El Bé Suprem i el Fi Últim de l'Ésser Humà segons Aristòtil

Aristòtil: El bé de l'ésser humà

A. El fi últim de l'home: El bé summe

Segons Aristòtil, tot art, tota recerca, tota acció i tot propòsit tendeixen vers algun bé: la vida humana és, per tant, tendencial. De fet, tota vida ho és.

“L’ésser de la llavor, per exemple, no és ser llavor tota la vida, sinó arribar a ser roure o alzina. D’una llavor diem que és una bona llavor quan té la força vital que l’empeny a deixar de ser llavor per a passar a ser arbre; les llavors que no tenen aquesta força, que no compleixen el seu fi natural, són bordes, males llavors.”

Però si parlem, no pas de llavors, sinó d’éssers humans, quin és el fi al qual tendim, quin és el bé de la vida humana? Resposta: si el bé de la llavor és arribar a ser en acte el que ja era d’entrada en potència, el bé de l’home serà també arribar a realitzar plenament allò que pròpiament és ja d’entrada:

• El bé de l’ésser humà és realitzar-se plenament com a ésser humà.

A l’ésser humà, doncs, com a totes les coses vives, la vida l’empeny a arribar a ser amb plenitud allò que pròpiament és. L’embrió a la panxa de la mare ja és humà, però està molt lluny de la seva plenitud; el nen de tres anys ja és humà, però encara està lluny de la seva plenitud; molts adults humans, malgrat la seva edat, continuen encara lluny de la seva plenitud…

Què és, doncs, un ésser humà plenament realitzat?

“Els homes i les dones fem un munt de coses a la recerca de determinats béns o fins. Busquem, per exemple, l’art de gaudir o de fer cistells. Aquests béns no són pas el fi últim de la vida humana: guarir és bo per a la salut i, per tant, la bondat de guarir està en funció d’una superior, que és la salut. És tenir un cos sa el fi últim de la vida humana? Tampoc, perquè la salut del cos és bona per allò que ens permet realitzar, etc.”

En termes generals: cada fi que ens proposem, el recerquem amb vista a un fi superior. Si tendíssim a l’infinit, i no reconeguéssim un fi últim dels actes, el desig seria buit i va: el desig d’obtenir un bé seria sempre el bé seria sempre el desig de no-res, i això és absurd. Per tant, la cadena de fins-béns no pot ser infinita, sinó que ha d’aturar-se en un fi últim, el bé suprem o bé summe, que ja que no es desitja per res més, sinó per ell mateix.

Per tant, els fins que són diferents per a cada home (com guarir en el cas del metge o aprendre en el cas de l’estudiant) no són fins en si mateixos, sinó que són mitjans per a aconseguir un fi superior, el qual sí que és comú a tots els homes. Això és el bé summe.