El Bienni Conservador a Espanya (1933-1935)

EL BIENNI CONSERVADOR (1933-1935)

Les eleccions de 1933: el govern de dretes

Les eleccions generals es van celebrar el 18 de novembre. Tot i que l'abstenció va ser força alta, van ser les primeres en què, en aplicació de la Constitució de 1931, les dones van poder exercir el vot. L'esquerra s'hi va presentar desunida: els republicans i els socialistes, enfrontats pels conflictes socials, van presentar candidatures separades; a més, un nombre important d'obrers va optar per l'abstenció a petició de la CNT. La dreta, però, ben al contrari, s'hi va presentar unida i organitzada en moltes circumscripcions. El resultat va ser la victòria dels partits de centredreta, fet que va inaugurar dos anys de govern conservador, un període que fou anomenat Bienni Negre per les esquerres.

Dues forces polítiques hi van obtenir els millors resultats: el Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de Gil Robles. El president de la República, Alcalá Zamora, temorós davant les pretensions de la CEDA, que amenaçava de reformar la Constitució, va confiar la formació de govern al Partit Republicà Radical. Aquest va constituir un gabinet monocolor que va comptar, però, amb el suport parlamentari de la CEDA a canvi de la promesa d'una rectificació immediata de les reformes del bienni d'esquerres.

La paralització de les reformes

El nou govern presidit per Alejandro Lerroux va iniciar la seva acció paralitzant una gran part de la reforma agrària: va fixar la devolució de terres a la noblesa, va anul·lar la cessió de propietats mal conreades i va atorgar llibertat total de contractació, mesura que va comportar una baixada dels salaris dels jornalers. El govern també va intentar contrarestar la reforma religiosa amb l'aprovació d'un pressupost de culte i clero i amb l'inici de negociacions per signar un concordat amb la Santa Seu.

Pel que fa a l'exèrcit, es va aprovar una amnistia per als qui s'havien revoltat juntament amb Sanjurjo l'any 1932 i per als col·laboradors amb la dictadura de Primo de Rivera. En matèria d'educació, es van respectar els canvis del govern anterior, malgrat que se'n va reduir considerablement el pressupost. Finalment, les corts van paralitzar la discussió del projecte d'estatut basc, amb la qual cosa el govern central es va guanyar l'enemistat dels nacionalistes bascos.

El gir conservador i l'obstrucció del procés reformista endegat durant el bienni d'esquerres van tenir com a conseqüència una radicalització del PSOE i de la UGT. La seva ala més esquerrana, liderada per Francisco Largo Caballero, va proposar deixar de col·laborar amb les forces burgeses, va promulgar la revolució social i es va apropar així a les posicions anarquistes; com a conseqüència d'això, es va produir una proliferació de vagues i conflictes, sobretot l'any 1934.

El conflicte rabassaire a Catalunya

A Catalunya el govern de la Generalitat continuava en mans dels republicans d'esquerra i les divergències amb el nou govern central no es van fer esperar. Cap de les contrareformes decidides pel govern de Lerroux no era ben vista per la Generalitat, que també veia perillar el traspàs de competències i els recursos econòmics necessaris.

Però l'enfrontament es va produir arran de la qüestió rabassaire. L'abril de 1934, i després de nombroses discussions, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de Contractes de Conreu, que garantia als pagesos rabassaires l'accés a la propietat de les terres que treballaven mitjançant el pagament als propietaris d'uns preus prèviament taxats pel govern. Els propietaris, organitzats a l'entorn de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que comptava amb el suport de la Lliga Catalana, es van cercar l'ajut de la majoria conservadora a les corts i van enviar la llei al Tribunal de Garanties Constitucionals, que en va determinar la inconstitucionalitat i en va anul·lar els efectes.

El govern de la Generalitat no en va acceptar l'anul·lació i al setembre de 1934 va tornar a aprovar una llei pràcticament idèntica a l'anterior. L'enfrontament va posar en evidència les grans diferències polítiques i socials tant entre els partits de dretes i d'esquerres catalanistes, com entre el govern de la Generalitat i el govern central.

La revolució d'octubre de 1934

A Catalunya la revolta va comptar amb el suport del president de la Generalitat, Lluís Companys, que volia evitar l'entrada de la CEDA al govern, atès el caràcter clarament antiautonòmic d'aquest partit. El 6 d'octubre Companys va proclamar la República Catalana dintre de la República Federal Espanyola i, alhora, una aliança de partits i de sindicats d'esquerra (PSOE, UGT, Unió de Rabassaires i comunistes) organitzava una vaga general. La negativa de la CNT, que era la força obrera majoritària, a participar en la vaga i l'escàs suport ciutadà van fer fracassar la rebel·lió. El govern va declarar l'Estat de guerra a Catalunya i l'exèrcit, comandat pel general Batet, va ocupar el palau de la Generalitat. Hi va haver més de 3500 detinguts, entre els quals hi havia tots els membres del govern de la Generalitat i tots els diputats, alcaldes i regidors que havien donat suport a la insurrecció, així com els dirigents més destacats dels partits i dels sindicats d'esquerres. Azaña, que era a Barcelona, també va ser empresonat.

La crisi del segon bienni

Les conseqüències de la revolució d'octubre van ser notables. La CEDA va augmentar la seva influència en el govern i es va mostrar partidària d'aplicar les condemnes amb rigor i de procedir a una reorientació de la política del govern. Es van tornar les propietats als jesuïtes i es va nomenar José María Gil Robles ministre de la guerra, i Francisco Franco, cap de l'Estat Major. El juliol de 1935 la CEDA va presentar un projecte per modificar la Constitució que recollia la revisió de les autonomies, l'abolició del divorci i la negació de la possibilitat d'expropiar terres.

A Catalunya es va suspendre l'Estatut d'Autonomia i es va anul·lar definitivament la Llei de Contractes de Conreu; molts rabassaires van ser obligats a pagar la totalitat de les rendes, incloent-hi els endarreriments des de 1931, i eren desnonats de les terres i empresonats si s'hi resistien.

A la tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern. El Partit Radical es va veure afectat per un seguit d'escàndols de corrupció, com el cas de l'estraperlo i els casos de malversació de fons per part de diferents polítics radicals. Aquests escàndols van agreujar les diferències a l'interior de la coalició governamental. Els radicals de Lerroux havien perdut la legitimació per governar i es feia imprescindible un relleu en el poder. Gil Robles va intentar que el nomenessin president del govern per poder aplicar sense entrebancs el programa del seu partit, però Alcalá Zamora s'hi va negar i a la darreria del mes de desembre va decidir convocar noves eleccions legislatives per al febrer de 1936.