El Barroc: Racionalisme, Art i Música

La Fonamentació del Racionalisme

El pensament racionalista va tenir en el segle XVII algunes de les seves figures més destacades: Descartes, Leibniz, Spinoza... Tots ells van relegar la possibilitat d'un saber revelat i van defensar que la raó és la principal font de coneixement humà. D'aquesta manera van asseure les bases del racionalisme.

Descartes i Galileu

Qui més van influir en el pensament posterior van ser el físic italià Galileu Galilei i el matemàtic francès René Descartes. Galileu Galilei va ser un dels fundadors del mètode experimental. A partir de les seves observacions, va enunciar les lleis de caiguda dels cossos i va confirmar la teoria heliocèntrica de Copèrnic.

René Descartes va fonamentar el racionalisme filosòfic i científic. Partint de la crítica dels sentits com a forma de coneixement, va defensar que el saber ha de fonamentar-se en la intuïció de principis inqüestionables; des d'aquest moment, la raó elabora construccions cada vegada més abstractes, seguint un mètode deductiu.

L'Art Barroc i les seves Característiques

El barroc artístic contrasta obertament amb l'ideal d'harmonia, proporció i mesura que va propugnar el Renaixement.

Característiques de l'Art Barroc

Les principals característiques de l'art barroc són:

• Dinamisme: L'artista barroc desitja crear sensació constant de moviment. Enfront del predomini de les línies rectes en l'art renaixentista, el Barroc es val, sobretot, de la línia corba.
• Teatralitat: L'artista intenta commoure emotivament a l'espectador i per a això recorre a procediments hiperrealistes. Aquesta intencionalitat s'aprecia, per exemple, en la representació de Cristos jacents i en tota la imagineria sacra.
• Decorativisme i sumptuositat: L'artista del Barroc atén per igual a l'essencial i a l'accidental. D'aquí la seva minuciositat en la composició de petits detalls i el seu gust per l'ornamentació.
• Contrast: L'artista barroc es manifesta contrari a l'equilibri i a la uniformitat renaixentistes. El seu ideal és acollir en una mateixa composició visions distintes, i fins i tot antagòniques, d'un mateix tema. En els quadres d'assumpte mitològic, per exemple, els déus apareixen barrejats amb personatges del poble.

La Música en el Barroc

La Sonata da Camera

La sonata da camera (terme italià que significa "sonata de cambra") aparegué en l'època barroca al costat de la sonata da chiesa; ambdues modalitats foren essencials per a l'evolució de la forma sonata. La sonata da camera, menys estructurada que la sonata da chiesa, és sovint una lliure successió de moviments de dansa; influí en la formació de la suite.

La sonata da camera és un tipus de trio sonata destinada a la interpretació secular. És una obra instrumental, amb tres o més moviments de dansa (de vegades amb un moviment previ), escrita per a un o més instruments melòdics i el baix continu. Les obres d'Arcangelo Corelli, opus 2 i 4, en contenen exemples típics. Després del 1700, el gènere es fusionà progressivament amb la sonata da chiesa; també aparegueren títols com *partita* o *suite* per a descriure una sèrie de moviments de dansa.

La Sonata da Chiesa

La sonata da chiesa (terme italià que significa "sonata d'església"), és una composició instrumental del Barroc, que generalment consta de quatre moviments. Sovint s'utilitzava més d'una melodia, i els moviments alternaven el caràcter, amb l'ordre: lent - ràpid (allegro) - lent (adagio) - ràpid (allegro); tots els moviments es basaven en els mateixos temes o motius. El segon moviment era normalment un allegro fugat, i el tercer i quart moviments tenien la forma binària que de vegades corresponia a una sarabanda i a una giga.

Etapes de la Música Barroca

La música barroca es pot dividir en tres etapes:

• 1580-1630 Barroc Primerenc: Comença la diferenciació entre música vocal i instrumental.
• 1630-1680 Barroc Mitjà: La cantata i l'òpera es consoliden.
• 1680-1750 Barroc Tardà: Fins a la mort de Bach. Obres de gran extensió, amb música vocal i instrumental totalment diferenciades.

El Baix Continu

El baix continu (o simplement continu o en terminologia italiana basso continuo o continuo), és l'acompanyament musical utilitzat en gairebé tots els gèneres durant l'època barroca.

El baix continu, com el seu nom indica, es toca de forma contínua al llarg d'una peça i proporciona l'estructura harmònica de la música, complementant la melodia. La distribució d'instruments que s'encarreguen de la part del baix continu acostuma a deixar-se a la llibertat dels intèrprets i pot variar molt. Com a mínim un dels instruments ha de poder realitzar acords, com:

• un clavicèmbal
• un orgue
• un llaüt
• una tiorba
• una arpa

A banda d'aquests, es poden incloure altres instruments de registre baix, com:

• el violoncel
• el contrabaix
• la viola de gamba
• el fagot

La Forma Sonata

La Forma sonata es refereix a l'estructura musical dels primers moviments de les sonates i dels gèneres relacionats amb ella en els segles XVIII i XIX. Però també, des de mitjans del segle XVIII, el terme *sonata* ha estat utilitzat generalment per a les obres de tres o quatre moviments per a un o dos instruments, com succeeix en les sonates per a piano (solista) o en la sonata per a violí (per a violí amb un instrument de teclat).