El Bienio Revolucionario Italiano (1848-1849): Fracasos y Legado del Risorgimento

El Moment Republicà Italià (1848-1849)

Entre 1847 i 1849 tingueren lloc dos moviments revolucionaris: el primer de tarannà liberal, i el segon i més important, radical i republicà.

Segons les perspectives historiogràfiques i històriques, hi ha tres grans ensenyances, tres grans demostracions:

Les Grans Ensenyances del Període

Primera Demostració: Fracàs Militar Savoia

Que l'opció militar encapçalada per la dinastia sarda dels Savoia, i que Carles Albert personificà per tal de promoure la liberalització d'Itàlia, fou un estrepitós fracàs. Els grans derrotats, per tant, foren els Savoia. La retòrica, a partir del desenvolupament de la novel·la històrica, posa de manifest la necessitat de recuperar l'esperit guerrer i heroic, però el resultat no fou la glòria militar de la nació i la materialització de la unificació italiana, sinó un gran nombre de màrtirs morts per la pàtria i per aquesta ideologia excessivament bel·ligerant.

Segona Ensenyança: Derrota Neoguelfista

Derrota del projecte neoguelfista que veia en el papa com el futur líder de la unificació italiana a través de la fórmula confederada. Pius IX fou presoner de les contradiccions històriques. Era antiaustríac, però quan s'iniciaren els actes radicals se li escapà el control polític-militar dels territoris que restaven sota la seva jurisdicció. Finalment, es convertí en un radical reaccionari en contra de qualsevol isme: liberalisme, socialisme, anarquisme...

Tercera Lliçó: El Fracàs Republicà

Derrota de l'opció republicana. Contradicció en tots els estats. A la Toscana hi havia tanta diversitat que estava a punt d'esclatar una guerra civil al seu interior. Aquesta fou una situació immillorable pels austríacs, que aprofitaren la mateixa per eliminar-la de soca-rel. A Roma passà si més no quelcom similar a causa de la manca de coordinació en els objectius i en el sentit de la República Romana. En les fileres radicals hi havia massa diversitat d'interessos; en canvi, no es posaven les bases comunes per tal de difondre i expandir uns objectius clars i simples que entengués el poble i la major part de la ciutadania.

Perspectives Historiogràfiques

L'historiador Candelloro va dirigir la monumental Història d'Itàlia en catorze volums. En aquesta obra, exposa que la mateixa revolució havia derrotat tant les forces moderades com les forces democràtiques. Aquestes dues forces personifiquen, per tant, el moviment del Risorgimento, les quals foren àmpliament superades pel moviment revolucionari, el qual esdevingué incontrolable. Fou la metàfora del període. Gioberti fou l'intel·lectual que aviat atribuí les culpes del context dels anys 1848-1849 als maximalistes, revolucionaris, perquè segons aquest, aquells havien iniciat un procés incontrolable, necessari pel nou sorgiment, encara que extremistes. El Risorgimento restà en mans dels radicals-revolucionaris.

Visions Populars i Piemonteses

Segons la versió popular, la culpa del fracàs de l'intent de reunificació fou dels radicals. Per una altra banda, l'opinió pública piemontesa va menystenir el paper de Carles Albert per centrar-se exclusivament en fer crítica dels sectors polítics més radicals. Aquesta visió es donà en el moment de descontextualització dels períodes heroics; només mancava que hi hagués un bon lideratge. L'any 1848 es donà una visió romàntica del Risorgimento, segons la mateixa, els italians tenien una força guerrera que els permetria alliberar-se del control polític estranger mitjançant la recuperació d'aquest esperit bèl·lic.

La Fragilitat del Sector Radical

El sector radical del Risorgimento restà malferit a causa de la realitat interna, és a dir, per la divisió i les diferents sensibilitats existents dins del mateix. Per aquesta raó, la imatge que es transmetia cap a l'exterior no era suficientment coherent ni amb cap mena de referència que coordinés els seus integrants corregionaris a l'interior de la península.

Evolución Post-1849 y Nuevas Perspectivas

La derrota de este ciclo de dos años, 1848 y 1849, habría determinado una evolución de los ideales liberales y nacionales que supondría un salto adelante, pensando en crear un gran movimiento de unificación nacional. Es una visión de la historia en tres tiempos:

• El primero, sería el de la cultura y la difusión de los ideales.
• El segundo, sería el de la intervención de las distintas fuerzas culturales y románticas que habían hecho propios esos ideales y que, al ponerlos en práctica, se vieron destinadas al fracaso.
• En tercer lugar, habría un tiempo de resignación de esos románticos que se sumarían al proyecto político de expansión piamontesa.

Renovación Historiográfica y Asociacionismo

Los estudios que renovaron la historiografía italiana a lo largo de los años 80 pusieron el acento sobre esos procesos de sociabilidad. Uno de los estudios más importantes es el que hizo Mauricio Indolfi, quien puso el acento sobre la difusión del asociacionismo democrático durante el período revolucionario de 1847 a 1849. Edi Wolqui, estudiando de manera matizada en las diferentes ciudades italianas, vio que desde Milán, pasando por Bolonia, Florencia, Roma y llegando a los centros más pequeños, el verdadero elemento original del período fue la difusión de grupos republicanos democráticos. Según él, esta difusión del asociacionismo político era el verdadero elemento novedoso de este período 1847-1849.

Politización y Democratización

Al mismo tiempo, ese período se caracterizaría por la difusión de periódicos y revistas, a la vez que habría los primeros debates electorales, lo que representaba un elemento modernizador de aquella sociedad italiana con la participación de las clases subalternas en la vida pública. Esto supone la ruptura de la sociedad del Antiguo Régimen. Según la historiadora de la política María Serena Pireti, los elementos de la politización y de la democratización hay que leerlos también desde la perspectiva de la difusión de la idea de nación, que según ella son determinantes para difundir la idea de nación en toda la península. También estudió la difusión de los símbolos más simples, como las banderas o los pins. Otros estudiosos, como Rico Francha, han estudiado cómo era la participación de la población en las guardias cívicas.

Impacto en el Mundo Rural y Legado

Es importante ver que esta politización también llegó al mundo rural, hecho estudiado por Arreiti gracias a una sistemática campaña de propaganda republicana. Por tanto, si el período 1847-1849, por un lado, representa un momento de derrota de las tres grandes opciones que ya hemos visto, por otro lado, representa un período de educación de la ciudadanía con la difusión del ideal nacional de la unificación, porque sin esa gran difusión no se podría entender este gran apoyo posterior del discurso.