Bases biològiques de la cultura i tipus de socialització

Bases biològiques de la cultura

Tradicionalment, el terme cultura s'abordava en contraposició a la biologia, postulant que era un assoliment de caràcter voluntarista, personalista i històric aconseguit en oposició a l'innat i a la pulsió biològica. L'ésser humà no ve preadaptat a un entorn que l'acull naturalment. En aquest sentit, l'essència de la cultura és la de suplir, mitjançant artefactes o òrgans exosomàtics, la incompletesa biològica humana que l'evolució ha determinat. A causa de la co-evolució del cervell i del llenguatge, l'evolució biològica ha estat substituïda pel desenvolupament cultural i tecnològic.

Tipus de socialització

Com hem dit abans, els agents primaris i secundaris són necessaris en les societats complexes on hi ha divisió del treball i distribució social del coneixement. Les dues es necessiten per a una completa inserció en entramats especialitzats de la vida social. A continuació s'exposa la naturalesa d'aquestes dues formes de socialitzar.

Socialització primària

• Es porta a terme en el si familiar i durant la infància. Suposa l'adquisició de les normes bàsiques de la societat, com els ritmes vitals bàsics, les creences i la primera experiència d'afecte.
• Encara que s'interioritza la cultura d'una societat o grup 'en general', això té lloc de manera particular, ja que la trobada amb la cultura és un procés mediatitzat per 'altres significants' concrets que li donen un cert caràcter 'particular' perquè ens filtren o mediatitzen aquesta cultura general, seleccionant només alguns dels seus aspectes.
• És sempre molt més que un simple fenomen cognoscitiu. L'afectivitat té un paper fonamental. La intensa càrrega emocional del moment fa possible la formació dels 'altres significants' que són persones amb les que es té una estreta relació que fa possible la comunicació i l'intercanvi de significats culturals, de manera que es converteixen en molt influents.
• Així sorgeix el mecanisme de la identificació que té un doble contingut: a) l'altre significant es converteix en un model a ser imitat i obeït, i b) per la relació afectiva establerta, la imatge que de mi té l'altre determina el meu autoconcepte i la meva identitat.
• La socialització primària finalitza quan es forma el concepte de 'l'altre generalitzat'. Es tracta de la formació en la consciència del nin d'una abstracció progressiva que va dels rols i actituds concretes als rols i actituds en general.
• El món (primer món) que es forma durant la socialització primària (si s'ha desenvolupat amb normalitat) té un caràcter de fermesa, claredat i de 'realitat sense problema'. A més, el percebem com 'inevitable' perquè no l'hem hagut de triar, i se'ns ha presentat com a necessari i natural.

Socialització secundària

• La socialització secundària és el conjunt de processos mitjançant els quals l'individu internalitza submons específics. És el procés posterior o simultani a la socialització primària que indueix a l'individu ja socialitzat a experimentar nous espais del món objectiu. Aquesta socialització es porta a terme en contextos institucionals.
• La internalització dels submons específics és pròpiament l'adquisició del coneixement específic dels rols, i aquests estan molt relacionats en la divisió del treball.
• Si en la primària l'afectivitat tenia un paper central, a la secundària no es necessita més afectivitat de la normal en qualsevol comunicació humana. És necessari 'estimar' als pares, però no als professors de la universitat.
• Els 'altres significants' de la secundària no ens semblen representants de 'la realitat' sinó 'representants' de significats institucionals específics. Comporten un alt grau d'anonimat (els rols es separen fàcilment dels individus que els ocupen) i són, per tant, intercanviables.

Dimensió política

La manifestació més evident de influència política és la inculcació directa de les idees del règim polític que està en vigor. Qualsevol règim polític es serveix de l'escola per aconseguir legitimar-se socialment. Les nacions han tingut a les aules un instrument privilegiat per crear o reforçar la seva identitat, per això quan hi ha un canvi polític aquest tema s'aborda immediatament. En els Estats plurinacionals l'educació és objecte d'una lluita sense fi entre les nacionalitats que els integren i el poder central (també passà el mateix amb el sistema colonial). Així, quan va acabar la dictadura va desaparèixer la vella 'Formació de l'Esperit Nacional' i es va substituir per la 'Formació Cívica' primer i la 'Educació per a la Convivència' després; de la mateixa manera hi va haver canvis, encara que menys perceptibles, en matèries com la història, la literatura, la religió o l'ètica.

En definitiva, l'escola inculca els coneixements, valors i actituds que afavoreixen la perpetuació de l'estructura política vigent. Això és una cosa que fa tot règim polític, de forma oberta o implícita, i que no té sentit criticar o defensar com a tal, ja que tot depèn del judici que fem dels valors i idees d'aquest règim polític. El que distingeix a un règim polític democràtic d'un règim dictatorial és que el segon no tolera més que la inculcació d'una ideologia política, mentre que el primer tolera l'expressió d'altres ideologies i permet el pluralisme a través de la llibertat d'expressió dels professors i alumnes. Per això hi ha dos models educatius, respectables en la seva ideologia i forma d'entendre l'educació: les escoles públiques, les concertades i les privades, que volen ser instruments posats al servei de sectors socials diferenciats.