar la CEDA a reclamar la participació directa en el govern. Lerroux li va atorgar tres carteres ministerials. L'endemà, PSOE i UGT, entre altres forces d'esquerres, van iniciar una vaga general insurreccional en contra de la integració de la CEDA al govern, en part per la poca participació de la CNT, sobretot a Astúries i Catalunya. A Astúries, columnes de minaires armats van ocupar els pobles de la conca assaltant els quartels de la Guàrdia Civil. Van establir comarques revolucionàries i van posar setge a Oviedo. El govern va enviar la Legió Africana al comandament del general Franco per reprimir l'aixecament, exercint una repressió brutal. La resistència es va prolongar 10 dies. El balanç del conflicte va ser terrible: 1.000 morts entre minaires i 450 de militars i forces de l'ordre.

La Revolució del 1934 a Catalunya

A Catalunya, el president de la Generalitat, Companys, va proclamar la República Catalana. Al mateix temps, la UGT i altres forces obreres iniciaven la vaga general. La negativa de la CNT a participar-hi i l'escassa participació ciutadana van contribuir al fracàs. La rebel·lió va ser sufocada per l'exèrcit i es va empresonar la totalitat del govern. Van haver-hi 3.500 presos polítics, entre els quals hi era Azaña. A finals de 1935, el govern del Partit Radical va ser afectat per casos de corrupció (cas de l'estraperlo i cas Nombela). Això i les conseqüències polítiques de la repressió de la revolució de 1934 van impulsar Alcalá Zamora a convocar noves eleccions per al febrer de 1936.

Text: "Totes les dones de Madrid han anat a votar"

a) La gent és una imatge de la portada d'un diari, concretament del diari Ahora (Madrid), 20 de novembre de 1933. Es tracta d'una font primària, ja que és contemporània als fets que descriu.

b) El context històric de la font és la Segona República Espanyola (1931-1936), concretament en el bienni conservador (1933-1935), en què es van convocar eleccions en les quals es va permetre el vot femení. Les eleccions del 1933 van donar la victòria als partits de centre-dreta. Va ser la primera vegada que les dones van participar en el vot a Espanya, i es deia que va ser una de les raons de la victòria dels partits conservadors, per assegurar el vot femení de la influència de l'Església.

c) La font descriu visualment i textualment com la societat madrilenya es va implicar amb el vot femení i, en particular, es pot apreciar que fins i tot les dones amb més dificultats físiques van fer un gran esforç per exercir el seu dret.

1a Fase: La lluita per Madrid (juliol 1936 - març 1937)

El 17 de juliol, el general Yagüe comença la insurrecció al nord d'Àfrica, i el 18, el general Franco comença la marxa cap al nord travessant l'Estret de Gibraltar en direcció a Madrid per a la seva ocupació. Paral·lelament, el general Mola comença la marxa cap al sud amb el mateix objectiu. Amb un exèrcit format per legionaris irregulars, van ocupar Badajoz a finals d'agost (Massacre de Badajoz). Franco va posar rumb a Madrid per enllaçar amb les tropes revoltades per tot arreu, ocupant Toledo al setembre i posant fi al setge de l'Alcàsser. A finals d'octubre, l'exèrcit sublevat es troba a les portes de Madrid i, per tant, la seva conquesta semblava imminent. Madrid va decidir la mobilització de la seva defensa i va traslladar el govern republicà a València. Al novembre van arribar els reforços: per un costat, les Brigades Internacionals (els romàntics de la guerra) i, per un altre costat, la columna anarquista "Llibertat" comandada per Durruti. Les tropes de Franco no van poder ocupar Madrid i van realitzar una maniobra per envoltar-la i impedir el seu accés a les tropes republicanes. Fruit d'aquesta estratègia, van tenir lloc, primer, la batalla del Jarama i, al març de 1937, la batalla de Guadalajara. A la batalla del Jarama, els dos bàndols es van adjudicar la victòria; a Guadalajara, la victòria va ser rotunda dels republicans sobre les tropes de Mussolini.

Segona Fase (abril 1937 - octubre 1937)

Donada la impossibilitat d'ocupar Madrid, Franco deixa les seves tropes envoltant la capital i decideix ocupar el nord de la península. El 26 d'abril de 1937 es produeix el bombardeig sobre la ciutat de Guernica, que va ser el primer bombardeig sobre població civil de la història mundial. Donat que no era objectiu militar i careixia de defensa antiaèria, Franco va permetre a Hitler que bombardegés Guernica durant vàries hores, perquè Hitler pogués provar el seu nou armament. Aquest fet va quedar catalogat com a crim contra la humanitat. Al juliol de 1937, amb l'objectiu de frenar l'avanç de Franco cap al nord, van tenir lloc les batalles de Brunete, a Madrid, i Belchite, a Saragossa. La defensa no va ser suficient i, a l'octubre, Santander i Astúries van quedar ocupades pels sublevats.

Tercera Fase: L'arribada al Mediterrani (novembre 1937 - juny 1938)

Per tractar de frenar l'arribada de Franco al Mediterrani, l'exèrcit republicà va fer una gran ofensiva a la batalla de Terol a l'hivern del 1937-1938. Encara que els republicans van guanyar la batalla inicialment, Franco va contraatacar i va ocupar Terol. Posteriorment, a l'abril, Franco va travessar el Maestrat i va arribar al Mediterrani per Vinaròs.

4a Fase: Ocupació de Catalunya i fi de la guerra (juliol 1938 - abril 1939)

1a part: juliol 1938 - febrer 1939

Comença amb la batalla de l'Ebre, que durarà tot l'estiu de 1938. Els republicans van creuar l'Ebre per Maquinenza per frenar l'avanç de Franco, però van quedar estancats durant tot l'estiu. En arribar el gener, Franco va fer una ofensiva definitiva, fent que l'exèrcit republicà hagués de replegar-se cap al nord. L'exèrcit sublevat es dirigeix cap a Barcelona, prenent la ciutat fàcilment davant un exèrcit republicà afeblit.

2a part: febrer 1939 - abril 1939

Resta del territori i caiguda de Madrid. Al territori republicà li quedava la zona determinada per Madrid, la costa mediterrània de València i Almeria. A començaments de març, va haver-hi a Madrid una revolta contra el govern republicà. La seva intenció era trobar una sortida negociada amb Franco. Franco no va negociar i va demanar la rendició incondicional i el lliurament de les armes. L'1 d'abril de 1939, Franco va signar a Burgos l'últim part de guerra i, amb aquest, la guerra va acabar.